«De moscons', n'hi ha a tot arreu; també allà dalt»
- L'Alpinista basca, vestida de carrer i amb cordes d'escalada. Foto: XAVIER GONZÁLEZ
–Una vegada va dir: «Una muntanya no val ni un dit congelat». A vostè li ha costat dos. ¿Per tossuda?
–És veritat que en ocasions vas més enllà del que et dicta la prudència. Però també que quan pateixes una congelació, ni te n'dones. És el que em va passar al K-2. Si m'hagués arribat a imaginar que perdria els dos dits, ho deixo sense dubtar-ho. Un Vuitmil no val ni una ungla del peu.
–¿Què hi ha, allà dalt?
–Depèn: hi ha cims on pots arribar a passejar-t'hi, com el Cho Oyu. I d'altres que són el pic pelat que tots hem dibuixat de petits i on amb prou feines hi cap una persona. El Makalu, per exemple.
–A la primavera tornarà a l'Everest. Sense oxigen. ¿Li va deixar mala consciència, l'ascensió amb oxigen del 2001?
–Només el 2% de les ascesions a l'Everest són a pèl. Aleshores –era el meu primer Vuitmil– no podia pretendre ser d'aquest 2%. Deu anys després ha arribat l'hora d'intentar-ho.
–I després, ¿es retira?
–Abaixaré el ritme, això sí, i donaré prioritat a la vida personal. Però mai no deixaré la muntanya.
–Diu Oyarzábal que pujar a l'Everest amb oxigen no hauria de ser ni notícia. ¿És vostè tan radical?
–En absolut. Les muntanyes s'han de pujar perquè ho sents i com ho sents. Al final, escales per tu mateix, no per als altres. Per mi, totes les formes són vàlides.
–El Casamanya li semblarà xupat...
–Tots els alpinistes, inclosos els millors, han pujat abans les muntanyes de casa que no pas l'Himàlaia. La meva primera muntanya va ser probablement el Txindoki, al costat de Tolosa, que no fa ni 1.000 metres.
–El Cho Oyu, ¿és el xollo que diuen?
–No és el K-2, evidentment, però tampoc no és el Casamanya, que d'altra banda m'agrada moltíssim. Qualsevol pic per sobre dels 8.000 metres té una dificultat intrínseca i mereix tots els respectes.
–¿Hi ha algun objecte personal que no falti mai a la seva motxilla?
–I tant: un osset de pelutx que ha fet els 14 Vuitmils amb mi, i una col·lecció d'estampes. Regal de la meva àvia. Dec tenir tot el santoral.
–Operació Llebrer: ¿està net com una patena, l'alpinisme?
–Pel que jo sé, sí. Productes com ara l'EPO són absolutament contraproduents: en alçada produïm precisament glòbuls vermells. En excès, corres risc d'un edema cerebral.
–¿Ha retirat del seu repertori la interjecció “¡Oh!”?
–Sospito que no podré, però és molt probable que sempre em portarà records molt especials.
–¿És tan masclista com sembla des de fora, el món de l'alpinisme?
–Ser dona et pot complicar les coses a l'hora de tenir fills: si n'hagués tingut, és probable que m'hauria hagut de sentir comentaris que mai se li faran a un alpinista que deixa els nens a casa amb la dona. Però no diria que és masclista. Masculí, en canvi, sí: és raríssima l'expedició amb més d'una alpinista.
–Així deu facilíssim lligar, allà dalt.
–Home... Per lligar, primer de tot cal estar-hi disposat. Però una cosa és ben veritat: de moscons n'hi ha a tot arreu. Cregui'm. Fins i tot a 8.000 metres d'alçada.
Per a més informació consulti l'edició en paper.