XAVI TEIXIDÓ CORREDOR DE MUNTANYA
XAVI TEIXIDÓ: «A les ultres et van venint murs que has de superar»
Hi ha gent per a qui els anys no passen. Els germans Teixidó en són un clar exemple. El Xavi va haver de deixar l’equip nacional per no poder afrontar la Copa del Món i els Mundials. La pròxima temporada hi tornarà per competir al calendari d’ultres, després de completar un any exitós imposant-se a la Mític de l’Andorra Ultra Trail Vallnord, Els 2.900 Alpine Run i la Marató de Canillo. Arriba tot just del passat cap de setmana de ser segon a la prova de 10 quilòmetres de la Limone Extreme. / Per JOAN JOSEP BLASCO
–No està gens malament la temporada que està signant...
–Doncs ho he estat fent de manera improvisada, competint en una cursa sense pensar en quina altra faré a continuació. He participat a les que em motivaven. Estic molt content de com ha anat tot perquè he aconseguit victòries en carreres que són molt diferents les unes de les altres.
–En quin tipus de curses se sent més còmode competint?
–M’agraden totes. Són sensacions completament diferents les que t’aporta cadascuna. El meu entrenament no ha canviat gaire. No pel fet de fer ultres em matxaco excessivament. Continuo entrenant amb el meu germà.
–És molt meritori assolir victòries en curses tan diferents com la Mític i Els 2.900 Alpine Run...
–La gran diferència existent és la part tècnica. A la 2.900 sempre estàs corrent o caminant per terrenys inestables, tarteres, o has de grimpar i anar per vies ferrates. La Mític no té res a veure. Hi ha moments en què et pots descentrar una mica, però no a la 2.900. Si ho fas ets pell, perquè tres quartes parts de la cursa vaig fer-la de nit i és un terreny molt salvatge. Sempre has d’estar ben concentrat per no cometre cap petita errada.
–L’any vinent es confirma el seu retorn a l’equip nacional...
–Vull fer la Copa del Món d’ultres, que era la meva intenció aquest any, però amb les lesions no me’n sortia. Ara estic bé i m’ha entrat el cuquet i si el calendari és el mateix m’agradaria fer la Transvulcania, Madeira, Val d’Isère i Estats Units. Fer-ne una cada mes és massa, tot i que una Ronda o una Mític et passen més factura i t’hipotequen molt la resta de la temporada. A partir dels 100 quilòmetres fisiològicament et toca molt.
–Està especialitzat en una disciplina completament diferent a la que practica el seu germà Ferran...
–El patiment en una cursa vertical al d’una ultra és molt diferent. A la vertical és agònic, has d’aguantar durant uns moments, perquè perdre 10 segons et pot fer perdre vàries posicions a la classificació. En canvi, a les ultres et van venint murs que has de superar durant la cursa, t’has de motivar i posant-te fites. Has d’estar molt ben mentalitzat.
–La temporada del seu germà, tornant a fer un podi mundial, és per treure’s el barret...
–No només aquesta, sinó les tres últimes. Sóc el seu germà, però també puc ser el més objectiu perquè entrenem junts des que érem petits. És impressionant el que està fent, amb l’edat que té, en una disciplina d’explosivitat. S’ha tornat a superar quan semblava que ja no seria possible. L’alimentació hi té molt a veure i hi ha molt sacrifici al darrera. Si vols estar entre els millors has d’estar sec i en aquest pes tants mesos té molt mèrit. Saber-ho portar és el més difícil. El meu ídol actual és el meu germà.
–No està gens malament la temporada que està signant...
–Doncs ho he estat fent de manera improvisada, competint en una cursa sense pensar en quina altra faré a continuació. He participat a les que em motivaven. Estic molt content de com ha anat tot perquè he aconseguit victòries en carreres que són molt diferents les unes de les altres.
–En quin tipus de curses se sent més còmode competint?
–M’agraden totes. Són sensacions completament diferents les que t’aporta cadascuna. El meu entrenament no ha canviat gaire. No pel fet de fer ultres em matxaco excessivament. Continuo entrenant amb el meu germà.
–És molt meritori assolir victòries en curses tan diferents com la Mític i Els 2.900 Alpine Run...
–La gran diferència existent és la part tècnica. A la 2.900 sempre estàs corrent o caminant per terrenys inestables, tarteres, o has de grimpar i anar per vies ferrates. La Mític no té res a veure. Hi ha moments en què et pots descentrar una mica, però no a la 2.900. Si ho fas ets pell, perquè tres quartes parts de la cursa vaig fer-la de nit i és un terreny molt salvatge. Sempre has d’estar ben concentrat per no cometre cap petita errada.
–L’any vinent es confirma el seu retorn a l’equip nacional...
–Vull fer la Copa del Món d’ultres, que era la meva intenció aquest any, però amb les lesions no me’n sortia. Ara estic bé i m’ha entrat el cuquet i si el calendari és el mateix m’agradaria fer la Transvulcania, Madeira, Val d’Isère i Estats Units. Fer-ne una cada mes és massa, tot i que una Ronda o una Mític et passen més factura i t’hipotequen molt la resta de la temporada. A partir dels 100 quilòmetres fisiològicament et toca molt.
–Està especialitzat en una disciplina completament diferent a la que practica el seu germà Ferran...
–El patiment en una cursa vertical al d’una ultra és molt diferent. A la vertical és agònic, has d’aguantar durant uns moments, perquè perdre 10 segons et pot fer perdre vàries posicions a la classificació. En canvi, a les ultres et van venint murs que has de superar durant la cursa, t’has de motivar i posant-te fites. Has d’estar molt ben mentalitzat.
–La temporada del seu germà, tornant a fer un podi mundial, és per treure’s el barret...
–No només aquesta, sinó les tres últimes. Sóc el seu germà, però també puc ser el més objectiu perquè entrenem junts des que érem petits. És impressionant el que està fent, amb l’edat que té, en una disciplina d’explosivitat. S’ha tornat a superar quan semblava que ja no seria possible. L’alimentació hi té molt a veure i hi ha molt sacrifici al darrera. Si vols estar entre els millors has d’estar sec i en aquest pes tants mesos té molt mèrit. Saber-ho portar és el més difícil. El meu ídol actual és el meu germà.