Francesc Guillaumet Periodista

«Quins són els espais de relació entre les persones si tot és virtual?» Reconec que la frase em va impactar. La vaig trobar a la tauleta de l’entrada de casa escrita amb lletres negres en majúscules sobre un fons blanc. No sabia qui l’havia deixat allí ni si venia a tomb. Però em va agradar. La frase forma part d’un cicle d’instal·lacions al carrer que s’ha empescat l’ajuntament de Balaguer, el meu poble, i la vaig trobar totalment encertada. I és que en el món que vivim, o més ben dit, en el món que ens ha tocat viure arran de la consagrada pandèmia, la virtualitat ha anat substituint el tu a tu, les relacions interpersonals i les formes de vida a les que estàvem acostumats abans que comencés tot.

D’entrada, quan la segona setmana de març ens va arribar la pandèmia gairebé d’imprevist tot es va tornar virtual. Ens van confinar, sí, i qui més qui menys es va servir del món digital per no perdre contacte amb el món real. En aquest moment es va produir la primera escletxa, anunciada de fa anys, entre la gent que domina internet i la que no. Per entendre’ns, entre les persones que ja s’havien endinsat de ple en la societat 2.0., ja fos amb internet, els mòbils de darrera generació o les xarxes socials i les que encara eren analògiques. Sobretot era una qüestió d’edat però jo encara conec moltes de persones que no saben què és internet. I si ho saben no tenen idea de com funciona i moltes d’altres que els seus mòbils encara són dels d’abans. Dels que serveixen per trucar i ben just per enviar algun SMS.  Per tant, la primera escletxa es va dibuixar de manera molt clara. Els qui sabíem més o menys com funciona això de les noves tecnologies ens vam poder relacionar amb els amics, vam tenir l’oportunitat de teletreballar i vam poder substituir aquella vida que ens van arrabassar de cop per un succedani de pantalles, videotrucades i xats per Skype o Zoom. Lamentablement hi va haver molta gent que en va quedar al marge, penalitzats per un doble aïllament: el que havien imposat les autoritats que no van veure venir la pandèmia quan Itàlia ja estava confinada i les que comportava no saber fer servir les noves tecnologies. És molt trist però és així. La resta vam poder anar fent, com qui no vol la cosa, mentre van durar els dies més durs del tancament. Viure una pandèmia en ple segle XXI té aquestes coses perquè això no hagués estat possible amb la de la grip espanyola de 1918, aquella que tant bé va glossar Josep Pla al seu Quadern Gris. Llavors amb prou feines hi havia un telèfon públic a cada poble i poc més.

Però torno al principi a la frase que em va cridar l’atenció: «Quins són els espais de relació entre les persones si tot és virtual?». No sé qui se l’ha empescat però té més raó que un sant. El món virtual no és el real i tant de bo anem tornant a la normalitat perquè això no hi ha qui ho aguanti. Ho noto a nivell familiar, d’amics, de companys. Tothom malda per trobar-se, fer petar la xerrada, aprofitar l’obertura de restriccions per si tot torna a petar d’aquí uns dies... I és que en el fons som animals socials. Ens agrada relacionar-nos, conversar, enraonar, comentar el partit del Barça del cap de setmana mentre fem un cafè el dilluns, fer la broma als seguidors del Madrid (bé, ara més aviat ens la poden fer als culers) si la cosa no ha anat bé i fer plans pel cap de setmana. Això, per molt que ens hi esforcem, no ho podem fer de manera virtual. Poso un exemple menor però tanmateix exemple. Per cap d’any em vaig escapar a un hotel de la muntanya. Vam sopar de primera mentre a fora s’anava acumulant més d’un metre de neu. Sí, nevava mentre degustàvem un Penedès al primer plat, un Costers del Segre al segon i un cava de primera al raïm. Els meus amics ja tenien planejada la videotrucada per després de les campanades. La vam fer, sí. Ens vèiem tots pel petit quadrilàter que admetia la pantalla del mòbil. Ens vam saludar, vam fer broma, vam riure una estona. Però subratllo: una estona. Res a veure amb els altres anys quan vivíem amb ganes els preparatius i les preguntes de sempre. Qui posa la casa? Comprem el sopar o ens el fem nosaltres? Qui compra el cava? I el raïm? Hi haurà bosses de cotilló per embrutar la casa aliena més enllà de les dotze? Poc després de les dotze, a més, vam anar apagant progressivament les pantalles dels mòbils sense poder gaudir de les copes de cava, els gin tònics i les converses del primer dia de l’any, que a la meva colla s’allargaven moltes vegades fins ben entrada la matinada. Algun any fins i tot havíem anat a buscar xurros amb xocolata per esmorzar. Com deia. Res a veure. El món virtual no podrà rellevar mai el real per molt que ens ho proposem. Sempre serà un succedani, un miratge que no arribarà a ser mai real. Per a qui agradi la filosofia seria més o menys com la caverna de Plató, on es veien les ombres de la realitat però no la pròpia essència del món. Per sort, ara tornem a tenir una escletxa de llibertat. Aprofitem-la. Amb mesura, amb precaucions, amb mascareta i amb sentit comú perquè no sabem si durarà. Tant de bo que sí.