• El DFP de Gomma va ser el primer cotxe que va circular per Andorra, el 13 d'agost del 1911

13 d'agost del 1911: l'expedició de Gomma i Builles travessa un Pas de la Casa desolat i arriba a Soldeu cap a les 6.30 hores del matí; els rep «tota» la població: «Unes 35 o 40 persones» Foto: EL PERIÒDIC

Doncs no: l'excel·lentíssim bisbe d'Urgell, el copríncep Benlloch, no va estrenar la carretera de la Seu a Andorra la Vella amb un flamant Hispano-Suiza, tal com aventuràvem alegrement dies enrere en aquest mateix racó de diari amb motiu del centenari de la inauguració de la via, el 24 d'agost del 1913. No era un Hispano-Suiza, doncs, sinó un igualment flamant Clément-Bayard Torpédo 4M, de quatre cilindres i 40 cavalls de potència, model 1913. Nou de trinca, per tant, i ja es veu que al copríncep li agradava estar a l'última en qüestions automobilístiques: la casa Clément-Bayard, fundada el 1903 i que el 1922 va ser absorvida per Citroën, era una de les més prestigioses al mercat francès de l'època, i va arribar a fabricar també aeroplans i dirigibles.

La precisió, en fi, sobre la identitat de l'artefacte l'hi devem a Albert Villaró, aquí en funcions d'historiador, i és important perquè ens dóna el nom i el cognom exacte del primer automòbil que va recórrer la carretera de Sant Julià fins a la Seu, que aquell 24 d'agost s'aturava exactament 150 metres abans d'arribar de la plaça Benlloch. Que es diu així, recordem-ho de nou, perquè aquell mateix agost del 1913 el Consell General havia acordat posar-li el nom del bisbe a la «plassa publica principal de la vila d'Andorra-la-Vella». Potser n'hi va haver d'altres –és probable que els enginyers que dirigien la construcció de la carretera es desplacessin en cotxe: que menys– però, que caram, ¡que n'haguessin fet fotografies!

Així que el primer que va arribar triomfalment a la capital va ser un vehicle francès. Benlloch era el seu il·lustre passatger, però no ens penséssim que el senyor bisbe conduïa personalment aquell monument que podia circular a la vertiginosa velocitat de 65 quilòmetres per hora i que muntava encara i com era norma a l'època –ai, els anglesos– el volant a la dreta. Ni parlar-ne. El Clément-Bayard episcopal el pilotava l'urgellenc Amadeu Sales, xofer i home de confiança del bisbe. Una dada que també li devem a Villaró. Així que els honors del primer conductor que va circular per les nostres carreteres, aquell 24 d'agost del 1913, haurien de ser a dreta llei per a Sales.

Primer, des de França

Però les coses mai no són ni tan fàcils ni tan clares. Perquè Sales i el bisbe van ser els primers a venir en cotxe des de baix; però no des de dalt. L'autèntic mèrit dels pioners –una descoberta que cal posar al sarró de Meritxell Mateu, de seguida veuran per què– recau en l'expedició que el doctor François Gomma, amb consulta a Acs dels Tèrmens; V. Builles, marxant de vins d'aquesta mateixca localitat, andorranòfil practicant i fotògraf aficionat –l'Arxiu Nacional en conserva un fons considerable– i un tal Brida, el cap dels peons caminers de la Tor de Querol, havien protagonitzat el 13 d'agost del 1911 –dos anys abans, per tant, de la fita coprincipesca– a bord dels dos automòbils que veuen a la fotografia d'aquí dalt, amb els ocupants posant per a la posteritat en un Pas de la Casa completament irrecognoscible. La llàstima és que només ens n'ha arribat la filiació d'un dels cotxes. Però tampoc no es pot tenir tot. El cas és que el primer que va trepitjar terra andorrana –ara sí, el primer de veritat– va ser un Doriot, Flandrin & Parant (DFP) de quatre cilindres que també muntava, per cert, el volant a la dreta. Així ho recull el mateix Gomma –doctor intrèpid que exercia també com a delegat del Touring Club a Acs, on té avinguda al seu nom– en un article que el viatger britànic Charles L. Freeston va reproduir a The passes of the Pyrenees: a practical guide to the mountain roads of the franco-spanish frontier (1912).

