Francesc Guillaumet Periodista

Després d’un any d’absència a causa de la pandèmia la Trobada Empresarial al Pirineu va tornar a la seva cita anual a la Seu d’Urgell i ho va fer reforçada. De fet, la crisi sanitària ha sacsejat les estructures i els ciments de la societat en moltes coses però també ha demostrat la capacitat de resiliència de moltes empreses, que davant de la tempesta perfecta que ha suposat el Covid-19 s’han fet fortes davant l’adversitat. M’hi estendré més endavant però en tot cas sí que cal subratllar que la pròpia Trobada hi ha sortit guanyant amb el canvi. I és que fer-la al Pavelló Poliesportiu de la Seu ha dotat el certamen d’un escenari molt més gran, diàfan i còmode que el que suposava fins ara la Sala Sant Ermengol de la capital de l’Alt Urgell.
Durant la Trobada, com és habitual, s’ha parlat de tot allò que afecta el món de l’empresa. El lideratge (Toni Nadal, entrenador i oncle de Rafa Nadal), els casos d’èxit, a través de marques de prestigi del territori com Torrons Alemany d’Os de Balaguer o IGC-Software de Torrefarrera, o la situació econòmica del país, a través de les paraules de Javier Faus, president del Cercle d’Economia, són algunes de les aportacions que s’han fet durant aquesta trobada.
Tot i això un dels moments més interessants sempre arriba amb la presentació del Baròmetre, una enquesta que es reparteix entre els participants al certamen i que serveix de termòmetre per valorar la confiança empresarial. En aquest sentit, una de les conclusions que aportava aquest document, ja s’havia esmentat abans. La gran majoria d’empresaris creuen que l’economia catalana ha perdut capacitat de lideratge en els darrers temps. I pot ser que sigui així. Tot i això, i vist des de fora, aquesta circumstància és una realitat de responsabilitats compartides que es podria atribuir a molts actors. D’entrada (tot i que no sé si això va sortir durant la Trobada) en aquest país nostre, el de l’altra banda de la Farga de Moles és clar, hi ha massa complicació burocràtica a l’hora de començar una aventura empresarial. Tot això fa molt farragós el fet de crear riquesa i molts empreses opten per traslladar-se uns metres més enllà, a la Franja de Ponent per ser més exactes. La fuga d’empreses en aquest sentit és un fet i hi ha diversos estudis en marxa (un de la Cambra de Comerç i l’altre de la delegació del Govern a Lleida) per trobar-ne els perquès. Qüestions com la de l’Aeroport del Prat no ajuden a remuntar la confiança empresarial d’aquest país. 
L’obra és important. Sí. I també va sortir a col·lació a l’enquesta, on la pràctica totalitat d’empresaris que la van contestar van posar de manifest la importància que té aquesta obra per l’economia catalana. Ara bé. En aquest cas tampoc es pot atribuir tot a la Generalitat. El relat oficial sosté que no es fa l’ampliació per una piulada del president de la Generalitat, Pere Aragonès. Si es vol, pels dubtes del Govern de Catalunya. Ara bé, l’endemà que l’Estat se’n desdigués, la vicepresidenta del Govern es passejava per l’àrea protegida de la Ricarda (que ha estat la gran excusa per avortar l’operació) defensant que una obra com aquesta no s’ha de fer. En què quedem doncs? En què no es fa per un tuit del president o en què al mateix Govern de l’Estat hi havia grans dissonàncies al respecte? Per no parlar de l’alcaldessa Colau, la que les forces fàctiques de l’upper diagonal van deixar repetir a l’alcaldia sense haver guanyat les eleccions a través del vot de Manuel Valls, que tampoc no volia veure ni en pintura l’ampliació de l’Aeroport. Per tant, potser Catalunya ha perdut lideratge econòmic, sí. I no cal pas treure culpes a la Generalitat, que en té. El que no es pot és oblidar l’altra part. I sinó només cal mirar l’índex d’execució dels pressupostos de l’Estat, que sempre es queda en percentatges molt preocupants, la lentitud amb la que avança el Corredor Mediterrani o el fiasco de Rodalies, per posar només dos exemples. Per tant, les responsabilitats, en aquest sentit, sempre són compartides.
De l’Aeroport ja n’he parlat i tenen més raó que un sant els empresaris. Calia apostar fort per aquesta obra i si l’ampliació afectava la Xarxa Natura 2000 ja ho hagués dit Europa. De fet, les autoritats de Brussel·les no haurien deixat fer res que tingués un impacte ecològic inassumible. I a Lleida en tenim un bon exemple d’això amb el Canal Segarra Garrigues, una infraestructura que havia de regar 70.000 hectàrees i que s’ha quedat només en 40.000 per garantir les zones ZEPA i la gestió dels espais per la protecció de les aus estepàries. Per tant, si hi havia d’haver un fre ja l’hauria posat la UE. No al que ho féssim nosaltres mateixos fent-nos trampes al solitari. I en això sí que cal estirar les orelles a les autoritats catalanes, també, per no haver estat més hàbils en la gestió del litigi.
D’altra banda, el baròmetre de confiança empresarial també donava alguns elements per l’optimisme. D’entrada, un 60% de les persones que hi van acudir van respondre que sortiran reforçats de la crisi del coronavirus. I això és molt positiu. Un percentatge ben significatiu, també, va apuntar que enguany milloraran els seus resultats i una altra part molt important creu que podrà crear llocs de treball. Malgrat tot, doncs, i a pesar dels vendavals administratius d’uns i altres governs, l’economia torna a funcionar després de la tempesta. I això és un indicador que convida a l’optimisme. Tant de bo la Trobada Empresarial de l’any vinent acabi de certificar el que enguany ja és una previsió amb molts elements de credibilitat.