La davallada d’Ibn-Battuta
Charles-Athanase Walckelnaer continua relatant el descens del viatger àrab cap a zones frontereres. Ibn-Battuta no sortirà de terres islàmiques, és cert, però la raça i els costums d’aquells que comença a sovintejar per aquestes contrades del sud s’allunyen del Marroc on va néixer. De fet, havíem deixat Ibn-Battuta a Walata, sorprès amb la llibertat sexual que s’hi donava.
D’aquesta ciutat, on residí set setmanes, el nostre autor va adreçar-se cap a Malí, recorregut que trigà 24 dies a fer. Ara bé, on era aquesta vila? Es tractava de la capital de l’important imperi del mateix nom en l’Edat Mitjana, sens dubte; si no hagués estat així, resultaria inútil la llargària del viatge i el fet de plantejar-se-la com a objectiu. Tanmateix, hi ha la incertitud sobre el seu emplaçament exacte. De fet, ningú no ha pogut encara localitzar-la. Per exemple, l’africanista i etnòleg Maurice Delafosse (1870-1926), home que va conèixer a bastament pobles, històries i llengües d’aquesta regió de l’Àfrica, identificà l’any 1912 la Malí d’Ibn-Battuta amb el siti de Niani, les ruïnes del qual, teòricament, foren trobades a 130 km a l’est de Siguiri, vila de l’actual Guinea-Conakry. I dic teòricament perquè amb posterioritat a la hipòtesi del francès, un altre investigador, J. Vidal, en un article publicat l’any 1923, va suggerir un itinerari més directe del viatger marroquí, i per tant la localització de la vila restava en suspens. Més endavant, Claude Meillassoux, el 1972, va proposar que la Malí que visità Ibn-Battuta es trobava als encontorns de Bambouk, cap al curs superior del riu Gàmbia, regió històrica que localitzaríem ara entre els actuals estats de Malí i Senegal, és a dir, també a Guinea-Conakry. Tanmateix, l’any 2012, l’historiador i arqueòleg François-Xavier Fauvelle-Aymar va publicar un altre article amb l’indubtable títol d’En finir avec l’identification du site de Niani (Guinée-Conakry) à la capitale du royaume du Mali. Tot plegat ens porta a una deducció clara: no sabem on era la Malí visitada per Ibn-Battuta ni tampoc què era exactament. El camí, però, el dibuixa amb tocs d’exuberància: «És abundant en grans arbres que forneixen molt d’ombratge: les abelles fan mel als arbres, i els viatgers se’n nodreixen. Per a aquest trajecte, no calen provisions, ja que quan t’acostes a la vila, les dones dels negres et porten llet, gallines, arròs i farina». Un altre investigador, Hadrien Collet, remarca, en la seva particular cerca de la capital antiga de Malí, que Walata és l’últim lloc conegut que visità el nostre viatger abans d’iniciar una davallada per viles ara desaparegudes, estant el seu relat l’únic que coneixem sobre el Malí de l’Edat Mitjana. El fet que no existeixin totes aquelles poblacions li proporciona una coloració meravellosa al trajecte: «Després d’haver viatjat deu dies des de Walata, arribàrem al poble de Zaghari, que és gran, i l’habiten comerciants negres dits wanjarata. Hi ha també un cert nombre d’homes blancs que pertanyen a la secta dels cismàtics i herètics ibadites».
Els wanjarata han estat identificats amb els wankara del geògraf Al-Idrissí (1100-1165) i els wanghala esmentats per l’historiador tunisià Ibn-Khaldun (1332-1406). Tanmateix són els «cismàtics i herètics» ibadites, la tercera via de l’islam, el que cridà l’atenció del sunnita Ibn-Battuta. Llur història es remunta a pocs anys després de la mort de Mahoma, i encara que van estendre’s per tot el territori islàmic, en l’actualitat només són majoritaris al sultanat d’Oman, tot i que perviuen comunitats en diverses zones del Magreb. El malaguanyat professor Stéphane Yerasimos (1942-2005) ens aclareix que «la influència ibadita fou molt forta a l’Àfrica del Nord en els primers segles de l’hègira, quan es fundaren diversos estats»; esmenta en particular el dels rustúmides de l’emirat de Tahart, a l’oest de l’actual Algèria, que caigueren al començament del segle X; tot i això, algunes colònies romangueren a Ouargla i a la regió de Mzab. Foren aquests últims, segons la nota del professor Yerasimos, els qui, «a través del comerç transsaharià, difongueren l’ibadisme, i amb ell l’islam» a l’antic Sudan francès. On era Zaghari, també transcrita Sagher? No se sap.
