El perfum
El dels perfums és un contraban que, almenys, fa bona olor. La setmana passada en van confiscar, a la duana de la Farga de Moles, 245 ampolles per un valor de 17.500 euros quan el màxim que es pot passar són 75 grams per persona i dia. Afortunat, avui en dia, el que pot comprar un perfum car.
He trobat un basar oriental a Barcelona on venen Opimum i Carlin Klevin i, aquest darrer, l’adquireixo a litres sense, que pel moment, la meva pell hagi mutat en la d’un camaleó. A més, sembla que aquests noms els hagi posat un dislèxic com jo, amb la qual cosa vaig tenir-hi de seguida un corrent de simpatia, esperant que, quan m’arribi l’augment de sou que em van prometre quan Boris I volia ser rei d’Andorra o Hanníbal travessava els Pirineus amb elefants, pugui comprar els autèntics. Perquè les fragàncies són més falses que els cossos de Cher i Melania Trump però m’és ben igual.
Ara tot és fals: els pits de silicona, les ungles de porcellana, les extensions i els Trolex. Fins i tot la vida que hem portat és falsa, una veritable enganyifa. Ens crèiem que estàvem còmodament instal·lats a la classe mitja quan estàvem a només dos rebuts sense pagar, el del foc i lloc i el de la vinyeta del cotxe, de baixar a la classe baixa amb el mateix estrèpit que el Mallorca de futbol ha caigut al pou de la Segona Divisió B per jugar al costat del Formentera, l’Atlètic Saguntí, el Cornellà i l’Ebro.
Estàvem convençuts que deixàvem, al nostre pas, una flaire d’Hugo Boss quan realment el nostre perfum de vida era el Tarhugo Boss i que el desodorant amb llimons salvatges del Carib era el més semblant al que es fumava un rastafari de Jamaica o a la flaire d’herbes de cementiri. Sense gestió de l’acompliment i cada cop més empobrit, l’únic que puc fer és entrar discretament a la secció de perfumeria del Pyrénées, a un Gala o a un Júlia per posar-me colònia sense ser increpat per una dependenta o foragitat per un segurata voluminós com un armari i alt com el gegant verd dels pots de llegums.
Les dependentes de cosmètics i perfums deuen ser llicenciades en Química, Farmàcia i Recursos Humans. Si no, no entenc com poden encolomar a senyores de cognoms impossibles i noms de gos petit un contorn d’ulls de 175 euros (enzima LOXL, alfahidroxiàcids, retinol, kinetina...) en un envàs amb unes instruccions d’ús on només hi ha infinitius de primera com sublimar, afinar, regenerar, il·luminar o allisar.
Tot s’ha de pronunciar amb boqueta de pinyó amb un accent que pretén ser el pointu de París però que t’acaba recordant el de Dany Boom a Benvinguts al nord. Tota la vida dient «Ibes Sain Laurén» i ara és «Ifs San Logan». Aviat potser algú obtindrà el DALF i el DELF o el nivell C876 de francès mirant els anuncis de perfums que fan per Nadal a la televisió. És una immersió lingüística que comença amb paraules senzilles com eau o je t’aime per acabar sabent diferenciar el futur del condicional, fent la concordança entre el participi passat i el verb i coneixent el plural de determinats números.
Els productes i els components de perfumeria donen sempre molt joc, fins i tot en programes concurs com el ja desaparegut de TV3, El gran dictat. Ha de ser molt frustrant tenir una foto de Pompeu Fabra al capçal del llit, doctorar-te en filologia catalana, arribar a la prova final de l’emissió i que et toqui el nom d’un arbre originari de l’Àsia meridional que fa unes flors que produeixen un oli d’olor dolça molt emprat en la fabricació de perfums. No surt al llibre El perfum de Patrick Süskind i respon a l’exòtic nom d’Ilang-Ilang.
És aquest un món singular, d’envasos de disseny, de noms curiosos i d’anuncis en què, mai surt el preu de la colònia o del perfum tal com justament passa amb els de cotxes. Serà per què només els pot comprar la gent amb alt poder adquisitiu? O s’adrecen a aquells que volen semblar rics mitjançant l’olor? Potser per això n’hi ha un que es diu One milion per als homes i Lady milion per a les dones. Són perfums empaquetats en caixes i envasos que recorden lingots d’or. Tamé hi ha l’Invictus que remet a un ésser per sobre del bé i del mal o el King of seduction dirigit a un usuari per al qual no estan fetes les lleis humanes ni divines. A Barcelona, el venien a 48 euros, suposo que a Andorra, una mica més barat.
Hauria de triar entre el «rei de la seducció» o arribar a final de mes. Continuaré amb el Carlin Klevin Man del meu basar xinès de capçalera a tres euros l’ampolla de 100 ml tot i que el dependent sempre em diu que, pel mateix preu, puc aconseguir el Blue de Chenel. I si s’acaba sempre tinc el recurs del Deliplus Bosque Mítico de la línia Cool Wood del Mercadona. Aquest me’l puc permetre i a més el sé pronunciar, almenys fins al «bosc mític», tot i que quan vegi una dependenta, li preguntaré on és el «Deliploos».
