Francesc Guillaumet Periodista

Ana Rosa Quintana, una de les periodistes de referència de la televisió espanyola, va publicar el seu primer llibre l’any 2000. La novel·la, titulada Sabor a Hiel, explicava la història d’una dona maltractada i li va presentar Ana Botella, l’esposa de l’expresident José María Aznar. Fins aquí tot correcte. El ressò mediàtic va ser potent, com correspon a una persona coneguda, i tothom content. Fins que algú (un periodista de la desapareguda revista Interviu) va demostrar que la novel·la contenia alguns plagis fàcils de demostrar. Concretament, extrets directament de Mujeres de ojos grandes, de Ángeles Mastretta i Álbum de familia, de Danielle Steel. Encara recordo l’explicació que va donar en directe l’Ana Rosa durant el seu programa (llavors de tardes). Va atribuir el plagi a un error informàtic en el procés de documentació o alguna cosa per l’estil fins al punt que es va comentar que alguna espectadora va arremetre contra la maldat dels ordinadors, per la mala passada que li havien jugat a la presentadora. Molta gent va descobrir aleshores la figura del negre, que és algú que escriu un llibre per altri (o sigui que fa la feina perquè la signi una altra persona) quedant en l’anonimat i cobrant el que toqui. Aquesta és l’anècdota que em va venir al cap dijous passat a la nit quan em vaig assabentar del que havia passat al debat de política general del Parlament d’Andorra amb el discurs del president del PS, Pere López.
D’entrada cal felicitar l’habilitat (potser la memòria?) del diputat liberal Ferran Costa, que a l’advertir que el discurs del diputat socialista li sonava va recórrer a la font original: el programa de Mas País, la formació d’Íñigo Errejón. D’entrada copiar Errejón (no en la forma sinó en el fons) no està gens malament perquè és un dels polítics amb més sentit comú de la Pell de Brau. Se sigui de dretes o d’esquerres, doncs, cal reconèixer la vàlua acadèmica i política de l’excompany de files de Pablo Igleisas. A més, parla català perfectament perquè va estudiar una temporada a Girona. Dit això tornem al tema que ens ocupa. Ferran Costa va veure que allò que deia Pere López ja ho havia escoltat alguna vegada i, com si es tractés d’un dejà vú, aquella sensació que hem tingut tots i que ens remet a alguna cosa ja viscuda, va anar a la font original. I bingo! Va trobar que el discurs del grup socialista estava calcat, en alguns fragments, del que ja havia proposat Mas País a l’altre costat de la Farga de Moles. Com correspon a la dialèctica política Ferran Costa no va tardar a fer pública la coincidència (es pot dir que va ser brillant en la seva intervenció) mentre que López va ser lent de reflexos i no va fer ni esment a l’acusació que li havia llançat el parlamentari liberal. Això sí, a altes hores de la nit el PS feia públic un comunicat en el que anunciava el cessament de l’assessor de comunicació (s’entèn que pel fet que havia denunciat Costa unes hores abans). Dic que s’entèn perquè no tinc constància que s’hagi fet una explicació detallada del perquè de tot plegat.
En el cas que ens ocupa, doncs, s’ha comès un error de comunicació política de primer ordre. D’entrada quan una cosa és tan evident com la que va denunciar Costa el que cal és agafar el toro per les banyes i donar una explicació convincent. Si cal reconeixent l’error, demanant disculpes si així es creu i fent propòsit d’esmena. En castellà tenen una frase que va com anell al dit al que ha passat aquesta setmana. I és allò de «cuando te pillan con el carrito del helado...». Doncs res, que, tornant al castellà, «quien tiene boca se equivoca» i que qui no en fa no en conta. Però sempre donant les explicacions pertinents per davant. Si jo hagués estat a l’equip de comunicació de Pere López, un polític que em sembla honest i bon parlamentari, hauria actuat de manera diferent. D’entrada li hauria demanat que reconegués l’error, el plagi si cal. Però hauria afegit que el programa de Más País va com anell al dit a l’Andorra que vol proposar el Partit Socialdemòcrata (insisteixo, el sentit comú d’Errejón i Carmena els converteixen en els cervells més ben moblats de l’esquerra espanyola). Hauria posat l’accent en la importància del canvi climàtic i en la necessitat de vincular-se a referents més enllà de les fronteres andorranes que hagin proposat solucions pràctiques i possibles d’implementar. Hauria fet tot això i segurament no hagués evitat la tempesta política (en aquests casos l’oposició hi suca pa i és normal) però en tot cas hagués tancat el capítol de manera digna. I com que com es diu en periodisme «els fets són sagrats i la interpretació és lliure» m’he permès de fer una crònica de com veig aquest episodi des de l’altre costat de la frontera. De manera subjectiva, és clar, però sense cap interès en uns ni en els altres per la senzilla raó que no sóc andorrà i jo voto a Catalunya. Ara bé, és evident que el tema dels plagis és sucós i, com he dit al principi d’aquest article parlant del cas d’Ana Rosa Quintana, quan es produeixen se’n pot fer salsa. Fa un temps, sobretot després que es demostrés el cas del suposat màster de l’expresidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, també van proliferar notícies sobre plagis de tesis doctorals de diversos servidors de la cosa pública. I és que la premsa és (som) així. Ara bé. No som els únics que ens prenem seriosament el tema. I sinó només cal fer una ullada a la nova Llei de Convivència Universitària que prepara el Govern d’Espanya i que pot arribar a castigar el plagi (també les novatades) amb l’expulsió.