Primàries a la francesa
En un primer moment, això de les primàries de centre dreta i d’esquerra a França per escollir els seus candidats a president de la República que també serà el Copríncep d’Andorra em va deixar tan embadalit com Audrey Hepburn davant l’aparador de Tiffany. Ara, un any i desenes de debats després, estic a un pas d’apuntar-me a un cinefòrum sobre Emir Kusturica que será més apassionant. D’entrada, les primàries són un exercici que ha d’enfortir la democràcia fent més transparent i participatiu el funcionament dels partits polítics.
El seu desenvolupament, però, a banda d’allargar la campanya electoral i de propiciar debats confusos entre els que busquen una investidura i els qui van a la recerca d’un lloc al sol, les ha transformat en un procés feixuc, pesat i en el qual no s’ha arribat al fons dels problemes. Les eleccions per a la presidència francesa es faran el proper mes de maig però la campanya per a les primàries de la dreta ja es va iniciar el mes d’abril del 2016, un període massa llarg que provoca el cansament i el desconcert entre l’elector perquè acaben les de la dreta i comencen les de l’esquerra. Als Estats Units que en saben molt de democràcia i no tant de triar el seu president com ha passat amb Trump, les primàries demòcrates i les republicanes es fan al mateix moment.
La celebració d’unes primàries no és una cosa nova. A Andorra, el setembre del 2014, Pere López va guanyar les que va organitzar el Partit Socialdemòcrata per triar el seu candidat a cap de Govern. López va aconseguir 129 vots davant dels 33 obtinguts per Àlex Rossell. Com es recollia a la ponència Primàries obertes a la ciutadania, aprovada en l’XI congrés del PS, de l’abril del 2013, la societat andorrana, militant o no de la formació, podia participar en el procés electoral. És el que s’anomena primàries obertes. A França els partits designaven els seus candidats en una votació interna en la qual només podien participar els militants.
El febrer de 1995, el Partit Socialista va promoure una primària interna entre Lionel Jospin i Henri Emmanuelli amb triomf per al primer d’ells. La primera elecció primària oberta a tots els inscrits en el cens electoral va ser l’organitzada pel Partit Socialista i el Partit Radical d’Esquerra l’any 2011 de cara a les presidencials del 2012. A la segona volta hi van participar quasi tres milions d’electors i la victòria seria per a François Hollande que, posteriorment, seria escollit president de la República. Aquest cop i per trobar el seu substitut s’han presentat set candidats a la primària de la dreta i el centre i set a la d’esquerra.
Els debats televisius condicionats pel número de polítics i la limitació horària s’han convertit en una cosa absolutament infumable. Es fa difícil d’entendre com persones que pertanyen al mateix partit o a una ideologia semblant i que es coneixen des de fa anys necessitin tants debats per convèncer els electors. És molt possible que la democràcia en surti perjudicada d’aquest exercici on el ciutadà es transforma en un espectador hiperactiu d’un diluvi retòric i demagògic. I qui, pel moment, n’està treient més benefici és el centre dreta que, curiosament, era el més reticent a organitzar unes primàries ja no obertes, sinó tancades.
La seva cultura bonapartista provocava que fos doblement hostil a aquest procés: per la defensa del paper del líder del partit que era el candidat natural a l’elecció però també en la concepció inspirada en De Gaulle de l’elecció del president de la República en sufragi universal que ha de marcar la trobada directa, sense intermediaris, entre un home i el seu poble. La derrota a les eleccions del 2012, alguns casos de corrupció com el Bygmalion i la picabaralla Fillon-Copé amb acusacions de frau per la presidència del partit (tardor de l’any 2012) van obligar els Republicans a dur a terme una primària oberta.
A l’altra banda, a l’esquerra, i com una ironia de la història són els impulsors d’aquest procediment electoral els que ara tenen problemes i se els hi ha convertit en una arma de doble tall. Si François Hollande s’hagués tornat a presentar no calia organitzar-les però la seva alarmant caiguda de popularitat va obligar al PS a preveure algun mecanisme com ara una primària de revàlida. Finalment l’actual president de la República va decidir no aspirar a la reelecció. Tot i això el candidat que surti escollit de la primària de l’esquerra ho tindrà complicat.
Les enquestes el situen cinquè per darrere del candidat de la dreta (FrançoisFillon) de l’extrema dreta (Marine Le Pen), d’EmmanuelMacron -qui afirma que les primàries són una aberració-, i de Jean-Luc Mélenchon. Aquests dos darrers no participen a cap primària però el primer era un exministre socialista i el segon està avalat pel Partit Comunista. Per tant, les primàries poden tenir en el Partit Socialista l’efecte contrari que en el centre-dreta: una crisi del partit i un canvi profund en el panorama polític i ideològic.
