Tan lluny i tan a prop
La cursa electoral oficiosa va arrencar motors, com és ben habitual al nostre país, «a tombar de Meritxell» per a la majoria, algun temps abans per als alumnes avantatjats i, com es podria esperar, poc abans de lliurar les candidatures per a aquells més despistats.
Sigui com sigui, els quatre anys de mandat comunal ja han transcorregut i ja sona la música d’eleccions. Uns, els que opten a la reelecció fent gala dels objectius completats, la major part de les vegades amb graus d’acompliment sorprenentment alts, per no dir increïbles, es barregen amb els que opten a assolir la màxima responsabilitat comunal. Tots ben carregats de propostes, objectius i alguns retrets també.
Tot plegat una sopa de lletres, programes, xifres i propostes que es cuinen, a foc lent, a les marmites del procés electoral.
Una mena de joc de trons que revela, un cop més, l’atracció que desprèn la política al nostre país. Com si es tractés del vell i extint servei militar dels països veïns, la política i les eleccions al Principat semblen ser un pas obligat per a una important part de la ciutadania andorrana amb dret a ser escollida. Una espècie d’activitat sociopolítica en la qual s’encaixen algunes cares de sempre amb algunes altres de noves. Els veterans de la mà dels novells o a la inversa.
I així van cremant-se les etapes d’aquest procés. Preparatius per a crear els formats publicitaris, reunions creatives per a la configuració d’un programa polític amb cara i ulls, les cèlebres i tradicionals trobades per puntejar el cens electoral i la socialització entre companys de trajecte són alguns dels aperitius que, d’aquí a no gaire, es veuran amanits i perfeccionats amb el plat fort: la campanya electoral pròpiament dita.
Són uns dies, els de campanya oficial, que ens aboquen a les enganxades i desenganxades dels cartells, a algunes visites sectorials indispensables, a les interminables desfilades d’anuncis electorals dels partits a la televisió, i a ràdios i premsa per acabar de rematar-ho amb els mítics debats públics televisats entre els candidats. Intensitat de la bona per a una comunitat, l’andorrana, que tot i ser de petites dimensions ho viu amb expectació.
Val a dir que organitzativament tot aquest muntatge resulta ser força complex, tant des del punt de vista dels mitjans difusors de les notícies com des del costat de les formacions polítiques. Els candidats tampoc es queden enrere en el grau d’esforç i dedicació que han d’esmerçar en aquest període així com les seves famílies, que es converteixen en pacients i abnegats “supporters”. Tots es mereixen, de sortida, un reconeixement.
I tot aquest periple només té un final i una finalitat: la jornada electoral. Aquell dia, diumenge és clar, gaudeix d’un estatus propi dins de tot el procés d’unes eleccions. Uns esmorzen i voten. Altres també, però passant per missa abans del sufragi. Trobem els que prefereixen fer una mica el “ronso” i s’acosten a la casa comuna havent fet àpat, copa i puro, potser amb migdiada i tot. Tots ells, tots, són benvinguts a la festa de la democràcia.
I d’aquesta forma, com si dels jocs olímpics o de la final del mundial de futbol es tractés, Andorra també té el seu gran esdeveniment cada quatre anys – cada dos si s’equilibrés la natural balança entre generals i comunals.
Participar no és, dret a llei, una activitat d’obligat compliment, però sí que resulta un acte gratificant, de respecte i de responsabilitat cap al país i cap a la resta de ciutadans. Per tant, i apel·lant als tòpics, sembla adient mostrar a les generacions següents el camí de participar en els destins del país i en la presa conjunta de decisions. Els daus ja quasi roden per la taula i les apostes ja sonen, fa dies, en dinars i sopars.
El dia 18, les conclusions, les anàlisis, els somriures i les cares llargues, depenent del costat en què hagi caigut la moneda, ompliran capelletes i tertúlies. Pot semblar encara lluny, però en realitat ens trobem tan a prop com d’una darrera empenta. H