El factor temps en el risc de crèdit comercial
El factor temps està estretament relacionat amb la rendibilitat, ja que la rendibilitat va intrínsecament unida a la rapidesa en l’obtenció del benefici. De dues operacions comercials que han suposat la mateixa inversió de capital per al proveïdor i li proporciona idèntic lucre, la més rendible de les dues transaccions és aquella que més ràpid li hagi permès realitzar monetàriament la utilitat esperada. Aquest fet es deu al fet que la rendibilitat creix quan el termini d’obtenció del benefici s’escurça. Per tant, com més ràpidament es cobra una venda no només s’aconsegueix extingir abans el risc sinó que es fa més rendible l’operació comercial.
El factor temps és fonamental en el risc de crèdit interempresarial. Això és així en primer lloc perquè a l’empresa sempre li interessa cobrar les vendes en el menor temps possible ja que quant menor sigui el termini de cobrament d’una venda és menor el risc que al client li sobrevingui una insolvència. No és el mateix concedir un crèdit interempresarial d’un milió d’euros a una empresa amb l’obligació de ser satisfet al cap d’un mes que si el venciment de pagament és a un any, ja que al llarg d’un any existeixen moltes més probabilitats que l’empresa deutora sofreixi un contratemps que la incapaciti per fer el pagament del crèdit que si només transcorre un mes.
Per aquest motiu el temps és un dels dos determinants principals del risc de crèdit de clients, ja que el risc depèn principalment de l’import del crèdit i del termini de cobrament.
Una premissa que cal tenir sempre en compte és: «A menor termini menor risc i a major termini major risc». Algunes activitats comercials manquen totalment de risc; el secret és que tenen un termini de cobrament de «zero» dies. Per descomptat són les que imposen el pagament al comptat rigorós, al moment de fer la comanda o encara millor, mitjançant prepagament de l’operació. Per tant, les empreses han de tenir sempre en consideració que com més gran sigui el termini entre el lliurament del producte i el venciment de pagament, existiran més possibilitats que el client resulti insolvent o que pugui canviar el seu comportament de pagaments.
Així mateix l’empresa té interès a recuperar al més aviat possible els recursos invertits en crèdits de clients i obtenir el benefici de les inversions. Això és així perquè la rendibilitat serà major quan més aviat possible s’obtingui el fruit de les inversions, ja que encara que el benefici no sofreixi variacions amb el temps, quan més aviat possible es percebi, abans es pot reinvertir en el negoci, i d’aquesta manera no s’incorre en el cost d’oportunitat.
En la gestió de riscos de crèdit comercial existeix un principi bàsic que diu: «Els diners amb el pas del temps perden valor». Això significa que no és el mateix cobrar avui una factura de deu mil euros que percebre la mateixa suma dins de dos mesos. Quan un client no pot efectuar el pagament el dia del venciment i sol·licita un ajornament en el pagament, per al departament comercial pot semblar que la cosa no té importància ja que al final es cobraran íntegrament els deu mil euros, però per al departament financer existeix una diferència significativa. Evidentment, l’empresa haurà cobrat al final la mateixa quantitat de diners –que en condicions normals hagués rebut dos mesos abans– però el valor dels diners rebuts no serà el mateix a causa de tres motius: en primer lloc, el cost d’oportunitat que sorgeix per no haver pogut disposar dels diners 60 dies abans; en segon lloc, els interessos financers que es paguen a les entitats bancàries per necessitar mantenir durant 60 dies més deu mil euros en el saldo de clients; i en tercer lloc, la inflació que fa perdre valor als diners. Per descomptat la pèrdua de valor dels diners pot variar en funció dels tipus d’interès i del nivell d’inflació que existeixi. En un moment en el qual els tipus d’interès són elevats i la inflació és creixent l’impacte serà molt major.
A més del risc de demora en la liquidació de les obligacions de pagament existeix el risc de desfasament entre el venciment de pagament i l’ingrés. Aquest desfasament són els dies addicionals que cal sumar al període de pagament contractual d’un client una vegada que s’ha produït el venciment de l’obligació. El desfasament total es pot dividir en dos subperíodes. D’una banda, el retard representat pel temps que transcorre des del venciment teòric de l’obligació de pagament fins que el proveïdor rep l’instrument de pagament i pot ingressar-ho al banc. Aquí juga la intencionalitat del client que procura enviar el mitjà de pagament a més tardar possible i guanyar dies de tresoreria al seu favor. A aquest retard se li denomina ‘float’ comercial. Per un altre, el retard tècnic a causa de l’instrument de pagament utilitzat; xec, pagaré, rebut; o sigui és el període que transcorre entre la data d’ingrés al banc del document de cobrament i la data en què l’empresa pot realment disposar de l’import líquid. Aquest període rep el nom de ‘float’ financer. Per descomptat el proveïdor ha de tenir en compte com a risc tot el termini transcorregut des del venciment fins a la disposició en valor. Aquest retard en el cobrament succeeix en la majoria de les operacions comercials i pot ser de només un parell de dies o de diverses setmanes.
