La cultura és gairebé sempre el germà petit (i marginat) de les administracions públiques pel que fa a pressupost. Si bé és cert que a casa nostra els comuns la tracten amb molta estima, les entitats culturals cada dia tenen més l’aigua al coll perquè per un costat, costa poder obtenir subvencions i, per l’altre, el patrocini privat va a la baixa. Aquesta és una cosa que es podria solucionar d’una manera més o menys eficaç amb una llei del mecenatge que vinculi la participació cultural (i social) amb beneficis fiscals per les empreses que destinen part dels seus guanys a pagar projectes d’aquesta tipologia.

Al marge d’aquesta llei, que seria la mar d’útil a les entitats escanyades, i alhora promouria el negoci privat al voltant de la cultura que també les està passant magres a causa de la ditxosa crisi, els governs s’haurien de fixar en la cultura no com una despesa més d’un ministeri, sinó d’una inversió per al país, lligada especialment a l’educació ja que malgrat sovint se les separi per raons lògiques del dia a dia de l’administració pública, al final van agafades de la mà l’una i l’altra.

La presentació d’un llibre d’un autor del país, les ponències sobre el territori, els cicles de cinema, les audicions de música, les obres de teatre i molts més actes culturals van a la baixa a casa nostra, i no ho podem permetre per molt que la lògica ens faci decidir que abans s’ha de retallar en cultura, que en sanitat o educació. És evident que aquestes dos branques no es poden ni tocar, i ningú pot defensar-ho, però rebaixar la cultura és, en un futur, rebaixar l’educació, perquè aquesta se’n ressentirà.

És per això que certàmens com el que ahir va cloure són tan importants, apropar la cultura als més petits farà que de grans l’estimin, la protegeixin i, sobretot, que la comprenguin i comparteixin.