El 22 d’abril del 2016 es commemoraran els 150 anys de l’aprovació per part del Copríncep Episcopal Josep Caixal i Estradé, de la Reforma en relació al nomenament dels consellers als consells general i comunals i comissionats per aquests darrers.

Curiosament, en aquests 150 anys passats, la denominació de la que va ser una Reforma, important com es veurà tot seguit, ha passat a designar-se, erròniament, com a Nova Reforma, a partir dels anys 1926-1946. I no és encertat el seu nom, tot i que ha tingut el seu petit èxit, perquè anteriorment, és a dir entre el 1278 i el 1866 no s’havia donat cap Reforma prèvia a tal efecte. 

Sense que es pugui considerar la creació del Consell de la Terra, el 1419, per part del Cosenyor, bisbe d’Urgell, Francesc de Tovià a demanda dels andorrans, com a una Reforma, ja que precisament aquesta és donada per tal de recuperar allò que s’havia perdut, com diu la pròpia Reforma del 1866 en la seva justificació inicial feta en castellà pel Copríncep Episcopal , «considerando que la inmensa mayoría de los andorranos han acudido a Nós... manifestando la necesidad de corregir gravísimos abusos y males que deploramos... y que habíamos deseado siempre corregir, provenientes principalmente de la inobservancia de las leyes, usos y costumbres de los valles de Andorra... como mandamos que se observen y cumplan con toda exactitud las leyes, usos y costumbres legítimos de los mencionados valles de Andorra... y demás... las siguientes bases y su práctica aplicación, que la inmensa mayoría de los andorranos nos han presentado...».

Es tracta, doncs, d’una primera Reforma del sistema tradicional, usos i costums emprats per a escollir les autoritats presentada pels andorrans (prop del 67% dels caps de casa de tot el país i sense participació del Consell General legítim del moment), a la Seu d’Urgell el dia 14 d’abril i decretada el dia 22 d’abril, una setmana després, davant la urgència del deteriorament a que s’havia arribat i per a evitar mals majors.

El Copríncep Francès Napoleó III l’aprovarà el dia 10 d’abril del 1868, modificada lleument, però de tal manera que permetés recuperar la paritat del protagonisme dels dos Coprínceps en la seva aprovació. Durant els dos anys que es va tardar a aprovar la Reforma, aquest i els seus serveis la varen consentir i veure amb bons ulls raó per la qual es va poder aplicar urgentment.

La Reforma del 1866 s’aplicà tot seguit, malgrat algunes resistències per part d’alguns consellers del Consell General existent. Així el 30 d’abril es va crear un Consell General Provisional paral.lel a l’existent, a partir del dia 13 de maig es van fer les eleccions a les diferents Parròquies, tant pel nou Consell General com pel Comunal i els dies 28 i 29 de maig es reunia el nou Consell General havent escollit com a Síndics primer Guillem d’Areny de Plandolit, segon Anton Maestre (a) Molines i tercer Nicolau Duedra (a) Som. La participació a les eleccions va ser del 73% de tots els caps de casa del país.

En la traducció del text de la Reforma enviat al Copríncep Francès per a la seva aprovació, i en el seu encapçalament, sense el text del Copríncep Episcopal evidentment, es va usar la denominació de Nouvelle Reforme i d’aquí l’origen de l’equívoc que començarà a produir-se a partir de l’any 1926 com es reflecteix en les resolucions recollides en el llibre de  les Lleis i resolucions dels Coprínceps i dels seus Delegats (1900-1979) (N. Marquès, 1980). Això passarà en els anys 1926, 1928 i 1938. El llibre de Les Valls d’Andorra (B. Riberaygua, 1946) consagra la denominació i a partir de llavors ençà ha estat sempre repetida, en general, llevat d’alguns historiadors que han utilitzat els dos termes per a mostrar l’anomalia o algun que ha eliminat ja la referència de Nova.

Així Esteve López i Montanya, Joan Peruga i Guerrero i Carme Tudel i Fillat, el 1988 escrivien: «...la Nova Reforma significa un pas endavant en el procés de transformació política cap a esquemes més democràtics i liberals, ja que trenca l’estructura oligàrquica de privilegi que representaven els focs i permet una ampliació del coa electoral... La Reforma va ésser impulsada per una part de la classe política i acceptada de manera passiva, per una altra bona par d’aquesta classe, com una transformació ineludible i necessària per evitar una radicalització de les tensions i enfrontaments entre el poble baix i les autoritats com a conseqüència dels greus abusos en l’administració pública, i en especial en la dels béns i propietats comunals».

