Les noves tecnologies de la comunicació ens han portat inexorablement a una minimització dels gests literaris a l’hora d’expressar les nostres emocions davant d’allò que perceben els nostres sentits. Els programes de missatgeria exigeixen brevetat i concreció. Se’ns posa a disposició tota una col·lecció de pictogrames i emoticones per tal d’obtenir aquesta síntesi amb major facilitat. Si preferim escriure alguna coseta, curta, no fos el cas, els cànons ens diuen que ha de ser expressiva i contundent: «Woww!» I ja està! Ja ho hem dit tot d’aquella imatge o d’aquella frase que acabem de llegir. Cada vegada es fa més estrany trobar texts més llargs, més treballats, amb riquesa de vocabulari i amb correcció ortogràfica.

Sembla que els acords tàcits sobre aquesta manera de comunicar-se van en direcció de demostrar que com més jove sigui la generació que es comunica, majors han de ser la transgressió i la incorrecció del lèxic que s’utilitza. Els cànons afavoreixen aquesta irreverència i castiguen, situant en el terreny de la carrincloneria, tothom que no segueix les seves directrius. Tant se val que darrera de tot això hi hagi la trista evidència que diu que el coneixement de la llengua és, encara, molt pobre i que evoluciona amb unes sinèrgies estretíssimes amb el desenvolupament de les noves tecnologies de la comunicació. Anem cap a la invenció d’un nou llenguatge? El llenguatge dels monosíl·labs i de les expressions no verbals? Això ho aniran monitoritzant els experts en filologia i en antropologia social. Ara per ara, el fenomen està clar i identificat. Estem assistint a un empobriment progressiu del llenguatge. A alguns ens preocupa i hi volem oposar resistència; altres no demostren cap mena de sensibilitat per aquest tema.

Fixeu-vos que, fins ara, ja coneixíem de l’existència d’un perfil de persones que no volen escriure mai. Sempre telefonen i s’expressen de paraula. S’albirava un profund desconeixement de la llengua escrita en la rerabotiga d’aquestes persones per poder comprendre aquesta manera de procedir. Ara, ja hem fet un pas més. La qualitat de llengua escrita està en plena regressió i tothom s’atreveix a escriure signes i símbols ortogràfics que abans s’haguessin  pogut considerar com a autèntiques barrabassades. 

Com a exemple, una vegada que vaig rebre resposta d’un amic francòfon amb una única paraula, «désolé», vaig haver de pensar diverses vegades què era el que m’estava comunicant i què era el que estava sentint exactament aquella persona en el moment d’escriure el seu missatge. Perquè aquesta paraula en el context de l’emissor té un significat però en el del receptor en pot tenir un altre de molt diferent. Vet aquí la riquesa del lèxic i la importància de no precipitar-nos en manllevar ni de menysprear el valor de les paraules.

Per tant, sóc d’aquells que escriuen els textos dels missatges posant-hi atenció, vigilant la correcció dels signes de puntuació i rellegint-los abans d’enviar-los. Es podria considerar, doncs, després de tot el que he exposat en els paràgrafs anteriors, que vaig a contracorrent. I això em representa haver d’esmerçar una mica més energia en l’esforç. 

L’altra via és la del relaxament i la de la regressió lingüística. Em declaro lletraferit i amant de les paraules i de les llengües.  Crec que val molt la pena vetllar perquè la llengua pugui anar evolucionant amb prudència, coneixement i de manera adaptada al seu entorn. I, en qualsevol cas, amb respecte a l’enorme riquesa cultural que representa. 

*Metge, humanista i escriptor