Tant de bo
Hi ha qui afirma que la pau, és a dir l’absència de guerra, només consisteix en una pausa, com si la guerra per ella mateixa s’erigís en l’estat més natural de la civilització. Un pensament pragmàtic, i tràgic, que molts historiadors avalarien, però fins i tot aquesta idea va més lluny quan s’afirma que la pau no és sinó una trampa, un engany ja que les guerres es couen en períodes de pau. Aquests darrers resulten ser de vegades un temps d’enfrontaments encoberts que acaben tard o d’hora esclatant a la llum del dia. De fet, des d’aquesta perspectiva, la guerra d’Ucraïna no va començar el mes de febrer de l’any passat, sinó que el seu punt de partida es podria situar en el 2004 quan en el Donbass els prorussos separatistes van declarar la guerra a les forces governamentals.
Per tant, la fragilitat de la línia entre guerra i pau queda palesa malgrat que ambdós termes siguin antagònics. La guerra ha entrat, però, a les nostres vides des del conflicte obert entre Kíiv i Moscou. El martelleig del seu seguiment mediàtic, l’afectació en el nostre poder adquisitiu, els interrogants sobre les verdaderes intencions dels invasors, fa que no podem ometre-la de cap de les maneres. Citar a Carl Von Clausewitz no apaivaga els ànims: que la guerra sigui la continuació de la política per altres mitjans, tal com ho va expressar el general prussià, considerat un dels teòrics militars més notoris, no ajuda a pair la desolació, la misèria i la mort que aquesta produeix. Una devastació que amb el pas del temps acaba ratllant l’absurditat: els enemics d’avui podrien ser els amics de demà, o bé a l’inrevés.
Dintre d’unes poques setmanes es complirà un any de l’intent d’invasió d’Ucraïna per part de Rússia. Es calcula que hauran mort des d’aleshores unes 240.000 persones en el conjunt dels dos bàndols. A excepció feta dels mercenaris, dels presidiaris obligats a combatre i dels voluntaris internacionals, es tractava sens dubte de persones com nosaltres. Aspiraven a un futur millor, traçaven plans, s’arraulien en el sofà després de sopar i reien dels mateixos acudits. I davant d’aquest nombre considerable, és clar, ens venen a la ment les ciutats la població de les quals es correspondria de forma aproximada amb aquesta xifra: Bordeus, Venècia o Eindhoven. Tampoc no es poden oblidar les víctimes col·laterals difícils de comptabilitzar, en aparença no tindrien res a veure amb el conflicte, però han vist i veuen la seva vida perillar a causa de l’encariment de la vida i a la fam causada per la manca d’abastiment de blat. Però aquestes xifres temporals que tracen la magnitud humana de la tragèdia seguiran augmentant de manera inexorable si no és que s’arriba a decretar un alto el foc permanent. Tanmateix, una possible negociació s’anuncia difícil, per no dir impossible.
Les postures semblen irreconciliables i totes dues faccions s’acusen de no voler asseure’s a parlamentar. Un nou cicle d’aquest conflicte és a punt de començar amb unes implicacions difícils de preveure. La gran ofensiva russa que s’espera a l’est d’Ucraïna, i que ja comença a despuntar, ens deixaria entendre que Moscou vol assegurar-se els territoris més cobejats abans de posar-se a negociar.
Segons António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, anem cap a una escalada del conflicte. Literalment ha afirmat que el món no camina somnàmbul cap a una guerra més àmplia sinó que ho està fent amb els ulls ben oberts. El mandatari ha reclamat després la consecució d’una pau en línia amb la Carta de les Nacions Unides i la llei internacional. Tant de bo que aquestes seves darreres paraules no se les endugui el vent.