El pollastre culturista
Els supermercats de baix cost són la nostra penitència. El pernil salat és massa salat i el pa és flexible com la gimnasta nord-americana Simone Belis, dopada. La secció de carn té pollastres amb cuixes de culturista i platades de carn rosa que, quan la poses a la planxa roent, es redueix al no res i et fa venir ganes de convertir-te en el líder indiscutible i gran timoner del moviment vegà. El peix prové d’un calador del Cap Verd i té formes raríssimes i noms, l’etiqueta dels quals sembla que hagis llegit a l’inrevés o que estigui escrita en caràcters ciríl·lics.
Anar-hi a comprar un cap de setmana és com participar a l’Spartan Race, una autèntica cursa d’obstacles que comença a l’entrada i que acaba a la caixa, a l’hora de pagar. El primer pas és aconseguir un carret que es mogui adequadament sense que calgui portar l’oli 3 en 1 de casa per fer-lo rodar i, també, d’haver d’incorporar el fre regeneratiu Kers (Kinetic Energy Recovery System), que permet reduir la velocitat d’un vehicle transformant part de la seva energia cinètica en energia elèctrica. Hi ha carros que, a causa de l’ús (sovint inadequat) i de l’abús tenen menys prestacions que el McLaren de Fernando Alonso.
És difícil que en un local on tot són dificultats i paranys per al consumidor puguin passar coses com a les grans superfícies comercials nord-americanes on sorgeix l’enamorament entre una aspirant a actriu de Baton Rouge (Louisiana) i un advocat criat a Oakland (California), sobretot perquè les converses són d’allò més entendridores. «T’aconsello aquest Don Limpio perquè aconsegueix una brillantor més duradora gràcies a la seva fórmula Brillo Protect», «aquest Ariel té un component de nom impronunciable que enforteix el seu poder per acabar amb les taques» o «crec que aquest paquet d’Ultima Affinity gato esterilizado porta la quantitat necessària de Vitamina A 32000 IU suficient per garantir un nivell de pH adequat per a l’orina», del gat, no del comprador. Són converses banals i com a molt pots aportar alguns coneixements.
Els altres compradors sempre agrairan que els puguis explicar que ets un autèntic artista de solvència contrastada en l’elaboració del tomàquet fregit natural a partir d’una recepta heretada de la teva besàvia, perfeccionada a través de llibres com La cuina catalana de Josep Lladonosa, La cuina de les àvies de Jaume Fàbrega, i completada amb el visionat en bucle de tots els programes dedicats a la cuina de TV3 des del Jaume Pastallé del Paleolític Superior fins al hipster que el presenta actualment.
Tot mentre circules per uns passadissos més estrets que les corbates d’Albert Rivera, esquivant compradors, carrets, i experimentant una sensació d’atordiment o d’esbaltiment quan veus a les prestatgeries massa productes d’un mateix menjar. Toques un parell de capses o de bosses, segueixes amb el carro i una estona després tornes al prestatge inicial. No cal capficar-se.
Les galetes Marbú Dorada són marrons i el Príncipe de Beukelaer regna en un lloc que no existeix però dóna nom a uns paquets que són difícils d’obrir. Hi ha bancs menys segurs que aquests embolcalls. I millor no haver preguntat res a un empleat perquè no és d’aquella secció o no coneix els productes. Hi ha una gran cadena de supermercats que utilitza com a colors institucionals, el verd fosc i el taronja butà i que obliga als treballadors a tapar-se els pírcings amb trossos d’esparadrap. Intenten ser amables malgrat que sovint un uniforme fa que un individu qualsevol apliqui una tirania sobre els altres.
Es mouen per les instal·lacions amb agilitat i rapidesa mentre que tu, amb el carro cada cop més carregat, ho fas de manera segmentària, com en Robocop. Aconsegueixes arribar a la caixa i esperes que la padrina del davant que ha comprat quatre productes anunciats a la televisió entre el Cuines i La riera, acabi de pagar seguint la Llei qualificada 820/14 de senyores que paguen al supermercat amb monedes d’1, de 2, 5, i 10 cèntims, publicada al BOPA de febrer del 2014. Un cop ha marxat la senyora, has d’aplicar el postgrau de formació de samurai que vas fer al Japó per posar, fent malabars, el que has comprat en una bossa i pagar després de comprovar que, amb la suposada targeta de descompte, el que costava 56 euros amb 65 cèntims t’acaba sortint per 56 euros amb 62 cèntims.
T’han tret tres cèntims però t’han donat un val per als autos de xoc de la cantonada, una targeta de descompte de cinc euros si fas una compra mínima de 900 euros en una perfumeria del mateix centre comercial i una fitxa per anar a netejar el cotxe en un rentador que pertany també a la mateixa empresa però que deixa de tenir validesa d’aquí a cinc minuts.
