Francesc Guillaumet Periodista

Divendres passat tot estava a punt per començar a aplicar el Passaport Covid, una mesura tant necessària com difícil d’aplicar si no es fa amb la complicitat de tothom, tant dels sectors que l’han de demanar a l’entrada com de la gent que l’ha d’ensenyar. A mig matí, però, el Conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Argimon, anunciava que suspenia la mesura fins dilluns. La causa: el col·lapse de la web de la Meva Salut, precisament la que serveix per descarregar-se aquest passi sanitari que molts tenim des del dia que ens van posar la segona dosi però que, com s’ha comprovat, molts d’altres no. 
El resultat, la paralització d’aquesta mesura necessària, tant a Catalunya com al Principat d’Andorra, més enllà de les protestes que hi pugui haver per part dels sectors negacionistes. Però què demostra el que va passar divendres a Catalunya? Bàsicament, que encara no estem preparats per abordar una revolució digital que ens ha arribat de cop, gairebé com la Covid, i que potser molts esperen que amaini la tempesta per poder tornar a l’era analògica.
Fent una mica d’història em pregunto si va passar el mateix a la primera i la segona Revolució Industrial. En aquell moment les màquines s’anaven fent ames i senyores dels processos de producció, sobretot a les fàbriques tèxtils. Fins i tot va aparèixer un corrent, el ludisme, que consistia en destrossar els ginys que havien arribat a les empreses perquè destruïen els llocs de treball que fins aquell moment eren imprescindibles. Estaven preparats al segle XIX per tirar endavant aquella revolució? La història ha demostrat que sí. La tecnologia no era, ni de bon tros, com la d’ara però segurament també hi havia hagut anades i tornades, problemes, moments de crisi quan res funcionava i per molta energia que produís el carbó alguna peça de la màquina es negava a fer la seva funció. De fet, això ha passat tota la vida. Ara bé. El que em pregunto és si el que ara anomenem revolució digital és de les dimensions que ens pensem. Tot, absolutament tot, funcionarà aviat a través de la xarxa. L’internet de les coses guanyarà cada dia més terreny i ens haurem d’adaptar a la realitat. 
L’exemple més clar potser el tenim a les oficines bancàries. La majoria, sobretot a la demarcació de Lleida, han reduït espais d’atenció al públic i les generacions de fins a 50 anys, potser més i tot, acostumen a operar exclusivament per internet. Però què passa amb tota la gent que no té ni idea de com funciona tot això? L’escletxa digital que crearà perjudicarà gairebé una meitat de la població? Fins ara podríem dir que la generació analògica ja està en regressió però poc a poc ens anem adonant que no estem preparats, ni de bon tros, per abordar amb garanties aquesta revolució digital. Ja ho hem vist amb el Passaport Covid. Un excessiu interès dels internautes per descarregar-se un arxiu fa petar tot el sistema. Si això passa a una administració com la Generalitat, que és el Govern de Catalunya, què no passarà a les petites i mitjanes empreses. O a les cases. O a les botigues? 
D’alguna manera la resposta a tot plegat és molt clara. Si volem ser digitals no podem esperar que la nova realitat arribi com la pluja, caiguda del cel. Per ciència infusa no es digitalitzarà ni l’Administració, ni les empreses, ni els tallers ni la producció agroalimentària. S’hi ha de dedicar esforços, coneixement i inversió. El que és el mateix R+D+I. Un cop fet això també calen molts diners i abordar seriosament el canvi, que ha vingut per quedar-se. D’alguna manera, parafrasejant Torres i Bages, es podria dir que el món que estem encetant «serà digital o no serà». I qui quedi fora d’aquesta nova realitat estarà gairebé en una altra dimensió. Serà, salvant totes les distàncies, com no tenir ni telèfon fix mentre els mòbils de darrera generació ja serveixen gairebé per tot menys per fer truites. I això tothom ho hauria de tenir molt clar. Des dels governs i l’administració fins a les cambres de comerç, les patronals, els sindicats i les empreses. Potser caldria un gran pacte de país, i aquí tant se val que parlem de Catalunya, d’Espanya i d’Andorra, per afrontar amb garanties aquesta realitat que ens ha tocat viure a corre-cuita. Ara per ara de poc servirà lamentar-se del bé que vivíem abans que comencés tot aquest malson del Covid. Sabem que la pandèmia ho ha canviat tot i ha capgirat de dalt a baix les estructures de la societat. Per tant, el que cal és agafar el toro per les banyes, creure’ns seriosament que la revolució digital és un fet i que així ho explicaran els historiadors del demà i fer les passes necessàries perquè no ens agafi a contrapeu, com està passant massa sovint a hores d’ara. 
El repte, doncs, és majúscul i correspon a tota la societat, però en més gradació als gestors de la cosa pública i als agents socials, estirar del carro. Això sí, tenint molt clar que no es pot deixar ningú a l’estacada i, per tant, definint els mecanismes necessaris perquè del trànsit de la societat analògica a la virtual tothom tingui les mateixes oportunitats d’accés a aquesta nova realitat.