Les negociacions de l’acord d’associació amb la Unió Europea està portant molta teca en aquesta campanya electoral. No hi ha dia que no surti el tema, sobretot per part de totes les candidatures que no han governat la darrera legislatura. Els últims anys han trobat a faltar informació sobre com es desenvolupa el conveni, una manca de comunicació que des de Demòcrates per Andorra no tenen problema en admetre, però sense mala intenció, com deixen en l’aire els seus rivals. Al debat entre tots els aspirants a cap de Govern organitzat per la Confederació Empresarial Andorrana, va fer acte de presència des d’un bon inici, i això que aquesta era la temàtica del tercer i últim bloc. Les ganes de parlar-ne són grans, la llengua va ràpida i només arrencar ja es va sentir a l’auditori.

Anem 25 anys enrere. Perquè tota aquesta història sembla l’argument de la sèrie Oh! Europa, en el qual un grup de persones viatjaven en minibús per tot el continent després que els toqués el premi en un concurs, passant per mil peripècies. Fins i tot podem trobar connexió andorrana, ja que un dels protagonistes era l’actor Marc Cartes. M’imagino als set candidats d’aquestes eleccions amb la maleta feta i quedant un dia a l’Estació Nacional d’Autobusos per emprendre aquest viatge. L’organitzador, queda clar, seria Xavier Espot, l’encarregat de confeccionar la ruta i les visites als llocs més emblemàtics. Pere López hi aniria queixant-se pel preu del viatge, sense tenir gens clar on el volen portar i els museus i monuments on aniran, en un trajecte que considera tancat. Tampoc estaria d’acord amb el model de vehicle que els transportaria. Jordi Gallardo tampoc estaria massa satisfet amb la ruta establerta, i però confiaria que a través del diàleg poder fer canvis de ruta.

Josep Pintat també seria dels que viatjaria amb dubtes, sense apassionar-se i amb un semblant seriós, encara que li agradés allò que veu. En un habitacle petit com un minibús, i més per la quantitat d’hores que haurien de passar plegats, segur que sorgirien divergències entre els presents, amb uns antecedents que són un bon caldo de cultiu. Josep Roig seria qui posaria pau, per poder completar el viatge organitzat i tots els que prendrien la sortida del Principat, hi tornés. Però també preferiria quedar-se al país, perquè tots els seus companys de viatge es fixen en Europa i en fer quilòmetres, i no parlen tant d’Andorra com desitjaria.

L’autor de la idea de crear zones franques necessita posar-hi ‘copyright’

Qui seria l’encarregat de posar la música i donar més conversa seria Alfons Clavera, motivat per fer el  viatge. Tindria l’oportunitat sigui per la frontera sud com la nord, de veure la zona franca que proposa. L’únic que no estaria gens content d’emprendre el viatge per Europa seria Eusebi Nomen. Hi aniria de mala gana. Per a ell, arriba massa aviat. No és el moment. Voldria fer-lo més endavant. Ara escolliria una altra destinació. Preferiria anar a la Gran Bretanya, tot un referent per a ell i on tindria l’oportunitat de comprar-se a la City una Union Jack com a souvenir. Ara bé, ja que viatgen per Europa, només posa una condició, visitar Liechtenstein. A l’hora de presentar de fer compres, estaria especialment atent quin IVA li posen, si el 15% o el 7,7%.

Aquesta és només una ficció, però un exemple de com està actualment la situació entre els partits polítics. Tots demanen consens i diàleg. Segur que la quantitat d’hores que es passarien asseguts a les butaques del minibús els serviria per parlar molt, i anirien canviant de lloc i company, tenint en compte tots que hauran de tornar a Andorra amb un acord que sigui el màxim de profitós per a tots, sense partidismes.

Qüestió de ‘copyright’

Un altre dels temes recurrents que està sorgint durant la present campanya és la zona franca, aquells indrets que es posarien al Pas de la Casa i Sant Julià de Lòria que estarien lliures d’aranzels, i comptant amb una sèrie d’empreses que permetrien diversificar l’economia, un altre concepte que es va repetint contínuament. Clavera assegura que Demòcrates per Andorra els hi ha copiat la idea, però lluny d’enfurismar-se, «estem contents». S’ho pren amb humor, igual que els representants del món empresarial que es trobaven a la sala perquè ja ho havien sentit. Reclama l’autoria, i no té problemes en compartir la idea per a un projecte comú de país. L’estira-i-arronsa de qui va tenir abans la pensada, la soluciona fàcilment Roig: «La qüestió de la fiscalitat hauria de tenir copyright». I així es dissipen els dubtes.

Sardines i canapès

El vocabulari de Nomen és clar. Ho diu tal com pensa. Pot xocar sentir-ho, però no s’està per romanços respecte al que puguin pensar de les seves paraules. Respecte a les negociacions d’acord d’associació amb la Unió Europea demana prudència, i paciència. Vol esperar que passa amb la Gran Bretanya. Per aquest motiu, quan sent segons quin discurs, s’encén. «Els polítics no han d’amagar-se en pactes d’estat perquè no tenen solucions», i mentre fan reunions «vinga canapès», per a no tenir l’estómac buit. La seva predicació és tremendista amb l’acord, del qual no preveu res de bo si es fa actualment. I avisa, que només hi haurà engrunes. Qui es pensi que es comptarà amb el «cabal comunitari i fins i tot la pesca de la sardina», està força equivocat. Això vol dir que qui vulgui pescar un peix més gros ja se’n pot anar oblidant.

A Nomen li agrada tenir la paraula i es molesta quan no la té. En la primera intervenció dels candidats sobre la CASS, s’oblidaven de la seva exposició. Això va provocar que fes servir la ironia. Qui no va tenir l’oportunitat va ser Pintat, que volia intervenir per concloure el primer bloc, però la moderadora no el va veure, davant la seva decepció. Ni l’ajuda de López i Clavera per a que ho pogués fer va servir.