Marxes cap a la sortida. Una porta de vidre amb una cèl·lula de moviment és el teu darrer obstacle, però no s’obre. Comences a gesticular com si fossis un futbolista del Reial Madrid que es queixa a l’àrbitre perquè només ha allargat quatre minuts el temps reglamentari i mous els braços com si estiguessis a la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell i seguissis el ritme de La bella Lola. Finalment, la porta s’obre. També deu ser de baix cost.
Periodista
Anar-hi a comprar un cap de setmana és com participar a l’Spartan Race, una autèntica cursa d’obstacles que comença a l’entrada i que acaba a la caixa, a l’hora de pagar. El primer pas és aconseguir un carret que es mogui adequadament sense que calgui portar l’oli 3 en 1 de casa per fer-lo rodar i, també, d’haver d’incorporar el fre regeneratiu Kers (Kinetic Energy Recovery System), que permet reduir la velocitat d’un vehicle transformant part de la seva energia cinètica en energia elèctrica. Hi ha carros que, a causa de l’ús (sovint inadequat) i de l’abús tenen menys prestacions que el McLaren de Fernando Alonso.
És difícil que en un local on tot són dificultats i paranys per al consumidor puguin passar coses com a les grans superfícies comercials nord-americanes on sorgeix l’enamorament entre una aspirant a actriu de Baton Rouge (Louisiana) i un advocat criat a Oakland (California), sobretot perquè les converses són d’allò més entendridores. «T’aconsello aquest Don Limpio perquè aconsegueix una brillantor més duradora gràcies a la seva fórmula Brillo Protect», «aquest Ariel té un component de nom impronunciable que enforteix el seu poder per acabar amb les taques» o «crec que aquest paquet d’Ultima Affinity gato esterilizado porta la quantitat necessària de Vitamina A 32000 IU suficient per garantir un nivell de pH adequat per a l’orina», del gat, no del comprador. Són converses banals i com a molt pots aportar alguns coneixements.
Els altres compradors sempre agrairan que els puguis explicar que ets un autèntic artista de solvència contrastada en l’elaboració del tomàquet fregit natural a partir d’una recepta heretada de la teva besàvia, perfeccionada a través de llibres com La cuina catalana de Josep Lladonosa, La cuina de les àvies de Jaume Fàbrega, i completada amb el visionat en bucle de tots els programes dedicats a la cuina de TV3 des del Jaume Pastallé del Paleolític Superior fins al hipster que el presenta actualment.
Tot mentre circules per uns passadissos més estrets que les corbates d’Albert Rivera, esquivant compradors, carrets, i experimentant una sensació d’atordiment o d’esbaltiment quan veus a les prestatgeries massa productes d’un mateix menjar. Toques un parell de capses o de bosses, segueixes amb el carro i una estona després tornes al prestatge inicial. No cal capficar-se.
Les galetes Marbú Dorada són marrons i el Príncipe de Beukelaer regna en un lloc que no existeix però dóna nom a uns paquets que són difícils d’obrir. Hi ha bancs menys segurs que aquests embolcalls. I millor no haver preguntat res a un empleat perquè no és d’aquella secció o no coneix els productes. Hi ha una gran cadena de supermercats que utilitza com a colors institucionals, el verd fosc i el taronja butà i que obliga als treballadors a tapar-se els pírcings amb trossos d’esparadrap. Intenten ser amables malgrat que sovint un uniforme fa que un individu qualsevol apliqui una tirania sobre els altres.
Es mouen per les instal·lacions amb agilitat i rapidesa mentre que tu, amb el carro cada cop més carregat, ho fas de manera segmentària, com en Robocop. Aconsegueixes arribar a la caixa i esperes que la padrina del davant que ha comprat quatre productes anunciats a la televisió entre el Cuines i La riera, acabi de pagar seguint la Llei qualificada 820/14 de senyores que paguen al supermercat amb monedes d’1, de 2, 5, i 10 cèntims, publicada al BOPA de febrer del 2014. Un cop ha marxat la senyora, has d’aplicar el postgrau de formació de samurai que vas fer al Japó per posar, fent malabars, el que has comprat en una bossa i pagar després de comprovar que, amb la suposada targeta de descompte, el que costava 56 euros amb 65 cèntims t’acaba sortint per 56 euros amb 62 cèntims.
T’han tret tres cèntims però t’han donat un val per als autos de xoc de la cantonada, una targeta de descompte de cinc euros si fas una compra mínima de 900 euros en una perfumeria del mateix centre comercial i una fitxa per anar a netejar el cotxe en un rentador que pertany també a la mateixa empresa però que deixa de tenir validesa d’aquí a cinc minuts.
Marxes cap a la sortida. Una porta de vidre amb una cèl·lula de moviment és el teu darrer obstacle, però no s’obre. Comences a gesticular com si fossis un futbolista del Reial Madrid que es queixa a l’àrbitre perquè només ha allargat quatre minuts el temps reglamentari i mous els braços com si estiguessis a la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell i seguissis el ritme de La bella Lola. Finalment, la porta s’obre. També deu ser de baix cost.
Periodista