El recorregut d’Ibn-Battuta continuà des d’aquell poble perdut en la història quan ens arriba una dada que ens connecta amb el pensament «fluvial» medieval. Escriu el nostre viatger: «Partírem de Zaghari i arribàrem al gran riu, que és el Nil o Níger, prop del qual es troba la vila de Karsakhú». El Nil! De nou l’ombra d’Egipte, de la influència egípcia en aquest territori, de la pretesa colonització, segles abans del viatge del tangerí, d’alguna zona d’aquestes contrades per persones provinents d’Egipte, i a més a més de l’Egipte que encara servava costums i formes de vida de l’antic imperi faraònic! Però no al·leguem-hi engany… En aquell moment de la geografia, hom suposava que el Nil i el Níger eren un sol riu, i per això la doble denominació. Sigui com vulgui, la vila de Karsakhú o Karsekhú tampoc no s’ha localitzat, sempre que la identificació amb l’actual Segu, a l’Estat de Malí, també riberenca, no estigui desencertada.
Tot amb tot, hem de tenir en compte que al segle XIX no hi havia una sola Segu, sinó quatre, en un espai de 12 km, la qual cosa pot fer creure que segles abans la diversitat era la mateixa. Si contemplem gravats dels viatgers que visitaren algunes d’aquestes Segu, hom hi troba una arquitectura similar a la descrita a Djenné pel periodista i explorador Félix Dubois, cosa que no resulta estranya si parem compte que el rei Kaladjan Coulibaly, de cultura bambara i religió animista, i que procedia de la zona de Djenné, va fundar el regne de Segu-Koro i hi regnà del 1652 al 1682. Les influències, en aquest cas, ja no foren directes… En qualsevol cas, no en perdem el fil: viles desaparegudes (o potser no…), llengua bambara, la referència equívoca però simbòlica del Nil amb el Níger com a transmissors callats, l’arquitectura que perviu diferent a la de les veïnes… I, en l’horitzó llunyà, l’Egipte faraònic, la remor d’aquella primera civilització, els seu ressò a les pregones i llunyanes terres del Sahel.
D’aquesta ciutat, on residí set setmanes, el nostre autor va adreçar-se cap a Malí, recorregut que trigà 24 dies a fer. Ara bé, on era aquesta vila? Es tractava de la capital de l’important imperi del mateix nom en l’Edat Mitjana, sens dubte; si no hagués estat així, resultaria inútil la llargària del viatge i el fet de plantejar-se-la com a objectiu. Tanmateix, hi ha la incertitud sobre el seu emplaçament exacte. De fet, ningú no ha pogut encara localitzar-la. Per exemple, l’africanista i etnòleg Maurice Delafosse (1870-1926), home que va conèixer a bastament pobles, històries i llengües d’aquesta regió de l’Àfrica, identificà l’any 1912 la Malí d’Ibn-Battuta amb el siti de Niani, les ruïnes del qual, teòricament, foren trobades a 130 km a l’est de Siguiri, vila de l’actual Guinea-Conakry. I dic teòricament perquè amb posterioritat a la hipòtesi del francès, un altre investigador, J. Vidal, en un article publicat l’any 1923, va suggerir un itinerari més directe del viatger marroquí, i per tant la localització de la vila restava en suspens. Més endavant, Claude Meillassoux, el 1972, va proposar que la Malí que visità Ibn-Battuta es trobava als encontorns de Bambouk, cap al curs superior del riu Gàmbia, regió històrica que localitzaríem ara entre els actuals estats de Malí i Senegal, és a dir, també a Guinea-Conakry. Tanmateix, l’any 2012, l’historiador i arqueòleg François-Xavier Fauvelle-Aymar va publicar un altre article amb l’indubtable títol d’En finir avec l’identification du site de Niani (Guinée-Conakry) à la capitale du royaume du Mali. Tot plegat ens porta a una deducció clara: no sabem on era la Malí visitada per Ibn-Battuta ni tampoc què era exactament. El camí, però, el dibuixa amb tocs d’exuberància: «És abundant en grans arbres que forneixen molt d’ombratge: les abelles fan mel als arbres, i els viatgers se’n nodreixen. Per a aquest trajecte, no calen provisions, ja que quan t’acostes a la vila, les dones dels negres et porten llet, gallines, arròs i farina». Un altre investigador, Hadrien Collet, remarca, en la seva particular cerca de la capital antiga de Malí, que Walata és l’últim lloc conegut que visità el nostre viatger abans d’iniciar una davallada per viles ara desaparegudes, estant el seu relat l’únic que coneixem sobre el Malí de l’Edat Mitjana. El fet que no existeixin totes aquelles poblacions li proporciona una coloració meravellosa al trajecte: «Després d’haver viatjat deu dies des de Walata, arribàrem al poble de Zaghari, que és gran, i l’habiten comerciants negres dits wanjarata. Hi ha també un cert nombre d’homes blancs que pertanyen a la secta dels cismàtics i herètics ibadites».