O Antoni Armengol i Aleix, que el 1979 escrivia: «La promulgació del text de Reforma, el 22 d’abril de 1866, representa sens dubte, un fet cabdal de la història andorrana, no sols del segle XIX sinó de tots els temps... La concessió del dret de vot a tots els caps de casa va ampliar considerablement el nombre d’andorrans cridats a exercir el vot actiu... La creació d’uns consellers generals diferents dels cònsols i dels consellers de Parròquia... va contribuir a debilitar la influència predominant d’aquests clans familiars tancats... Finalment la institució dels ‘comissionats’ encarregats de controlar la tasca administrativa de les autoritats comunals, nomenats directament pel poble, va significar un pas més cap a una major democratització del país i una més gran participació col·lectiva en la gestió dels afers públics... El mèrit principal de la Reforma, rau precisament en això; l’haver fet possible la modernització del país, bo i conservant les seves característiques específiques i el seu arrelament a les tradicions... El fet que en gran part les seves disposicions... continuïn encara vigents fins avui constitueix la millor prova del seny amb que foren dictades i de la seva oportunitat».

En Joan Peruga i Guerrero, el 2015 escrivia: «La Reforma, però, va introduir un canvi fonamental: la voluntat de convertir el Consell General en la representació inequívoca del conjunt del territori, de la nació andorrana... La separació dels càrrecs de cònsol i de conseller general... va ser un pas fonamental per construir la consciència de nació. Es completava un llarg procés que s’havia iniciat dos segles abans, l’any 1667, quan es van desvincular els síndics de l’administració comunal i se’ls va dotar de més autonomia i independència... amb la Nova Reforma s’aconseguia introduir la consciència de compartir objectius i propòsits més col·lectius, de bastir projectes comuns per al conjunt de les valls.”

Les bases o elements aportats, esquematitzats, de la Reforma de 1866, segons Antoni Armengol foren: 

–Vot ampliat a tots els caps de casa per a elegir el Consell General  i el Consell de comú.

–Els 24 consellers generals seran elegits separadament dels membres dels Comuns.

–Es fixaran el nombre de membres del Consell de Comú.

–Elecció de Comissionats del poble per a controlar l’administració i comptes comunals.

–Es fixen les condicions per a ser elector.

–Es fixen les condicions per a ser elegit.

–Es fixa el procediment electoral.

–Es fixa l’obligatorietat  dels càrrecs.

–Es fixa el dret de recurs.

–Es regulen les despeses i tribut de la Qüèstia.

–Igualment el Tribunal de Visura.

–Es fixen les facultats del Síndic.

–Es reconeix de fet l’Assemblea Magna.

–S’estableix la immunitat civil i penal dels consellers comunals i generals per raó del càrrec.

I finalment hi ha una sèrie de recomanacions diverses, una de les quals és de preveure un mestre per a nois i una mestra per a noies a cada Parròquia.

La Reforma de 1866 incorpora per primera vegada el terme  Copríncep que, després de diverses formes, s’inclourà definitivament a la Constitució del 1993.

De fet la Nova Reforma hauria de ser cronològicament la Reforma de les Institucions iniciada el 1976 i que es concreta el 1981 amb el decret dels Delegats Permanent i Veguers que inicia el procés de Reforma de les Institucions Andorranes, creant el Consell Executiu.

Així doncs si la Reforma de 1866 no es pot considerar Nova, per no haver-n’hi hagut cap altra abans, si que es pot afegir a tot el que s’ha escrit que ha aportat, el fet de que amb ella es va iniciar la Transició de la Vella cap a la Nova Andorra, que es va acabar amb l’assoliment de la Constitució de 1993.

La modernització d’Andorra que la Reforma de 1866 va permetre iniciar, propiciar i fer possible, permetent arribar a la Reforma de 1981 i a la Constitució de 1993, lluny de ser acabada, continua, si volem que les noves generacions puguin assolir també l’Andorra del futur.

Un dels reptes d’avui, com ahir, és l’adaptació a la realitat i necessitats del país, de les institucions andorranes.

L’increment de la possible participació dels que viuen a Andorra en els afers públics, s’ha vist històricament que ha estat una reclamació del poble o de part de  la societat civil (1866, 1933, 1970, 1973) i alhora un estímul per a l’evolució positiva del país.

Però la participació política, per la via del vot, donada l’alta proporció de població no nacional resident al país, sembla que només pot passar exclusivament, mentre no es canviï aquesta situació, per donar majors facilitats a la naturalització andorrana. Cal doncs rebaixar els anys de residència efectiva a Andorra a 10 anys, i cal acceptar la doble nacionalitat,  amb tots  els condicionants que intel·ligentment siguin convenients per a adaptar la nacionalitat andorrana als nous temps i fer-la més atractiva, més forta, més elàstica i  també més nombrosa. Pel bé de la identitat andorrana.

La globalització i la decidida i irreversible obertura d’Andorra a l’exterior ens obliguen a augmentar la nostra massa crítica nacional, per a poder ser mínimament resistents, en quantitat i qualitat, als envits que patim i patirem i ja ens estan afectant i desgastant.

Fer el sord o mirar cap a un altre costat, només pot provocar finalment un altre ‘avançament per la dreta’ popular després d’un empobriment nacional i una pèrdua preciosa de temps.

Ahir com avui, les nostres autoritats han de ser humils i prudents, però també astutes i agosarades.