Si fa uns anys m’haguessin dit que em mouria pels sectors on m’estic movent ara, no m’ho hauria cregut, i no em refereixo a la política sinó a les associacions i al teixit d’actuació social que hi ha al Principat.
Per als que em coneixen, sempre he tendit a definir-me com un tecnòcrata meritocràtic i he donat molt valor a les dades empíriques, deixant de costat aquells discursos que considerava -i alguns encara els considero- poc argumentats. És, podríem dir, la definició d’un individu fred en tota la seva essència.

Però fa un temps vaig conèixer una persona, amb qui segurament sense la política no hauria tingut el plaer de poder parlar -o més ben dit discutir-, i que em va reptar, sense que ell ho sabés, a esbrinar el perquè i el com es pot sostenir un discurs sense dades.

Avui encara no compro gran part de la seva elocució, però diguem que començo a entendre que no tot es pot emmarcar en dades, i que aquestes quan existeixen no sempre reflecteixen la realitat. Com es diu popularment, 2 i 2 no fan 4.
Ara que em començo a moure pel teixit associatiu i hi participo activament, i cada vegada més -això sembla una droga-, m’adono de la dificultat de mostrar o explicar tot allò que passa a la nostra societat. No és tan fàcil com dir que hi ha un problema derivat d’unes causes específiques i per tant assignar-li unes solucions concretes. Sinó que sovint no coneixem ni una dècima part del problema i encara menys les seves causes.
Els estudis que es fan des de les diferents institucions i els esforços que realitzen els grans professionals que tenim al País, ens ajuden a entendre a poc a poc el nostre entorn, però ni ells tenen la capacitat d’entendre i plasmar-ho tot, ni els polítics d’arreglar-ho tot.

A tall d’exemple, i aprofitant que el passat divendres 25 de novembre vam celebrar el Dia Internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, parlaré d’algunes dades que han sorgit darrerament, gràcies als professionals del departament d’Afers Socials i Polítiques d’Igualtat, però també de l’Associació de Dones d’Andorra.

Com haureu llegit últimament, hi ha hagut 56 casos nous de violència de gènere i 4 de violència domestica i únicament el 52% han estat denunciats. Per tant, les dades les tenim -encara que és impossible saber la situació real de totes les dones del Principat-, ara bé, ni en podem saber totes les causes -encara que en puguem imaginar algunes- ni tenim ni de llarg la solució per dir que d’aquí a cinc anys s’haurà acabat la violència de gènere. I pel vessant polític que amb tant afany tots correm a criticar, ni que invertissin el 50% del pressupost de l’Estat per evitar aquest tipus de violències, podrien acabar eradicant-les.

Parlem doncs del vessant educatiu, que ha de ser la solució de tots els problemes. Any rere any es treballa amb els joves i es fan xerrades sobre la temàtica de la violència de gènere. Però les dades indiquen que continua havent-hi sexisme i discriminació per raó de sexe en la franja d’edat corresponent als joves.

També vull indicar que encara s’hauria de fer molta més pedagogia tant a escoles com a casa; és a dir, que les xerrades puntuals no són suficients.
Però el que venia a dir és que tenint les dades, aquestes mai no són suficients. Que un número no sempre reflecteix la realitat,  només parlant amb la gent és quan podem començar a percebre el que passa realment i les solucions no només han de venir de les institucions, sinó també de la ciutadania.

Per acabar amb un toc més polític, si cada partit va a la seva i no fan front comú en temes cabdals com la sanitat o els afers socials, és i serà impossible apropar-nos mínimament als temes que afecten les persones i encara menys trobar-hi solucions adaptades.