Vaig sobreviure als debats televisius del centre-dreta però els de l’esquerra ja m’han semblat una espècie d’origami, aquest art japonès de plegat del paper però aplicat a la política. El centre-dreta està sent el més beneficiat d’aquestes primàries i no només en el terreny polític. Cada votant pagava dos euros per dipositar el seu sufragi. Es van fer dues voltes i, passats els comptes, el benefici passa dels nou milions d’euros, que aniran al compte de campanya del candidat.
El seu desenvolupament, però, a banda d’allargar la campanya electoral i de propiciar debats confusos entre els que busquen una investidura i els qui van a la recerca d’un lloc al sol, les ha transformat en un procés feixuc, pesat i en el qual no s’ha arribat al fons dels problemes. Les eleccions per a la presidència francesa es faran el proper mes de maig però la campanya per a les primàries de la dreta ja es va iniciar el mes d’abril del 2016, un període massa llarg que provoca el cansament i el desconcert entre l’elector perquè acaben les de la dreta i comencen les de l’esquerra. Als Estats Units que en saben molt de democràcia i no tant de triar el seu president com ha passat amb Trump, les primàries demòcrates i les republicanes es fan al mateix moment.
La celebració d’unes primàries no és una cosa nova. A Andorra, el setembre del 2014, Pere López va guanyar les que va organitzar el Partit Socialdemòcrata per triar el seu candidat a cap de Govern. López va aconseguir 129 vots davant dels 33 obtinguts per Àlex Rossell. Com es recollia a la ponència Primàries obertes a la ciutadania, aprovada en l’XI congrés del PS, de l’abril del 2013, la societat andorrana, militant o no de la formació, podia participar en el procés electoral. És el que s’anomena primàries obertes. A França els partits designaven els seus candidats en una votació interna en la qual només podien participar els militants.
El febrer de 1995, el Partit Socialista va promoure una primària interna entre Lionel Jospin i Henri Emmanuelli amb triomf per al primer d’ells. La primera elecció primària oberta a tots els inscrits en el cens electoral va ser l’organitzada pel Partit Socialista i el Partit Radical d’Esquerra l’any 2011 de cara a les presidencials del 2012. A la segona volta hi van participar quasi tres milions d’electors i la victòria seria per a François Hollande que, posteriorment, seria escollit president de la República. Aquest cop i per trobar el seu substitut s’han presentat set candidats a la primària de la dreta i el centre i set a la d’esquerra.
Els debats televisius condicionats pel número de polítics i la limitació horària s’han convertit en una cosa absolutament infumable. Es fa difícil d’entendre com persones que pertanyen al mateix partit o a una ideologia semblant i que es coneixen des de fa anys necessitin tants debats per convèncer els electors. És molt possible que la democràcia en surti perjudicada d’aquest exercici on el ciutadà es transforma en un espectador hiperactiu d’un diluvi retòric i demagògic. I qui, pel moment, n’està treient més benefici és el centre dreta que, curiosament, era el més reticent a organitzar unes primàries ja no obertes, sinó tancades.
La seva cultura bonapartista provocava que fos doblement hostil a aquest procés: per la defensa del paper del líder del partit que era el candidat natural a l’elecció però també en la concepció inspirada en De Gaulle de l’elecció del president de la República en sufragi universal que ha de marcar la trobada directa, sense intermediaris, entre un home i el seu poble. La derrota a les eleccions del 2012, alguns casos de corrupció com el Bygmalion i la picabaralla Fillon-Copé amb acusacions de frau per la presidència del partit (tardor de l’any 2012) van obligar els Republicans a dur a terme una primària oberta.
A l’altra banda, a l’esquerra, i com una ironia de la història són els impulsors d’aquest procediment electoral els que ara tenen problemes i se els hi ha convertit en una arma de doble tall. Si François Hollande s’hagués tornat a presentar no calia organitzar-les però la seva alarmant caiguda de popularitat va obligar al PS a preveure algun mecanisme com ara una primària de revàlida. Finalment l’actual president de la República va decidir no aspirar a la reelecció. Tot i això el candidat que surti escollit de la primària de l’esquerra ho tindrà complicat.
Les enquestes el situen cinquè per darrere del candidat de la dreta (FrançoisFillon) de l’extrema dreta (Marine Le Pen), d’EmmanuelMacron -qui afirma que les primàries són una aberració-, i de Jean-Luc Mélenchon. Aquests dos darrers no participen a cap primària però el primer era un exministre socialista i el segon està avalat pel Partit Comunista. Per tant, les primàries poden tenir en el Partit Socialista l’efecte contrari que en el centre-dreta: una crisi del partit i un canvi profund en el panorama polític i ideològic.
Vaig sobreviure als debats televisius del centre-dreta però els de l’esquerra ja m’han semblat una espècie d’origami, aquest art japonès de plegat del paper però aplicat a la política. El centre-dreta està sent el més beneficiat d’aquestes primàries i no només en el terreny polític. Cada votant pagava dos euros per dipositar el seu sufragi. Es van fer dues voltes i, passats els comptes, el benefici passa dels nou milions d’euros, que aniran al compte de campanya del candidat.