PUBLICITAT

A Barcelona

Vaig néixer a Barcelona. Estimo la ciutat on vaig passar la infància, l’adolescència i els meus anys de joventut. En una família extensa per part de pare i mare, les vivències dels quals m’han ajudat a formar-me com a persona. No he conegut els meus avis. L’un, en Carles Bertrand, va morir uns dies abans que acabés la guerra civil espanyola. Era a Osca quan una bomba va explotar en un bar, mentre dinava. La meva mare tenia llavors 4 anys. L’altre, en Joan Martí, va morir per causes naturals però, l’any 1938, va ser empresonat, simplement, per ser propietari d’una empresa. Els seus treballadors el van anar a buscar al castell de Montjuïc i el van salvar.

Com tantes i tantes altres, els pares i la família van patir la guerra civil espanyola. El que m’han transmès d’aquells anys d’horror no ha estat mai ni odi, ni venjança, sinó tolerància, respecte, esperit crític i llibertat d’opinió. I crec que aquests valors acompanyen a moltes famílies, siguin del color polític que siguin.

Barcelona forma part de la meva vida. Ciutat oberta, d’acollida i diversitat. Pels seus carrers respires passat, present i futur. Ciutat compromesa i solidària, amb una força vital que s’encomana.

Recordo, com si fos avui, l’esclat d’alegria de tota la ciutat quan el Joan Antoni Samaranch, el 17 d’octubre de 1986, en Lausana va pronunciar les paraules «a la ville de ....Barcelona!» i milers de persones vam sortir al carrer per a celebrar que seríem seu dels Jocs Olímpics. Una fita que va transformar la ciutat i ens va posar al mapa de les més importants del món. Per mi, els de Barcelona, van ser els millors Jocs Olímpics de la història.

I recordo amb igual intensitat el dolor de tota la ciutat pels morts i ferits de l’atemptat d’ Hipercor; el silenci ensordidor de la manifestació per l’assassinat de Miguel Àngel Blanco l’any 1997, en la qual vam participar-hi un milió de persones; o la ràbia continguda dels milers i milers de persones que vam manifestar-nos per l’assassinat de l’Ernest Lluch, l’any 2000. Retinc encara, dins meu, les imatges de la por i l’horror que molts ciutadans i turistes van viure el 17 d’agost de 2017 a les Rambles en un altre atemptat cruel i injustificat. O les marxes pacífiques dels darrers anys.

Pels carrers de Barcelona, famílies senceres i de tots els colors, hem expressat i expressarem sempre, de forma pacífica, el rebuig per la violència. Pels mateixos carrers per on corre la vida cada dia, des de fa més de mil anys.

Coincidir en el temps amb uns anys de canvis polítics, em va permetre presenciar algun fet històric, com ara el famós «ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!» de Josep Tarradelles, a la Plaça Sant Jaume; o viure a través de la radio l’intent de cop d’Estat de Tejero, entre molts altres.

Moments històrics que he viscut a Barcelona, ciutat de la qual em sento orgullosa i lligada per sempre, ciutat que estimo i estimaré sempre, ciutat mil·lenària, amb un tarannà obert, mediterrani i acollidor. Pateixo quan tu pateixes i sóc feliç quan tu també ho ets. Una ciutat amb una capacitat per a sobreviure, reinventar-se i tirar endavant, que sempre admiraré. 

Barcelona, avui aquest article, va per tu!

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT