El català
Aquesta setmana, amb la filtració d’una part de la modificació de la Llei d’immigració amb l’objectiu de garantir l’atenció al públic en català, s’ha posat en debat el català: qui l’ha de parlar i en quines circumstàncies.
Des del Partit Socialdemòcrata i des del nostre Grup parlamentari -i per evitar possibles males interpretacions- creiem que el català ha de ser la llengua vehicular al país i que tota persona que visqui aquí, sigui nacional o resident, ha de parlar-lo perquè és la llengua oficial.
Ara bé, hem d’assenyalar que des del nostre punt de vista amb aquest tema hi ha dos debats diferents. D’una banda, el fet de ser atès en català quan anem a qualsevol comerç, establiment o servei públic i, per altra, les residències passives i les condicions d’aquestes. Repeteixo: En les dues opcions entenem que el català ha de ser exigible, però el debat és diferent. M’explico.
Allò que defensa la Llei d’immigració és que tota persona que estigui a Andorra amb un permís de residència i treball ha de tenir un nivell mínim de català que representaria, segons paraules de la ministra de Cultura, Joventut i Esports, Mònica Bonell a la roda de premsa posterior al Consell de Ministres- “menys d’un A1” (menys d’un A1? És a dir, res) i que s’exigiria únicament a la primera renovació de l’autorització de residència i treball, és a dir, a partir al cap d’un any de la seva arribada al país. En aquest punt hi estem d’acord, tot i que la nostra proposta és que anem més enllà i es demanin nivells més elevats de llengua catalana per a les següents renovacions de residència.
Entenem que, una persona que acaba d’arribar i no parlar català ha d’acreditar unes nocions bàsiques, però que a mida que aquest temps va augmentant -perquè entenem que està a gust al nostre país- aquest nivell de certificació ha d’anar en increment. Per exemple, que amb la primera renovació després de l’inicial es demani un A1, posteriorment un A2, a la següent un B1, un B2, etcètera. D’altra banda, el debat és: Quin país volem? Quin tipus de residents passius volem que vinguin a establir-se a Andorra? Quants? Amb quines condicions?
Pensem que viure a Andorra ha de ser sinònim de conèixer la nostra llengua, la nostra història i la nostra cultura, el nostre patrimoni, i com passa a d’altres països, després del nivell mínim en la primera renovació, hem de ser més exigents, amb una certificació de nivell de català més alt -com comentàvem anteriorment- i un coneixement de les nostres tradicions.
Diem sí al català en tot moment i per a tothom, però no podem caure en el parany de confondre dues realitats diferents. Afortunadament, aquest projecte de llei podrà ser esmenat i des del nostre grup parlamentari, com fem sempre, anirem a la recerca d’una llei de màxims, però demanem també una reflexió profunda sobre el model de país que volem, per a legislar sempre a favor de la nostra llengua, cultura i història.