«Va morir a primera hora de la tarda i encara no havia dinat però ja s’havia pres el seu Manhattan amb uns festucs, era el seu elixir», així explica la cantant Mirna Vilasís el darrer dia de la seva poetessa de referència, una dona que admirava i qui va ser amiga seva fins que un dia es va apagar, «amb el bolígraf a la mà i davant el paper, va sentir que la mort li arribava, ho va verbalitzar i el cap li va caure sobre l’escriptori, no es va trobar malament, ni va patir». Era el setembre de 2014 i la Mirna feia uns set anys que havia conegut a Abelló «jo ja havia musicat un poema seu i li volia ensenyar. T’imagines que algú que admires et convida a casa seva?», reviu encara amb emoció. Doncs dit i fet, la Mirna es va plantar a ca l’Abelló i «hi va haver una sintonia immediata», la diferència d’edat no va importar perquè sorgís un tipus d’enamorament entre les dues «ens portàvem 54 anys, podria haver estat la meva iaia!», calcula la Mirna, divertida.

A Abelló li va encantar aquell primer poema propi musicat per la Mirna i la seva parella, Xavier Múrcia, Espero meravelles. A part de l’amistat, van posar en marxa un projecte nou, homònim, en què Montserrat Abelló havia de triar els versos sortits del seu bolígraf que més li agradessin perquè el duet Mirna-Xavier hi afegissin la música. «Li encantava, de vegades, a cappella i tot, em feia cantar-li un dels seus poemes i tancava els ulls, com per gaudir-ne més, ja fos a casa seva o en un concert i, sempre, amb un somriure, no el perdia mai, tot i haver tingut una vida gens fàcil», recorda la Mirna, ella, també, amb una veu que transmet el somriure. 

A part de l’amistat, van posar en marxa un projecte nou en què Abelló havia de triar els poemes

Segons explica la cantant, dotar de música els escrits d’Abelló no va ser gens forçat perquè ella mateixa «era de recitar els versos en veu alta per buscar-ne la musicalitat, no la rima», un tret que mai li va interessar especialment. «Em sento legitimada quan canto la seva obra perquè vaig veure que ella la gaudia i que els seus fills també ho fan», diu amb cert alleujament.
La Mirna i el Xavier estaran aquest vespre, a les 20.00, a la sala d’exposicions del Comú d’Encamp, en els actes de celebració del Dia de la poesia, organitzats pel comú i pel Ministeri de Cultura. Avui deixaran fluir les peces del segon àlbum de la Mirna, el dedicat íntegrament a Abelló. Ella, malauradament, no els podrà acompanyar. 

«Quan estàvem preparant el projecte li vaig preguntar, tu vindràs als bolos que fem per aquí a prop?», recorda la Mirna amb alegria pel que l’Abelló li va respondre: «Aquí a prop? Jo vull anar a tots!». Però la mort va arribar abans que el disc estigués enllestit. «Tenia 96 anys i mig, és normal que es morís, però em va agafar una tristor que no podia seguir amb la gravació del disc, se’m trencava la veu», recorda la cantant. Van caldre tres mesos per reprendre la feina: «Vaig convertir el dolor en tendresa, passió, estima i vam poder seguir endavant». 

De la vida quotidiana i del dolor que inevitablement arriba va sorgir el geni genuí de la poeta

De la vida quotidiana i del dolor que inevitablement ens arriba va sortir el geni d’Abelló més genuí: «Va començar a escriure gran, després de tenir el seu tercer fill i mentre estava exiliada a Xile. El nen va néixer amb Síndrome de Down i ella es va sentir trasbalsada, desorientada, trista, enfadada i profundament impactada. Explicava que va començar a escriure per no morir de pena i li van sortir unes rimes seguides, a raig, de versos lliures, que van acabar marcant la seva essència». En general, els poemes d’Abelló són curts però «en té un de llarguíssim, que es titula Retorn i parla del viatge de tornada cap a Barcelona, després de passar més de 20 anys a Xile» i alguns a França i al Regne Unit, explica la Mirna. 

L’habilitat per parlar, en vers, dels drames i les alegries de cada dia, va captivar la Mirna. «Ho llegia i pensava que era jo, que a mi m’havia passat allò, de seguida m’identificava. Això també m’havia passat amb Maria Mercè Marçal però no fins a aquest extrem», reconeix. I argumenta: «Perquè hi ha molta bona poesia, coses que llegeixo i m’agraden però si jo sabés escriure, podria haver signat un poema de la Montserrat perfectament jo». De poetes en actiu no hi ha cap que hagi arribat a una fracció de la identificació que aconseguia amb Abelló però ens recomana Roger Vilà, «no gaire conegut». 

Sobre el perquè la poesia, moltes vegades, no arriba a penetrar, ni tan sols, entre els lectors àvids, la Mirna esclata i accelera el ritme de la dicció: «No ho puc entendre! Però tu has agafat un poema de Montserrat Abelló? No són difícils! Com pot dir la gent què és difícil i complicat? Que ho provin! És clar que hi ha poesia molt sofisticada que no s’entén res però també hi ha prosa així!» Més calmada, diu: «A més, la poesia té avantatges sobre una novel·la, per exemple, perquè tu la tens, allà, a la tauleta de nit, i et llegeixes un poema abans d’anar a dormir, una novel·la és més difícil de saber per on la talles i tens més informació a retenir sobre la història, aquí cada poema és un món que neix i acaba». 

En la seva creuada per fer de la poesia un ésser amb més acceptació, diu: «La música és una espècie de porta a la poesia, que acompanya la melodia. Per això, amb la nostra versió musicada potser és més fàcil apropar els versos de la Montserrat. De vegades la gent em diu que no la coneixia però que després del concert, l’ha volgut llegir».

En realitat, la Mirna creu que «la poesia sí que ens atrau, encara que no en siguem conscients, bé que ens agraden les cançons del Lluís Llach i del Serrat i no són més que poemes amb música».