• La desaparició del pintor català posa d'actualitat l'important fons gràfic amb obra del mestre de l'informalisme aplegada per la galeria Riberaygua
• Els preus oscil·len entre els 1.000 i els 8.000 euros

D'esquerra a dreta: Clau 8 (litografia, 1973). Foto: Foto: ANTONI TÀPIES (FOTOGRAFIES: ÀLEX LARA)

En temps de crisi l'art es converteix en un valor refugi. Que li ho expliquin si no a la família reial de Qatar, que –és ben sabut– acaba d'adquirir una versió d'Els jugadors de cartes, de Cézanne, per 191 mòdics milions d'euros. Per entendre'ns: el que haurien costat sis museus Gehry com el que l'arquitecte canadenc –i l'exministre Minoves– ens volia endossar a la Massana. Per aquest racó de món ens movem en una escala molt més terrenal, sens dubte, però també hi ha oportunitats d'inversió.

I no cal ser un xeic àrab. La desaparició d'Antoni Tàpies (1923-2012), dilluns a Barcelpona, ha posat d'actualitat l'important fons gràfic del pintor català aplegat per la galeria Riberaygua: una vintena llarga de litografies i aiguaforts, tots reglamentàriament numerats i firmats, datats al decenni dels 70 i primers 80, amb uns preus relativament assequibles i que oscil·len entre els 1.000 euros de la peça més econòmica –Clau 10, una litografia datada el 1973 i pertanyent a la sèrie Clau de foc– i els 8.000 de Cadires, espectacular aiguafot engofrat de gran format –fa 100 centímetres d'amplada per 140 de llargada– i iconografia inequívoca. Totes dues obres les tenen aquí dalt. Com diu la galerista Carme Tinturé, el traspàs d'un artista de talla i popularitat universal actua com un catalitzador en el mercat artístic: automàticament es dispara la demanda i, consegüentment, s'apugen els preus. Un fenomen que pot trigar encara uns dies a traduir-se en la cotització i que converteix aquesta mena d'interregne en una oportunitat de negoci, diu Tinturé.

Els fons de la Riberaygua correspon als anys de plenitud de l pintor català, amb pinzellades dels temes més recurrents dels seu univers simbòlic, des del compromís catalanista –Visca, la litografia Clau 8, 1973– fins a la dèria per l'anatomia humana plasmada en l'aiguafort Orella (1971) i la litografia Empreinte de pied (1978), o –atenció– l'aiguafort Mitjó (1971), que prefigura la monumental i polèmica escultura projectada per a la Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïch, a Barcelona, i que la contestació popular –i la covardia institucional– va condemnar al calaix de les bones intencions. Mitjó i orella surten per 4.000 euros; Clau 8, per 1.600. Al marge de les peces majors, hi ha també un racó per als col·leccionistes, amb proves d'estat com la de Pied et collage, aiguafort i collage que forma part dels treballs previs de la sèrie. El preu, a to amb una peça única: 2.700 euros.

Els Tàpies a Escaldes

Fins aquí, les novetats estrictament comercials que la desaparició de Tàpies ha posat sobre la taula. Però hi ha un Tàpies íntim i familiar, quasi desconegut per al gran públic, que va mantenir una certa relació amb el Principat. Va ser a principis dels anys 70, quan la mare, la germana i els nebots del pintor es van instal·lar al tercer pis del número 1 del carrer de les Escoles, a Escaldes. Ho recoordava ahir Pere Moles. I amb bons motius, perquè si els Tàpies vivien a la tercera planta, la família de l'exconseller escaldenc ho feia a la primera. D'aquest contacte en queda el record de les ocasionals visites del pintor, i una obra que Àngela Tàpies va deixar a la família Moles en abandonar definitivament el país.

Per acabar la ruta andorrana de Tàpies, es poden passar per la Biblioteca Nacional, on es conserva un exemplar d'un número especial de La Vanguardia consagrat a Andorra i datat el 28 de desembre del 1983. Sota el títol Ayer, hoy y mañana de Andorra, un reguitzell de plomes catalanes –entre elles, la de Tàpies– reflexionen sobre les perspectives de present i de futur del país. En un breu article titulat Andorra y la modernidad, el pintor glossa el fet diferencial andorrà –¡i som al 1983, un decenni abans de la Constitució!»– i canta la nació germana tot evocant com «en els moments més negres del franquisme ens consolava sentir aquella emissora, Radio Andorra, radiant en català i que mantenia el foc sagrat de la nostra llengua, aleshores prohibida i vexada, elevant-nos l'esperit i mantenint-nos l'esperança». Paraula de Tàpies.

Per a més informació consulti l'edició en paper.