El Nadal de la por
És 24 de desembre. Tanco edició del diari (a Catalunya la vigília i el dia de Nadal no es treballa). A l’arribar a casa obro Twitter. Hi ha alguna foto de pessebres (poques) però molts missatges inquietants. La majoria són de gent que acaba de saber que s’ha contagiat de covid o d’altres que han donat positiu els darrers dies. En altres casos són analistes de dades o perfils relacionats amb el món de la sanitat els que contribueixen a l’ambient d’intranquil·litat. En algun cas llegeixo la recomanació que tothom es faci un test d’antígens abans del dinar de Nadal amb la família per evitar riscos innecessaris. Prèviament a la ràdio, mentre anava de la redacció a casa meva, sento tres quarts del mateix. Famílies que han decidit que enguany no es reuniran, altres que estan confinades i que no podran fer-ho i un tercer grup que opta pels tests d’antígens i anima a extremar la prudència. Continuo a Twitter. Òmicron, aquella lletra de l’alfabet grec que la gent que no havia fet lletres pures com el meu cas no sabia ni que existia, era la paraula més citada a les xarxes socials compartint pòdium amb la de covid. En definitiva, d’ambient de Nadal pocperquè el que s’endevinava per les xarxes i a la vida normal era una certa sensació de por i d’inquietud.
Aquesta setmana que ara deixem no ha estat gaire millor. Dimecres passat al meu diari ens vam estar ben bé més d’una hora a trobar una farmàcia que tinguessin tests d’antígens. En volíem localitzar una per fer una foto que il·lustrés el titular de portada, que informava que algunes apoteques de Lleida i de la demarcació ja havien obert llista d’espera per accedir a un test d’antígens. En aquell moment vaig pensar que ens hem begut l’enteniment. Tots plegats hem contribuït a generar un estat d’alarma que ha anat calant en la població. És cert que la situació és greu. Mai durant tota la pandèmia s’havien vist tants contagis com ara. Segurament la variant òmicron, molt més transmissible però pel que sembla menys greu, ha contribuït a què tothom tingui alguna persona a la vora que s’hagi infectat. Això és cert. Però en altres moments de la pandèmia, també greus i a més sense vacunes, no havíem posat el crit al cel com ara. En això hi hauríem de reflexionar molts. Primer els periodistes, que a més d’informar hauríem de contribuir a tranquil·litzar una mica el debat. Després els governants, que a més de recomanar prudència i de dir les coses pel seu nom, haurien d’optar per donar missatges més positius per no contribuir a un estat general d’histèria col·lectiva. I en última instància la mateixa ciutadania, que hauria de ser més conscient del que s’ha avançat, seguir les recomanacions sanitàries i tenir clar que un test d’antígens quan no hi ha símptomes no és fiable al 100% (aquesta tècnica afina molt quan hi ha febre, tos, mucositat o mal de coll però no és tant precisa si el pacient és asimptomàtic). És clar que amb el que està passant tothom busca la màxima seguretat però potser caldria entendre que el risc zero no existeix i que, per tant, hauríem de començar a tenir clar que no es pot controlar tot al 100%. I menys quan hi ha un virus que ens ronda des de fa dos anys i que de moment sembla no tenir aturador. D’altra banda, per evitar el col·lapse del sistema sanitari, que és el barem que utilitza l’Administració per implementar restriccions, tots hauríem de ser conscients que per símptomes lleus no hauríem d’anar al metge. Si ho fem així potser tot aniria més rodat, també.
Deia el poeta Joan Margarit que si a l’hora de travessar un carrer calculéssim els riscos que implica fer-ho segurament no ho faríem. Posava com a exemple que podíem preveure que ens pot caure una teula al cap, que podem caure al travessar o fins i tot que ens pot atropellar un cotxe. Malgrat tot decidim fer-ho perquè malgrat sabem inconscientment que tenim tots aquests riscos no deixem que condicionin la nostra decisió de travessar. Doncs amb aquesta nova onada de la covid passa més o menys el mateix. És evident que cal tenir seny, com sempre, i que no s’han de fer disbarats. El que cal és protegir-se amb una bona mascareta, evitar les situacions que impliquin més risc de contraure la malaltia, limitar al màxim la vida social i els llocs tancats i, sobretot, vacunar-se. Fet tot això no hauríem de deixar que la por ens domini perquè si la covid vol aprofitar qualsevol escletxa per contagiar-nos ho farà, com de fet pot fer qualsevol virus o bactèria que rondi per casa nostra, ja sigui la grip, la varicel·la o la legionel·la. La ventilació és un altre element que hauríem de tenir en compte. Sé de moltes cases que per Nadal han dinat amb la finestra entreoberta. Ja sé que això és molt fàcil a la costa però no gens a Ponent (amb una boira que provoca temperatures gèl·lides) ni al Principat d’Andorra, on el fred també és intens. Però potser val la pena renunciar a uns graus de temperatura de confort i assegurar les trobades familiars en aquestes dates. En això que tothom faci el que cregui però el que és evident és que aquest Nadal, almenys per ara, no és com el de l’any passat, que també era molt dur i a més no estàvem vacunats. En termes periodístics, i per tot el que he explicat abans, m’atreviria a titular-lo com El Nadal de la por.