Francesc Guillaumet Periodista

El jutge li toca el cap i pregunta: Mort, qui t’ha mort? El cerimonial, tal com manen els costums, es repeteix tres vegades fins que se certifica que la persona en qüestió és morta. Així ho explica el llibre de títol homònim i en plural, una obra d’Iñaki Rubio que s’endinsa en la darrera pena de mort que es va dictar al Principat el 1943 i, de retruc, en l’ocàs de la família de Cal Gastó de Canillo com a metàfora d’una forma de vida, la de l’Andorra antiga, que es resistia a desaparèixer però a la que ja li quedaven poques possibilitats de subsistència. He de reconèixer que el llibre m’ha enganxat, com ho va fer també Entre el torb i la Gestapo de Francesc Viadiu. I és que els dos estan ambientats en una Andorra que feia equilibris entre l’Espanya de Franco i la França ocupada pels nazis essent conscient de la seva fragilitat entre dos estats molt poderosos i un món que ja no seria mai més com el d’abans.

El llibre té molt de retrat psicològic dels personatges. S’hi descriu l’Antoni Areny, el cap de família assassinat pel seu «mig germà» Pere. D’aquest també se n’escriu molt, com de les seves dues germanastres. Tot plegat posa davant del mirall la història d’una família desemparada que amb la mort dels seus descendents posa fi també a un antic llinatge que entronca amb el passat de les Valls d’Andorra. S’hi nota també la pressió dels alemanys, que anaven i venien pel Pas de la Casa amb un sentit de superioritat que no només se circumscriu a les seves tesis (fastigoses) sobre la raça ària sinó d’aquell qui sap que pot fer i desfer a la seva manera. 
Però al fons de tot plegat, que és el que més m’interessa, hi ha un al·legat contra la pena de mort. Qui llegeixi aquestes línies en sap molt més que jo del que va passar. Però la foto de la portada del llibre, que serveix també per arrancar el relat, s’ha vist moltes vegades i se n’han fet molts reportatges. La plaça pública d’Andorra la Vella plena a vessar, amb cos de policia i el sometent formant i el condemnat al mig. Absent. Com si la cosa no anés amb ell. Al llibre es diu que l’Antoni Morell ja havia novel·lat el cas a Set lletanies de mort tot i que afegeix que l’enyorat escriptor andorrà feia literatura mentre que Morts, qui us ha mort intenta desfer el cabdell d’aquesta història. El que està clar és que la pena capital queda al llibre com el que és: la forma més indigna d’aplicar justícia. 

Més enllà de com se succeeix tot plegat, de com tot el poble acompanya el reu fins al patíbul en un cerimonial que s’aplica tal com descrivia Antoni Fiter i Rosell al Manuel Digest, el que està clar és que l’autor posa èmfasi en l’inhumà d’aquesta pena. S’entreveu en molts moments del relat però especialment quan un dels policies que custodia el pres als calabossos sinistres dels soterranis de la Casa de la Vall, Pere Canturri, veu al costat de la cel·la una cadira. Era un garrot vil que havia fet comprar un copríncep episcopal fa molts anys perquè considerava que aquesta forma d’ajusticiar un reu era més digna que la forca. 

De fet, només hi ha constància que s’hagués utilitzat una vegada. I mai més. Com que pel que sembla no s’havia pogut cridar un botxí d’Espanya o França, per la difícil situació que vivien ambdós països, es va optar per afusellar Pere Areny, pel que sembla amb marcades patologies psicològiques i amb un judici que difícilment hauria passat els cànons més elementals. Es conta que un dels policies, que havia estat el seu carceller i es va desviure per donar-li un tracte d’humanitat que la justícia no li donava, es va negar a formar part de l’escamot d’afusellament. Com si del mite d’Antígona es tractés (ella tampoc va voler obeir lleis injustes) Canturri va optar per negar-s’hi i després va abandonar el cos de policia. En definitiva, va ser un valent que caldria elevar a la categoria d’heroi.

A Pere Areny se’l va afusellar a finals d’octubre del 1943 com a autor confés de la mort del seu germà. L’autor tampoc escatima detalls per retratar aquell fet. Relata amb pèls i senyals com el germanastre va matar l’hereu al llit que compartien des de petits. Ho va fer mentre l’Antoni Areny dormia, indefens, sense poder fer-hi res. Amb nul·les possibilitats de sobreviure. Per tant, tampoc amaga la culpabilitat del Pere Areny. 

Ara bé. L’autor critica veladament un sistema que no va donar les mínimes garanties processals a un home, segurament amb problemes mentals, que va cometre un crim. Això fa encara més clar aquest al·legat contra la pena de mort perquè l’autor no parteix del dubte existencial sobre si l’ha mort o no. Sinó que posa un culpable d’un crim davant dels ulls del lector perquè sigui ell mateix qui jutgi si allò que va passar va ser correcte o no. I la resposta està en el propi llibre. En el relat dels fets i en la pròpia narració de la història. I és que al capdavall la pena de mort és tant cruel a Andorra la Vella com a la Presó Model de Barcelona (on es va executar Puig Antich). És igual de sinistra en una presó de Florida (es podria citar la pel·lícula de títol homònim protagonitzada per Susan Saradon i Sean Penn) com en un estadi de l’Afganistan. 

Per això el llibre parla de l’últim ajusticiat i així passa pàgina d’una sentència de trist record que, per sort, ja no s’ha tornat a repetir a Andorra, on la pena capital ja fa molts anys que està abolida, i que tampoc s’hauria de produir més al món sencer. Per inhumana, per indigna i per incompatible amb els drets humans, que al capdavall és la millor declaració que s’ha escrit mai.