El factor temps és fonamental en el risc de crèdit interempresarial. Això és així en primer lloc perquè a l’empresa sempre li interessa cobrar les vendes en el menor temps possible ja que quant menor sigui el termini de cobrament d’una venda és menor el risc que al client li sobrevingui una insolvència. No és el mateix concedir un crèdit interempresarial d’un milió d’euros a una empresa amb l’obligació de ser satisfet al cap d’un mes que si el venciment de pagament és a un any, ja que al llarg d’un any existeixen moltes més probabilitats que l’empresa deutora sofreixi un contratemps que la incapaciti per fer el pagament del crèdit que si només transcorre un mes.
Per aquest motiu el temps és un dels dos determinants principals del risc de crèdit de clients, ja que el risc depèn principalment de l’import del crèdit i del termini de cobrament.
Una premissa que cal tenir sempre en compte és: «A menor termini menor risc i a major termini major risc». Algunes activitats comercials manquen totalment de risc; el secret és que tenen un termini de cobrament de «zero» dies. Per descomptat són les que imposen el pagament al comptat rigorós, al moment de fer la comanda o encara millor, mitjançant prepagament de l’operació. Per tant, les empreses han de tenir sempre en consideració que com més gran sigui el termini entre el lliurament del producte i el venciment de pagament, existiran més possibilitats que el client resulti insolvent o que pugui canviar el seu comportament de pagaments.
Així mateix l’empresa té interès a recuperar al més aviat possible els recursos invertits en crèdits de clients i obtenir el benefici de les inversions. Això és així perquè la rendibilitat serà major quan més aviat possible s’obtingui el fruit de les inversions, ja que encara que el benefici no sofreixi variacions amb el temps, quan més aviat possible es percebi, abans es pot reinvertir en el negoci, i d’aquesta manera no s’incorre en el cost d’oportunitat.
En la gestió de riscos de crèdit comercial existeix un principi bàsic que diu: «Els diners amb el pas del temps perden valor». Això significa que no és el mateix cobrar avui una factura de deu mil euros que percebre la mateixa suma dins de dos mesos. Quan un client no pot efectuar el pagament el dia del venciment i sol·licita un ajornament en el pagament, per al departament comercial pot semblar que la cosa no té importància ja que al final es cobraran íntegrament els deu mil euros, però per al departament financer existeix una diferència significativa. Evidentment, l’empresa haurà cobrat al final la mateixa quantitat de diners –que en condicions normals hagués rebut dos mesos abans– però el valor dels diners rebuts no serà el mateix a causa de tres motius: en primer lloc, el cost d’oportunitat que sorgeix per no haver pogut disposar dels diners 60 dies abans; en segon lloc, els interessos financers que es paguen a les entitats bancàries per necessitar mantenir durant 60 dies més deu mil euros en el saldo de clients; i en tercer lloc, la inflació que fa perdre valor als diners. Per descomptat la pèrdua de valor dels diners pot variar en funció dels tipus d’interès i del nivell d’inflació que existeixi. En un moment en el qual els tipus d’interès són elevats i la inflació és creixent l’impacte serà molt major.
A més del risc de demora en la liquidació de les obligacions de pagament existeix el risc de desfasament entre el venciment de pagament i l’ingrés. Aquest desfasament són els dies addicionals que cal sumar al període de pagament contractual d’un client una vegada que s’ha produït el venciment de l’obligació. El desfasament total es pot dividir en dos subperíodes. D’una banda, el retard representat pel temps que transcorre des del venciment teòric de l’obligació de pagament fins que el proveïdor rep l’instrument de pagament i pot ingressar-ho al banc. Aquí juga la intencionalitat del client que procura enviar el mitjà de pagament a més tardar possible i guanyar dies de tresoreria al seu favor. A aquest retard se li denomina ‘float’ comercial. Per un altre, el retard tècnic a causa de l’instrument de pagament utilitzat; xec, pagaré, rebut; o sigui és el període que transcorre entre la data d’ingrés al banc del document de cobrament i la data en què l’empresa pot realment disposar de l’import líquid. Aquest període rep el nom de ‘float’ financer. Per descomptat el proveïdor ha de tenir en compte com a risc tot el termini transcorregut des del venciment fins a la disposició en valor. Aquest retard en el cobrament succeeix en la majoria de les operacions comercials i pot ser de només un parell de dies o de diverses setmanes.