Natalia Mena

De tots és sabut que circula molta informació oficiosa sobre determinats personatges públics de la societat andorrana, respecte al seu estil de vida i les seves aficions no massa recomanables, però una cosa és això, que evidentment sempre es pot negar i un altre de ben diferent, és que t’enxampin amb el carret dels gelats, que sense anar més lluny és el que li ha passat el director de la patronal i exparella d’Espot, Iago Andreu, el qual va ser detingut per possessió de droga la nit de diumenge passat, al voltant d’un local d’oci «après-ski» del Tarter a Canillo. Andreu de 40 anys, portava al damunt un gram i mig de cocaïna, pel que ha estat condemnat per la via ràpida, per un delicte contra la salut pública, seguint el procediment ordinari legalment establert. La notícia saltava els mitjans de comunicació el dimecres d’aquesta setmana i a partir d’aquí, doncs ja us podeu imaginar; s’ha obert un debat en el qual tothom diu la seva, però el que realment ha sobtat alhora que ha estat bastant qüestionat és la postura de la CEA (Confederació Empresarial Andorrana), que han lamentat l’incident privat, però donant suport a la seva feina com a gestor de l’entitat i no s’han plantejat, ni tenen previst cessar-lo. Per una banda, és comprensible, que costi prendre una decisió dràstica, respecte a un executiu que forma part de la teva plantilla i en el que s’ha dipositat tota la confiança, per dur a terme la tasca encomanada, essent a més sobradament coneguda la dilatada trajectòria professional del jurista i periodista, protagonista d’aquest desafortunat succés, el qual es va incorporar a la CEA a l’any 2019 després de quatre anys com a cap del Gabinet de l’excap de Govern Toni Marti, pel que se’l considera un perfil de marcada representació institucional. Però, per altre costat, s’ha de tenir en compte, que de cara a l’opinió pública i el prestigi de l’organització, a aquest tipus de càrrecs se’ls exigeix i presumeix un plus d’exemplaritat, per tal de preservar la bona imatge dels estaments que lideren, de manera que comportaments poc apropiats com el que s’ha produït, posen en dubte la credibilitat i la reputació social de la corporació, que es veu esquitxada per un afer incòmode i fora de lloc. Està clar, que tothom té dret a divertir-se i a tenir els seus moments d’esbarjo, faltaria més, l’esser humà necessita obtenir cert grau de satisfacció per poder viure, la qual cosa s’aconsegueix fent activitats diverses; com el sexe, l’esport, la cultura, la família, la feina, les aficions, etc. A mesura que l’home posseeix més interessos, més gran serà la probabilitat de ser feliç. Quan es donen mancances en algun aspecte important en aquest sentit, es poden compensar pel que ens aporta benestar en altres àrees de la vida. Però contràriament, quan una persona es troba insatisfeta i frustrada en una o diverses facetes fonamentals del que considerem com equilibri i confortabilitat, llavors pot concentrar la seva atenció en una de sola, quan es dona aquesta circumstància, ens trobem davant d’un alt risc de caure en l’addicció, entenent aquesta com una afició patològica que, en causar dependència, restringeix la llibertat individual. Per aquest motiu un ha de ser conscient, que quan s’ostenta una posició d’aquest nivell i rellevància social, hi ha determinades conductes o excessos que és millor no tenir-los, el qual no implica que hagis de viure encotillat, ni deixar de ser natural o autèntic, però si actuar amb la prudència i la discreció que s’espera d’un alt dirigent. I arribats aquest punt que és el que es pretén de l’organisme afectat? Doncs, que procedeixi amb responsabilitat, que emprengui les diligències pertinents per tal de no veure’s perjudicat per actituds improcedents i que traslladi un missatge, que no sigui d’encobriment o de tapadet, mirant cap a un altre cantó i fent com si aquí no hagués passat res. Pel que fa a aquest assumpte, no és menys cert que hi ha altres tipus de drogues, com el tabac i l’alcohol que estan més normalitzades i no escandalitzen tant, però que també poden arribar a ser un greu problema per aquelles persones que les consumeixen amb desproporció i desenfreno. La veritat és que hi ha molta hipocresia vers aquest tema, és com una espècie de tabú del qual incomoda parlar, malgrat que sigui una realitat cada vegada més freqüent, el que la gent estigui enganxada a tota mena d’estimulants, per fer més suportable la crua quotidianitat, monotonia o adversitats que s’han d’afrontar i en les que en moltes ocasions falten les ganes o les forces, per poder encarar-les amb l’energia així com amb l’optimisme necessari, per tal de continuar endavant. Errors en podem cometre tots, però disculpar aquesta classe d’equivocacions o de mals hàbits, és protegir o encobrir unes pràctiques, que tots reconeixem i sabem que no són saludables. Segurament, els punts de vista respecte a aquest malaurat episodi, són diversos i hi haurà qui pensi que no n’hi ha per tant, que ha pagat una multa i que no cal fer-ne més sang, ni un escarni de cara a la galeria, mostrant-se més benvolents i d’altres que seran del parer que tolerància zero, reclamen més fermesa, inclús consideren que el més adient hauria estat que presentés la seva dimissió, per tal d’oferir una resposta contundent, que resolgui la crisi provocada de forma eficaç i eficient. Tinguis la perspectiva que tinguis, ja ho va dir Juice Wrld, raper, cantant i compositor estatunidenc «ningú en aquesta terra és perfecte. Tots tenen els seus defectes; tots tenen els seus obscurs secrets i vicis ocults».