Els wanjarata han estat identificats amb els wankara del geògraf Al-Idrissí (1100-1165) i els wanghala esmentats per l’historiador tunisià Ibn-Khaldun (1332-1406). Tanmateix són els «cismàtics i herètics» ibadites, la tercera via de l’islam, el que cridà l’atenció del sunnita Ibn-Battuta. Llur història es remunta a pocs anys després de la mort de Mahoma, i encara que van estendre’s per tot el territori islàmic, en l’actualitat només són majoritaris al sultanat d’Oman, tot i que perviuen comunitats en diverses zones del Magreb. El malaguanyat professor Stéphane Yerasimos (1942-2005) ens aclareix que «la influència ibadita fou molt forta a l’Àfrica del Nord en els primers segles de l’hègira, quan es fundaren diversos estats»; esmenta en particular el dels rustúmides de l’emirat de Tahart, a l’oest de l’actual Algèria, que caigueren al començament del segle X; tot i això, algunes colònies romangueren a Ouargla i a la regió de Mzab. Foren aquests últims, segons la nota del professor Yerasimos, els qui, «a través del comerç transsaharià, difongueren l’ibadisme, i amb ell l’islam» a l’antic Sudan francès. On era Zaghari, també transcrita Sagher? No se sap.
El recorregut d’Ibn-Battuta continuà des d’aquell poble perdut en la història quan ens arriba una dada que ens connecta amb el pensament «fluvial» medieval. Escriu el nostre viatger: «Partírem de Zaghari i arribàrem al gran riu, que és el Nil o Níger, prop del qual es troba la vila de Karsakhú». El Nil! De nou l’ombra d’Egipte, de la influència egípcia en aquest territori, de la pretesa colonització, segles abans del viatge del tangerí, d’alguna zona d’aquestes contrades per persones provinents d’Egipte, i a més a més de l’Egipte que encara servava costums i formes de vida de l’antic imperi faraònic! Però no al·leguem-hi engany… En aquell moment de la geografia, hom suposava que el Nil i el Níger eren un sol riu, i per això la doble denominació. Sigui com vulgui, la vila de Karsakhú o Karsekhú tampoc no s’ha localitzat, sempre que la identificació amb l’actual Segu, a l’Estat de Malí, també riberenca, no estigui desencertada.
Tot amb tot, hem de tenir en compte que al segle XIX no hi havia una sola Segu, sinó quatre, en un espai de 12 km, la qual cosa pot fer creure que segles abans la diversitat era la mateixa. Si contemplem gravats dels viatgers que visitaren algunes d’aquestes Segu, hom hi troba una arquitectura similar a la descrita a Djenné pel periodista i explorador Félix Dubois, cosa que no resulta estranya si parem compte que el rei Kaladjan Coulibaly, de cultura bambara i religió animista, i que procedia de la zona de Djenné, va fundar el regne de Segu-Koro i hi regnà del 1652 al 1682. Les influències, en aquest cas, ja no foren directes… En qualsevol cas, no en perdem el fil: viles desaparegudes (o potser no…), llengua bambara, la referència equívoca però simbòlica del Nil amb el Níger com a transmissors callats, l’arquitectura que perviu diferent a la de les veïnes… I, en l’horitzó llunyà, l’Egipte faraònic, la remor d’aquella primera civilització, els seu ressò a les pregones i llunyanes terres del Sahel.