I és aquí on cal reconèixer l'ull clínic de Mateu, que va propiciar quan era ministre d'Exteriors la traducció del periple andorrà del volum en la traspassada col·lecció L'Andorra dels viatgers, i que en el pròleg d'aquella edició ja ho advertia de forma clarivident: «Durant anys he estat convençuda que els primers cotxes no van arribar al Principat fins al 1913, arran de la inauguració de la carretera de la Seu [...] La sorpresa fou majúscula quan un amic em va fer a mans The Passes of the Pyrenees». Un dels capítol, continua Mateu, estupefacta, «relata amb precisió minuciosa i fotografies insòlites la travessa en cotxe feta el 1911 d'Acs a Soldeu passant pel coll d'Envalira. ¡Inaudit!». I tant. Recapitulem, doncs, i tornem amb els nostres tres herois –Gomma, Builles i Brida, i en falta segur algun altre de qui hem traspassat el nom, perquè a les fotografies preses pel mateix Builles al Pas hi ensenyen el barret quatre personatges, tres al primer vehicle i un més al segon. Els expedicionaris havien sortit d'Acs a les 4.40 hores (de la matinada, s'entén) d'aquell 13 d'agost, i es van plantar a Soldeu a les 6.30 hores.

Més alta que el Tourmalet

Un temps raonable per recórrer els 40 quilòmetres que separen les dues localitats, però que a Gomma li devia semblar encara massa vertiginós perquè recomana una durada «d'entre sis i vuit hores» –anada i tornada, això sí– i amb tres «condicions»: «Un cotxe bo i no massa gran; un xofer prudent i certs coneixement de conducció per muntanya». Val a dir que els excursionistes francesos eren els primers que s'aventuraven pel tram la carretera entre el Pas i Soldeu que s'havia inaugurat aquell mateix agost del 1911 i que, pel costat francès, enllaçava amb la Nationale 20 de l'Ospitalet al Pas. El trajecte, d'uns 80 quilòmetres –anada i tornada, altra vegada– es va convertir automàticament en el port de muntanya més alt d'Europa obert al trànsit de vehicles: els 2.445 metres del port d'Envalira deixaven en poca cosa els 2.150 del Tourmalet, fins aleshores el rei del continent.

Del primer periple motoritzat pel nostre racó de món en queden les estupendes fotografies de Builles i el testimoni de Gomma: a Soldeu aixequen una expectació enorme –«Va venir tota la població, que no es gaire perquè només hi ha uns 35 o 40 habitants»– i descriu la carretera –construïda per un tal Duran, contractista de Fontpedrosa– amb prou benevolència –«Estreta però ferma, amb bons peralts i paviment de pissarra»– si es té en compte que acte seguit adverteix que «el material del terra fa que el vehicle rellisqui fàcilment, de manera que és recomanable disposar de bons antilliscants», i que aconsella que en arribar als revolts, «ben dissenyats» i que es poden superar «en una o dues maniobres», el conductor estigui «absolutament segur dels frens». Per si un cas, continua, «no us oblideu de portar una galleda: si el cotxe s‘escalfa i necessitem aigua, cada dos quilòmetres trobem un rierol».

El més inquietant, però, arriba al final. Com que la carretera mor a Soldeu –i així continuarà fins que l'oblidat Mateu i Fhasa completin la xarxa, dos decennis després– es permet un últim consell: «Pel que fa a Andorra la Vella, la capital d'aquest encantador país, de moment només s'hi pot arribar... en avió!» Sort de les fotografies de Builles perquè, amb aquesta clarivident incís, n'hi hauria per dubtar que Gomma es va aventurar aquell agost del 1911 per la nostra primera carretera.

NOTICIES RELACIONADES:

- La carretera fa 100 anys.

Per a més informació consulti l'edició en paper.