El sergent Peacock segueix sense aparèixer però coses de la serendipitat intentant resoldre un enigma en va aparèixer un altre per al qual estan començant a arribar algunes respostes. Si el cos que es va exhumar al cementiri de Soldeu no era el de Peacock, tal com va confirmar rotundament la fitxa dental que conservava l’arxiu de l’exèrcit dels Estats Units, qui era? No se sap encara, però gràcies a l’ajuda de testimonis de l’època o de gent que els coneix i els transmet hi ha un equip considerable encaparrat a identificar-lo i, de passada, conèixer més sobre el paper, potser sovint subestimat, d’Andorra durant un convuls segle XX. Entre ells, el director de Regirarocs, l’arqueòleg Gerard Remolins, que va participar en la intervenció del cementiri de Soldeu a la recerca de Peacock, encara «que pensem que això és una intervenció de memòria històrica i no d’arqueologia, però això dona per a un altre capítol», adverteix. Tornant a la pàgina d’avui, de l’home exhumat a Soldeu no se sap res, o molt poc, només el que les seves restes o els objectes que l’acompanyaven revelen gelosament. 

Les dents 

«És molt característic que aquesta persona portava tres pròtesis dentàries d’or, que segons l’odontòloga forense, s’atribueixen a un tipus que s’implantava a Alemanya i Suïssa durant els anys 30 i 40», explica Remolins, qui té l’esperança que aquest tret singular sumat a la seva alçada, 1,80 metres, servís per cridar l’atenció dels andorrans del moment i que algun encara viu recordi aquesta aparença o la transmetés a algun dels seus descendents. Aviat començaran els interrogatoris. 

Hi ha un equip considerable encaparrat a identificar la persona exhumada

La jaqueta impermeable

«La jaqueta verda és un model de l’exèrcit americà, de 1942 o 1943, [...]que només es trobava entre la infanteria però quan els francesos es refugien a Londres i després tornen amb missions posteriors, com el desembarcament de Normandia, la majoria estaven equipats per aquest exèrcit i això ens ajudaria a entendre per què portava aquesta vestimenta», tot i que no fos d’aquesta nacionalitat com indicarien les dents i altres elements.  

Les botes

«Vam mirar totes les botes reglamentàries pels exèrcits de la Segona Guerra Mundial i no en formen part, aleshores va començar la recerca entre el calçat civil i vam parlar amb artesans sabaters que ens van indicar diferents elements de tancat i cosit per orientar-nos», fins que estirant del fil «vam trobar un patró de la forma de la bota molt similar de 1938 o 1940, en una fàbrica de sabates de Le Grand-Lemps [Regió d’Alvèrnia-Roine-Alps]» , explica així una altra peça del puzle l’arqueòleg. 

Remolins té l’esperança que el tret singular de les dents d’or ajudi a que algú el recordi

La moneda

Aquest seria un altre element que apuntaria cap a França. «La moneda es va encunyar el 1924 i va estar en ús fins al 1941 perquè amb l’ocupació, el règim de Vichy la va retirar i en va fer de noves on no s’hi llegeix República francesa sinó Estat francès. Enteníem que si aquesta persona la portava, havia d’haver mort abans de 1941 fins que després vam esbrinar que molta gent va guardar aquesta moneda com si fos un emblema, i fins i tot molts francesos evacuats a Anglaterra després de la desfeta de l’exèrcit francès, la portaven cosida com a insígnia de la seva pertinença a la República francesa», explica Remolins sobre aquest període de conflicte global. 

El llibre d’òbits

«Quan vam fer el buidatge del llibre d’òbits dels enterraments a Canillo entre 1915 i 1970, vam trobar una persona que es va morir el gener de 1944 a la Vall d’Incles. Ens crida l’atenció perquè segons el document que portava a sobre diu que era de Sant Just sur Loire, un poble a prop de Lió, que no és ni la zona de les botes ni la de les dents d’or suïsses però ens situa en aquesta zona centre-est de França», aventura l’expert, que adverteix que, evidentment, tot això encara no prova res i que també és possible que la documentació que portava fos, simplement, falsa, com passava en molts casos de fugitius. 

El proper pas serà consultar els arxius de la Batllia i la Policia, una font «poc habitual»

Pol Carlos Tricoche?

«Nom en espanyol però cognom completament francès», aquesta combinació poc probable és la que hi ha al llibre d’òbits i que els investigadors no han pogut trobar  ni  al registre de Sant Just sur Loire,ni entre els desapareguts de l’exèrcit francès. El proper pas és consultar els arxius de la Batllia i de la Policia per comprovar si hi apareix, unes fonts d’informació  «poc habituals». Encara falten peces del trencaclosques.