BPA es complica
L’AREB ha decidit aplicar a BPA els instruments de resolució següents:
–Crear un nou banc pont
–Traspassar a aquest banc pont tots els comptes dels clients que passin satisfactòriament l’examen que està fent PWC als 30.000 clients de BPA.
–Venda mitjançant subhasta d’aquest banc pont
–Deixar a BPA els comptes que no hagin superat l’examen de PWC, és a dir, aquells comptes de clients que no s’hagin presentat a l’examen i els de clients que no han pogut justificar la legitimitat de les transaccions dels darrers cinc anys
Aquesta decisió de l’AREB és molt vulnerable en un tribunal de justícia pels motius següents:
1. Es pot entendre com un frau de llei. Efectivament, la nostra llei 8/2015 introdueix el concepte de resolucions bancàries. És un còpia de la Directiva 2014/59/UE. Aquesta directiva es va crear per donar la volta a la prohibició de donar subvencions públiques a empreses privades dins la UE, que estan prohibides per garantir la competència. Durant la crisis financera, era necessari injectar diners públics a grans bancs que altrament haguessin entrat en fallida, arrossegant l’economia del país. El principi de la resolució bancaria és que si un banc esdevé inviable però la seva caiguda tindria greus conseqüències per a la resta de l’economia, aleshores les institucions públiques tenen dret a injectar recursos en aquest banc per garantir la seva viabilitat.
Òbviament, si un ens públic injecta mil milions en un banc per garantir la seva viabilitat i durant el procés de resolució es poden vendre uns determinats actius per 200 milions, és normal que l’ens públic es quedi aquests 200 milions per reduir la contribució de recursos públics.
Però en el cas de BPA, els seus actius no han sofert cap degradació o devaluació, ni existeix cap forat patrimonial que s’hagi de tapar amb recursos públics. Per tant no te sentit vendre cap porció del negoci de BPA per compensar aportacions de diner públic. De fet, en el cas de BPA no cal cap aportació de diner públic perquè –de moment– no hi ha cap problema amb els actius del banc.
La venda del banc pont no està justificada per compensar fons públics aportats en el banc dolent. La venda dels comptes bons de BPA no aporta major viabilitat al banc que el canvi dels seus accionistes. Una penalització arbitrària contra els accionistes que s’hauria de fer per la via d’expropiació i amb complicats requisits legals. Per tant, les mesures anunciades per l’AREB es poden percebre com una expropiació que es vesteix en forma de resolució. És a dir un frau de llei.
2. Ningú dubta que un banc que representa el 20% del sector financer del país té una mida que comporta un risc sistèmic. Per tant, qualsevol tècnic compartirà la prioritat en donar viabilitat a BPA, encara que sigui sota una altra marca. Per aquest motiu, la lògica seria la creació d’un banc pont amb els comptes conflictius. Un banc pont « dolent» controlat per institucions públiques que garanteixin la correcta aplicació del Dret. La lògica invitaria a deixar BPA neta de tot compte sospitós, garantir que BPA està neta i retornar la vida activa a BPA, als seus treballadors i als seus clients. A cap país del món s’aplica la normativa de resolucions per enfonsar un banc. Precisament s’aplica per donar viabilitat al banc.
Per tant, és molt atípic i vulnerable judicialment que l’AREB hagi decidit fer un banc pont «bo», en lloc de fer un banc pont «dolent». L’AREB sap perfectament que si hagués optat per fer un banc pont «dolent» hagués donat viabilitat econòmica a BPA, als seus treballadors i als seus clients. L’AREB sap perfectament que optant –de manera atípica i arbitrària- en la creació d’un banc pont «bo», fa inviable a BPA.
3. El criteri per a la venda del patrimoni «bo» de BPA es limita a una subhasta pública al millor postor del banc pont. Un dubtós criteri per adjudicar el control del 20% del sistema financer d’Andorra. De fet, serà difícil que vinguin postors seriosos a aquesta subhasta, atès l’estrany i vulnerable comportament de l’AREB que hem exposat. L’adjudicació del 20% del sector financer d’un país seguint un procés de subhasta demostra una incapacitat dels nostres gestors públics i és pròpia de qui no sap com donar sortida a un valuós patrimoni i opta per una venda ràpida, és a dir, per una liquidació en subhasta al millor postor.
4. La decisió de deixar els comptes dolents a BPA porta a un escenari de l’absurd que dispara totes les alarmes sobre la legitimitat de la decisió presa per l’AREB. Quin sentit té que l’AREB plantegi BPA com un banc format únicament pels comptes que no han passat l’examen de PWC? No té cap sentit atès que el que ha de fer l’AREB és comunicar al fiscal els problemes que han detectat en aquests comptes i el fiscal ha de posar els casos en mans judicials. Per tant seria un banc amb tots el comptes intervinguts, que és una activitat més pròpia de l’INAF. Seria un no-banc. Aquest escenari de l’absurd demostra la ridiculesa del que estan fent les nostres autoritats: Quan un compte té sospites de blanqueig, es posa en mans de la policia/INAF /fiscalia/ Justícia. I la resta del banc segueix treballant. No s’intervé un banc per problemes de blanqueig en uns comptes. No es planteja un procés de resolució d’un banc per problemes de blanqueig en quatre comptes. No es crea un banc pont «bo» per traspassar tots els comptes bons d’un banc per problemes de blanqueig en quatre comptes.
Quan es posa tot junt, l’AREB ha pres una decisió molt molt atípica i molt molt vulnerable en una tribunal de justícia atès que ens porta a escenaris injustos i absurds com els que hem exposat.
El cas BPA deixa de ser el cas BPA per esdevenir el cas Govern Martí. Es complica molt i agafa unes dimensions imprevisibles. Quin comprador seriós anirà a una subhasta per quedar-se uns actius afectats de manera directa o indirecta per litigis de conseqüències imprevisibles? En mans de qui quedarà el 20% del nostre sector financer?
Val a dir que, segons qui ho compri –i per quin import– quedarà tot molt clar, massa clar.