Francesc Guillaumet Periodista

Una de les imatges que exemplifiquen més bé què és una frontera es pot veure a la versió cinematogràfica d’Entre el torb i la Gestapo, el llibre del republicà Francesc Viadiu que explica com les columnes de passadors tenien Andorra com a nucli principal d’actuacions. En un moment de la pel·lícula es pot veure com dos persones exhaustes passen la frontera del Pas de la Casa i això les converteix ja en refugiats que, si la sort els somriu, podran tornar als seus llocs d’origen fugint de les tropes nazis. De fet, sempre hem tingut més o menys clar què és una frontera i què significa, tot i que gràcies a la Unió Europea les fronteres s’han anat fent líquides (almenys pels ciutadans dels 27 membres del club comunitari) i les barreres han deixat d’existir, almenys físicament. Aquestes darreres setmanes, però, hem tornat a veure la importància de les fronteres arran del litigi que enfronta Espanya i Andorra per la construcció d’un parc solar en uns terrenys que el Principat considera que són comunals i de la Massana mentre que Espanya sostè que la majoria del parc solar entra en territori espanyol (o català, que en aquest sentit tant se val).

Tornem a les fronteres. Un dels exemples més característics d’aquest concepte el tenim catalans i andorrans quan passem a banda i banda de la Farga de Moles. L’aduana, amb més o menys espera depenent de la intensitat del trànsit i de les informacions que arriben a les policies d’ambdues bandes, és potser l’exemple més clar d’aquesta ratlla imaginària que separa els països. Deia que en el marc de la Unió Europea les fronteres s’han desdibuixat. I això mateix que ens passa als catalans quan anem a Andorra ja ha passat a la història quan des de Puigcerdà volem entrar a França per la Guingueta d’Ix (els francesos en diuen Bourgmadame). Tornant a Andorra, la frontera també és molt clara quan entrem al Principat per la ruta de la Cerdanya i ens endinsem a Andorra pel Pas de la Casa després de passar un port reconsagrat però de gran bellesa paisatgística i natural. Per tant, quan anem en cotxe la frontera sempre està ben delimitada. Ara bé. Quan s’ha de marcar el terreny a més de 1.000 metres d’alçada, com ha passat ara amb la planta solar que ha generat polèmica, les coses no són tant clares. Jesús Burgueño, catedràtic de Geografia de la Universitat de Lleida, m’explicava dijous passat que quan les pastures eren la principal forma de vida dels pobles del Pirineu aquests litigis fronterers eren més habituals. Saltaven quan un ramat passava a l’altra banda, aliè com és natural als dibuixos que fan els homes per sobre del territori. Un cop desapareguda aquesta activitat en molts pobles del Pirineu aquest tipus de litigis han anat quedant en l’oblit i, per tant, difícilment se sap si la línia fronterera passa per un lloc o per un altre. De la mateixa manera que es diu que una empres no se sap de qui és fins que tanca, els litigis fronterers no arriben fins que hi ha alguna cosa que es fa esclatar. En aquest cas, la construcció d’una planta solar per alimentar d’energia l’estació de Pal-Arinsal. M’explicava el catedràtic de la UdL que la frontera entre Espanya i França està molt ben delimitada i que, per tant, difícilment es produiria un litigi com el que ara s’obre entre Espanya i Andorra. Això és així perquè a finals del segle XIX els Tractats de Bayona van deixar ben clar per on passava la línia divisòria. Probablement van voler ser tant taxatius perquè feia poc temps que la Catalunya Nord havia passat a França en virtut del Tractat dels Pirineus i per això l’estat veí no volia que quedés cap dubte on comença i acaba Catalunya i França (o Espanya i França, si es vol).

Tornant al litigi que ens ocupa és de suposar que amb diplomàcia, paciència i bones arts s’acabarà trobant alguna solució. Ara bé. No deixa de ser curiós que ni un ni altre país tinguin clar on comencen i on acaben els seus dominis. Quan passa això, deia Jesús Burgueño, cadascú acostuma a fer cas de la seva cartografia sense reconèixer la de l’altra. Si no hi ha un tercer que estigui capacitat per mediar i sentar càtedra la cosa és de difícil solució si no es fa gala del seny i de la mà esquerra, que suposadament és el que hauria d’acabar passant en aquest cas. De totes maneres, doncs, suposo que aquest fet farà que ambdós països s’afanyin a revisar els seus límits sense que arribat en un punt de litigi com el que ens ocupa es puguin descartar les solucions imaginatives, sempre bilaterals, perquè la cosa arribi a bon port. Al capdavall si no hi ha una casa pel mig sempre és més fàcil. I és que a Pont de Montanyana hi ha un immoble que està a cavall de Catalunya i Aragó. Fins i tot algú l’havia arribat a proposar com a seu d’un museu compartit per exposar les peces de la Franja que Lleida va haver d’entregar a Barbastre el mes de març en virtut d’una sentència judicial. 

Ves a saber, doncs, si definir un terreny de no ningú o fins i tot de col·laboració entre ambdós països no seria la millor fórmula per resoldre casos com el que aquesta setmana ha ocupat pàgines de diaris i molts minuts de televisió. I arribats en aquest punt em pregunto si s’ha plantejat que ambdós països puguin compartir l’energia que generarà aquest parc solar, encara que sigui ampliant-ne la superfície per equilibrar les plaques a les dos parts del territori que els dos països consideren seus. I és que a vegades les solucions més factibles són les més imaginatives. I més quan es tracta de dos països amics, amb una frontera permeable en els dos sentits, potser seria el millor punt de resolució.