Així també es va titllar al Titànic en el seu moment, i ja en sabeu el resultat. La confiança cega i la prepotència poden portar a resultats desastrosos difícils d’explicar. Algú podia preveure que «l’estirada d’orelles» de la comunitat internacional als paradisos fiscals fos tan contundent que posés en risc a un país com Andorra?
La suma d’errors varen portar el Titànic al fons de l’oceà. El telegrafista va obviar els avisos d’icebergs per què havia d’enviar missatges dels passatgers de primera classe a un bon preu, no es van col·locar més vigies encara que la calma de l’oceà propiciava que fos difícil preveure xocs sense els signes habituals d’alerta, el capità confiant en la fortalesa del buc va accelerar la velocitat, i ja sabeu el tema dels bots salvavides. Víctimes de primera, segona i tercera classe que va obligar després del desastre a estudiar-ne les causes i depurar-ne responsabilitats. Revalorar i canviar sistemes per procurar no cometre els mateixos errors. D’això en fa un segle i l’eficiència i l’honorabilitat d’aquells homes; queda allà.
I és que BPA i de fet probablement la resta dels bancs andorrans, es varen pensar que la seva fortalesa residia en el seu sistema econòmic inalterable, inqüestionable i avalat per la legalitat del país durant tants anys. Els avisos i les «amenaces» varen ser obviades bàsicament perquè es creia fermament, confiadament que  l’escenari del buc estavellant-se al fons marí era impensable.
I des de llavors? A parer meu la constant de desviar l’atenció de la població sobre els fets simples i senzills sobre les causes del desastre no sols queden apartades sinó sepultades per una barreja fecal d’uns i dels altres i fa tant de tuf... L’última deposició diarreica? Sumar a l’equació  de per si complexa al senyor Pujol i l’Estat espanyol. Com diria aquell: «Más madera, és la guerra!». Una de les frases de Groucho Marx en la pel·lícula de Los hermanos Marx en el Oeste. I és que el despropòsit de tot plegat és comparable a l’humor eixelebrat, irrellevant i surrealista de la seva obra.
Mentre que fa un segle es plantejaven modificacions sobre la navegació i protocols per prevenir, aquí encara estem en el primer supòsit. De qui era responsabilitat vetllar per l’estabilitat econòmica del país? Del govern? Dels bancs? O de tots dos?
Els carboners del buc varen quedar atrapats ja des de l’inici del xoc entre les mampares de seguretat. Obligats de ben segur com els ciutadans que tenien el compte segrestat a BPA, però ells no varen deixar de palejar carbó per mantenir els llums encesos i d’aquesta manera donar una mínima possibilitat de salvació a la resta, o com el forner que va cedir el seu lloc en un bot i sols feia que tirar objectes a l’oceà que suressin i salvessin alguna vida més, o l’honorabilitat última que va tenir el capità i l’arquitecte de l’insubmergible a l’aplicar-se el càstig més dur sobre ells mateixos.