Art i vida
Art i vida conviuen en perfecta simbiosi: sense vida no hi ha art, només simulacre, però sense art tampoc no hi ha vida, entesa aquesta com la quinta-essència del que representaria l’experiència humana, una mena d’octava superior per damunt d’una existència pròpia de mamífers, planera i poc comunicativa. Si algú pretengués viure una vida sense el que ens ofereix la cultura, sense el gaudi del saber, sense el plaer mai del tot satisfet de l’acte sempre gratificant d’expandir els horitzons de la nostra ment, podria potser arribar a entendre els plantejaments d’uns activistes que han formulat la pregunta retòrica del que té més valor per a tots, si l’art o la vida. El fet va succeir a Postdam fa unes setmanes, quan dos joves van atacar amb puré de patates el quadre de Claude Monet, que forma part de la sèrie els Pallers en el Museu Barberini. Per la mateixa naturalesa de la seva pregunta amb voluntat denunciatòria un pot endevinar que la seva experiència de l’art és més aviat minsa o si més no epidèrmica, i per la seva performance, que alguns qualifiquen de vandalisme, es pot arribar a deduir que per a ells l’art seria una mena d’instrument del poder, o dit d’altra manera, del sistema, i per aquesta raó no dubten ells també en instrumentalitzar-lo com a eina propagandística de primer ordre. Pretendre que la vida humana discorri en tot un altre àmbit que el cultural no té gaire sentit. Però sospitem que segons els activistes mediambientals l’art, que en general es confon cada cop més amb el mercat de l’art, seria el màxim exponent de l’especulació, i per tant del capitalisme més ferotge. De retruc els museus, uns temples de la civilització darrerament molt qüestionats pel seu paper de transmissors d’una tradició discriminadora, els ofereixen la plataforma ideal per una gesta que serà difosa de forma global. En això, han reeixit: les seves accions esdevenen virals en qüestió de segons creuant els hemisferis i els paral·lels amb una rapidesa de vertigen. L’exemple del Museu Barberini és tan sols un més d’un seguit d’atacs a diverses obres d’art que es venen multiplicant aquests darrers mesos amb un mateix procediment. L’estratègia que apunten els seus autors consisteix en aconseguir molt de soroll amb un mínim d’esforç. Així doncs, tal com subratllen alguns analistes aquesta mena d’activisme compta amb el beneplàcit dels escrúpols de l’oponent: les conseqüències derivables d’aquestes accions acostumen a ser lleus mentre que la seva repercussió mediàtica bat tots els rècords. Dos aspectes bàsics de la nostra existència, com són la natura i la cultura, queden reflectits d’alguna manera en aquests episodis, els quals no són nous. Si repassem la hemeroteca podem fins i tot comprovar com dues peces agredides responen a l’autoria de Pablo Picasso: el Guernica, que l’any 1974, quan encara era en el MOMA de Nova York, va ser pintat amb un aerosol de color vermell i la pintura la Dona en sofà vermell que va patir un destí semblant el 2012. Com tots sabem l’any que ve es commemoren els 50 anys de la mort del pintor malagueny, considerat el geni artístic del segle XX, en part perquè va transitar per tots els moviments d’aquella època, per la seva prolífica producció i per haver sabut integrar el pes de la tradició en el seu treball. Ara mateix s’ha convertit però en un símbol de les reivindicacions pròximes a l’esperit endegat pel MeToo i la cultura de la cancel•lació. Les aigües doncs força remogudes potser ens obligaran a contemplar les seves obres encapsulades rere una freda mampara protectora, tot un símbol del nostre temps, cada cop més polaritzat i enjudiciador.