A propòsit de dir t’estimo
L’altre dia, la lectura de l’article de Maria Cucurull em va recordar les converses que, més d’una vegada, he tingut amb un amic sobre l’ús i abús de les emoticones. Com ells, penso que és cert que permeten interpretar tot allò que la distància física esborra del llenguatge no verbal. Ara bé, que el codi no s’acabi convertint en el missatge. Personalment, m’esgarrifa rebre missatges farcits de ninots i pluges indiscriminades de signes de puntuació que acaben convertint la comunicació en autèntiques bafarades de còmic.
Per al meu amic, sóc una mena de radical de la llengua escrita i us puc ben garantir que, com a bona mostra d’això, no utilitzo mai emoticones en els meus missatges. Ho faig per convicció, per tossuderia i perquè la barreja de tot plegat m’ha convertit en una mena de determinista lingüística absolutament fora d’òrbita. Una determinista de les que creu que la manera com els individus denominem les situacions és com les acabem vivint. Si no som capaços d’expressar amb tota mena de matisos les nostres emocions, tampoc serem capaços de viure-les.
Quan, fa anys, vaig llegir per primera vegada 1984 d’Orwell em va fascinar la seva teoria sobre la novaparla i la llengua com a forma de control del pensament. La novaparla es definia com l’única llengua del món amb un vocabulari que disminuïa any rere any amb una intenció ben evident: la simplificació impedia qualsevol pensament subversiu. Avui, em plantejo que, lluny de la distopia orwelliana, les emoticones tenen en comú amb aquest concepte de novaparla més del que ens pensem.
D’una banda, l’abús d’emoticones elimina les subtileses del significat del llenguatge. Com a la novaparla, amb l’ús d’emoticones desapareixen els significats oposats i les connotacions negatives. Tot ha de ser positiu! Així, per exemple, només necessitem el terme bo per expressar el seu oposat, dolent, que esdevé nobo. A partir d’aquí, qualsevol gradació d’aquesta emoció es fa a partir d’afixos: millor és plusbo; pitjor, plusnobo; boníssim, dobleplusbo i dolentíssim, dobleplusnobo. I no passa exactament el mateix amb tot el reguitzell de cares que ens proposen els sistemes de missatgeria o l’acumulació de polzes per dir que una cosa la trobem dobleplusbo?
D’altra banda, aquest llenguatge transgènic del segle XXI comparteix també amb la novaparla una característica en relació a la gramàtica ben evident: qualsevol mot pot exercir qualsevol funció en l’oració. Em fascina pensar que una sevillana, més enllà de folklòrica, pugui ser substantiu, verb i adjectiu alhora!
Noam Chomsky ho va exposar alt i clar: naixem amb una estructura gramàtica bàsica i comuna a totes les llengües. Això ens és innat! És feina nostra adquirir els ítems lèxics necessaris (paraules, morfemes gramaticals i fraseologia) per expressar-nos i enriquir el nostre món. El que ens ha donat la naturalesa humana, que no ens ho treguin les emoticones!
No sé si el meu activisme lingüístic em portarà enlloc. De moment, el meu amic ja no m’ha enviat mai més una emoticona. En el millor dels casos, i només si és necessari, es limita a utilitzar els dos punts i l’obertura o el tancament del parèntesi, que no són res més que emoticones en dosi homeopàtica. En tot cas, com la Maria, no voldria que el cor que batega em robés un «t’estimo» i, a poder ser, voldria que, a continuació, em seduïssin amb una llarga oració causal que expressés amb tota mena de matisos el perquè.
Per al meu amic, sóc una mena de radical de la llengua escrita i us puc ben garantir que, com a bona mostra d’això, no utilitzo mai emoticones en els meus missatges. Ho faig per convicció, per tossuderia i perquè la barreja de tot plegat m’ha convertit en una mena de determinista lingüística absolutament fora d’òrbita. Una determinista de les que creu que la manera com els individus denominem les situacions és com les acabem vivint. Si no som capaços d’expressar amb tota mena de matisos les nostres emocions, tampoc serem capaços de viure-les.
Quan, fa anys, vaig llegir per primera vegada 1984 d’Orwell em va fascinar la seva teoria sobre la novaparla i la llengua com a forma de control del pensament. La novaparla es definia com l’única llengua del món amb un vocabulari que disminuïa any rere any amb una intenció ben evident: la simplificació impedia qualsevol pensament subversiu. Avui, em plantejo que, lluny de la distopia orwelliana, les emoticones tenen en comú amb aquest concepte de novaparla més del que ens pensem.
D’una banda, l’abús d’emoticones elimina les subtileses del significat del llenguatge. Com a la novaparla, amb l’ús d’emoticones desapareixen els significats oposats i les connotacions negatives. Tot ha de ser positiu! Així, per exemple, només necessitem el terme bo per expressar el seu oposat, dolent, que esdevé nobo. A partir d’aquí, qualsevol gradació d’aquesta emoció es fa a partir d’afixos: millor és plusbo; pitjor, plusnobo; boníssim, dobleplusbo i dolentíssim, dobleplusnobo. I no passa exactament el mateix amb tot el reguitzell de cares que ens proposen els sistemes de missatgeria o l’acumulació de polzes per dir que una cosa la trobem dobleplusbo?
D’altra banda, aquest llenguatge transgènic del segle XXI comparteix també amb la novaparla una característica en relació a la gramàtica ben evident: qualsevol mot pot exercir qualsevol funció en l’oració. Em fascina pensar que una sevillana, més enllà de folklòrica, pugui ser substantiu, verb i adjectiu alhora!
Noam Chomsky ho va exposar alt i clar: naixem amb una estructura gramàtica bàsica i comuna a totes les llengües. Això ens és innat! És feina nostra adquirir els ítems lèxics necessaris (paraules, morfemes gramaticals i fraseologia) per expressar-nos i enriquir el nostre món. El que ens ha donat la naturalesa humana, que no ens ho treguin les emoticones!
No sé si el meu activisme lingüístic em portarà enlloc. De moment, el meu amic ja no m’ha enviat mai més una emoticona. En el millor dels casos, i només si és necessari, es limita a utilitzar els dos punts i l’obertura o el tancament del parèntesi, que no són res més que emoticones en dosi homeopàtica. En tot cas, com la Maria, no voldria que el cor que batega em robés un «t’estimo» i, a poder ser, voldria que, a continuació, em seduïssin amb una llarga oració causal que expressés amb tota mena de matisos el perquè.