PUBLICITAT

L’euro de Santa Coloma

L’anècdota s’atribueix a Miterrand i se succeeix en un camí indeterminat de França tot i que també es podria ambientar al camí ral de Canillo a Meritxell o a qualsevol altre lloc de pas. Explicava l’expresident francès que un caminant es va trobar dos paletes que posaven maons. Al preguntar-los què feien un li va contestar que aixecaven una paret; l’altre, que construïen una catedral. Els lingüistes Miquel Pueyo i Albert Turull expliquen aquesta història per narrar com Miterrand entenia un projecte europeu, ara en crisi, que uns poden veure com a paret (i el Brexit n’és la prova més evident) i altres com l’edifici que pot aixoplugar els anhels d’igualtat i benestar que tota societat somia tenir. Fet i fet, per tothom que creu en la idea d’Unió Europea que van bastir gent com Robert Schumann, Konrad Adenauer, Alcide De Gasperi i Jean Monnet és el moment de girar el relat i enfortir els vincles entre els estats que la formen, els que aspiren a ser-hi i els que algun dia, com és el cas d’Andorra, s’hi poden associar.

Quan es compleixen 60 anys del Tractat de Roma que va donar origen a la Unió Europea (llavors encara com a CEE) és el moment de fer una parada i analitzar els pros i contres del projecte europeu. I en això els gestos també són molt importants perquè és en els detalls on es juga a vegades el futur de les coses. Sense anar més lluny, poc després que Macron sortís a celebrar la seva victòria als Camps Elisis de París fa dos diumenges va sonar una cançó. Era l’Himne de l’Alegria de Beethoven que, a més, ho és d’Europa. Brussel·les va respirar tranquil·la. I no és per menys. Com deia la setmana passada (i és una veritat com un temple) el triomf de Marine le Pen hauria significat el final de la Unió Europea, almenys tal i com la coneixem. La victòria de Macron, doncs, obre una altra oportunitat a un projecte al que no cal estalviar les crítiques (el paper que ha tingut en la crisi dels refugiats ha estat ben galdós) però que comptat i debatut encara és engrescador.

L’endemà mateix de les eleccions, tant el Govern d’Andorra com l’oposició van celebrar el perfil «europeista» de Macron. I no és per menys en un moment en què el Principat negocia un acord d’associació amb la Unió Europea, un viatge que es fa en paral·lel amb Mònaco i San Marino (cadascú amb les seves especificitats i interessos, faltaria més). Aquesta pretensió, com és lògic, es veu de manera diferent des de les diferents forces polítiques de l’arc parlamentari andorrà. I és legítim. Perquè, de fet, només a partir de la dialèctica entre les diverses visions de com el Principat s’ha d’aproximar a la UE se’n podrà treure la síntesi que, en última instància, s’haurà de posar sobre la taula el dia que es convoqui el referèndum. Perquè és evident que tothom pot remar cap al costat que vulgui però no se li escapa a ningú que en última instància serà la ciutadania andorrana (i ningú més) la que haurà de ratificar o rebutjar la proposta d’associació amb Brussel·les que el Govern posi a votació. I és precisament això, i no cap altra cosa, el que li acabarà donant legitimitat.

Ara bé. Què pot aportar Andorra al relat europeu ara en crisi? Doncs d’entrada, moltes coses. De tots és sabut que la Unió Europea bascula sobre dos idees clau que són la lliure circulació de béns i persones. Tenir accés al mercat comú és aspirar a unes oportunitats empresarials que també possibiliten uns fluxos de talents que enriqueixen els 28 estats membres i tots els associats. Andorra, de fet, ja ha obert la seva economia a la inversió estrangera i ha fet passos importants per homologar el seu sistema bancari als requeriments internacionals. Vist des de l’altre costat de la frontera, però, i per tant des de la lògica distància que implica, sembla que les negociacions s’allargaran més del previst. Si en principi s’esperava l’acord per aquest 2017 el ministre Saboya va situar cap a finals del 2018 o principis del 2019 les qüestions més espinoses del futur tractat, que es basen precisament en la lliure circulació de béns i persones. Per això és possible que la qüestió s’allargui més enllà d’aquesta legislatura. I d’entrada no és dolent. En aquest tipus de negociacions ha de primar, sobretot, aquella màxima britànica del win-win (és a dir, que tothom hi surti guanyant). I tot i que em guardaré prou d’opinar sobre com s’ha de fer tot plegat (que això correspon al poble andorrà) sí que aquesta negociació també planteja una oportunitat perquè el Principat ho aprofiti per crear relat de país. Andorra, i això és important, pot aportar a la Unió Europea una història mil·lenària que arranca amb el Pariatge del 1278 i que cristal·litza amb un romànic emmarcat en un paisatge pirinenc que al segle passat també va ser testimoni de les rutes d’evasió que van salvar vides a banda i banda de la frontera. Aquest paisatge, que ara aspira a Patrimoni de la Humanitat amb una candidatura conjunta amb la Catedral de la Seu i el Castell de Foix, és part essencial d’Europa des de l’època de Carlemany. I és d’esperar que més d’hora que tard també hi estigui associada amb els termes que aprovi la UE i, sobretot, la gent del Principat. Perquè al capdavall, Andorra ja encunya euros des del 2014 i ho fa, com em van fer evident la setmana passada en un restaurant de Balaguer, amb símbols com l’església de Santa Coloma. I és que, fet i fet, com deia Josep Pla, «el més ultralocal és el més universal».

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT