«Per a vostè, quina és la peça més preciosa de l’exposició?», pregunto, i el responsable de fotografia del Museu Guimet de París, Jérôme Ghesquière, posa una mirada profunda en l’infinit i intueixo que la pregunta té massa conceptes que convergeixen per respondre de manera ràpida o potser única, sobretot si, qui ha de respondre, fa 30 anys que cuida d’un fons de fotografia asiàtica de desenes de milers de joies. Reformulo la pregunta: «Té vostè una obra preferida d’entre les que es troben a aquesta mostra?». 

Ah, sortosament l’he encertat i Ghesquière reacciona vivaçment: «Sí, de fet, sí!» i comença a moure’s per la sala de l’Artalroc a la seva recerca. El segueixo. «Aquesta! És aquesta!», i m’assenyala, amb entusiasme, El mont Fuji des del poble d’Odaki Kamiide, de Kusakabe Kimbei (1841-1934). La fotografia mostra el volcà molt ben centrat en el primer terç superior del marc i a la part inferior les cascades d’Odaki, un reclam turístic encara avui en dia. El mont, les roques i els arbres estàtics contrasten amb l’aigua que mostra una textura com de guix o de cotó fluix, com a conseqüència de «la llarga exposició, de molts minuts» que requeria la tècnica d’aquella època. Aquesta, com la majoria de les peces de l’exposició està delicadament acolorida. 

Els elements estàtics contrasten amb l’aigua, a causa de la llarga exposició emprada

«La vaig proposar perquè fos la imatge de la cartelleria associada a aquesta exposició però van preferir una altra», diu resignat abans de dirigir-se a la que sí que ha acabat constituint la imatge de la mostra, una captura anònima titulada El mont Fuji vist des del port de Shimizu, el 3 de novembre de 1899. Contràriament a la majoria de fotos exposades, en aquest cas, sabem la data exacta de la instantània perquè durant el procés de restauració, va aparèixer escrita la data, segons va explicar el cap d’Acció Cultural del Govern, Ivan Sansa. 

Abans d’aquest passeig accelerat i entusiasta per les dues finalistes a representar la imatge de L’empremta de l’aigua a l’Artalroc, Ghesquière m’havia abordat mentre repassava les deu representacions del mont Fuji sobre el llac de Hakone. Tot i ser d’autors diversos, totes estan fetes més o menys des del mateix angle i presenten acabats diferents. «Magnífic, veritat?», m’havia interpel·lat el comissari. Amb extrema generositat i pedagogia impecable va mostrat, tot seguit, les diferències a l’hora de perfilar, o no, el mont Fuji i va ressaltar «els diferents acabats que provoca, dels completament irreals, als més propers a com es devia veure, ja que el contrast entre la neu i el cel era poc perquè es reflectís tan bé als materials de l’època».