Periodista
He trobat un basar oriental a Barcelona on venen Opimum i Carlin Klevin i, aquest darrer, l’adquireixo a litres sense, que pel moment, la meva pell hagi mutat en la d’un camaleó. A més, sembla que aquests noms els hagi posat un dislèxic com jo, amb la qual cosa vaig tenir-hi de seguida un corrent de simpatia, esperant que, quan m’arribi l’augment de sou que em van prometre quan Boris I volia ser rei d’Andorra o Hanníbal travessava els Pirineus amb elefants, pugui comprar els autèntics. Perquè les fragàncies són més falses que els cossos de Cher i Melania Trump però m’és ben igual.
Ara tot és fals: els pits de silicona, les ungles de porcellana, les extensions i els Trolex. Fins i tot la vida que hem portat és falsa, una veritable enganyifa. Ens crèiem que estàvem còmodament instal·lats a la classe mitja quan estàvem a només dos rebuts sense pagar, el del foc i lloc i el de la vinyeta del cotxe, de baixar a la classe baixa amb el mateix estrèpit que el Mallorca de futbol ha caigut al pou de la Segona Divisió B per jugar al costat del Formentera, l’Atlètic Saguntí, el Cornellà i l’Ebro.
Estàvem convençuts que deixàvem, al nostre pas, una flaire d’Hugo Boss quan realment el nostre perfum de vida era el Tarhugo Boss i que el desodorant amb llimons salvatges del Carib era el més semblant al que es fumava un rastafari de Jamaica o a la flaire d’herbes de cementiri. Sense gestió de l’acompliment i cada cop més empobrit, l’únic que puc fer és entrar discretament a la secció de perfumeria del Pyrénées, a un Gala o a un Júlia per posar-me colònia sense ser increpat per una dependenta o foragitat per un segurata voluminós com un armari i alt com el gegant verd dels pots de llegums.
Les dependentes de cosmètics i perfums deuen ser llicenciades en Química, Farmàcia i Recursos Humans. Si no, no entenc com poden encolomar a senyores de cognoms impossibles i noms de gos petit un contorn d’ulls de 175 euros (enzima LOXL, alfahidroxiàcids, retinol, kinetina...) en un envàs amb unes instruccions d’ús on només hi ha infinitius de primera com sublimar, afinar, regenerar, il·luminar o allisar.
Tot s’ha de pronunciar amb boqueta de pinyó amb un accent que pretén ser el pointu de París però que t’acaba recordant el de Dany Boom a Benvinguts al nord. Tota la vida dient «Ibes Sain Laurén» i ara és «Ifs San Logan». Aviat potser algú obtindrà el DALF i el DELF o el nivell C876 de francès mirant els anuncis de perfums que fan per Nadal a la televisió. És una immersió lingüística que comença amb paraules senzilles com eau o je t’aime per acabar sabent diferenciar el futur del condicional, fent la concordança entre el participi passat i el verb i coneixent el plural de determinats números.
Els productes i els components de perfumeria donen sempre molt joc, fins i tot en programes concurs com el ja desaparegut de TV3, El gran dictat. Ha de ser molt frustrant tenir una foto de Pompeu Fabra al capçal del llit, doctorar-te en filologia catalana, arribar a la prova final de l’emissió i que et toqui el nom d’un arbre originari de l’Àsia meridional que fa unes flors que produeixen un oli d’olor dolça molt emprat en la fabricació de perfums. No surt al llibre El perfum de Patrick Süskind i respon a l’exòtic nom d’Ilang-Ilang.
És aquest un món singular, d’envasos de disseny, de noms curiosos i d’anuncis en què, mai surt el preu de la colònia o del perfum tal com justament passa amb els de cotxes. Serà per què només els pot comprar la gent amb alt poder adquisitiu? O s’adrecen a aquells que volen semblar rics mitjançant l’olor? Potser per això n’hi ha un que es diu One milion per als homes i Lady milion per a les dones. Són perfums empaquetats en caixes i envasos que recorden lingots d’or. Tamé hi ha l’Invictus que remet a un ésser per sobre del bé i del mal o el King of seduction dirigit a un usuari per al qual no estan fetes les lleis humanes ni divines. A Barcelona, el venien a 48 euros, suposo que a Andorra, una mica més barat.
Hauria de triar entre el «rei de la seducció» o arribar a final de mes. Continuaré amb el Carlin Klevin Man del meu basar xinès de capçalera a tres euros l’ampolla de 100 ml tot i que el dependent sempre em diu que, pel mateix preu, puc aconseguir el Blue de Chenel. I si s’acaba sempre tinc el recurs del Deliplus Bosque Mítico de la línia Cool Wood del Mercadona. Aquest me’l puc permetre i a més el sé pronunciar, almenys fins al «bosc mític», tot i que quan vegi una dependenta, li preguntaré on és el «Deliploos».
Periodista