PUBLICITAT

L’electrificació d’Andorra el 1929 (1)

L’impacte vertebrador i modernitzador de les infraestructures en el territori no és només una conseqüència d’aquestes sinó que n’és o n’hauria de ser la  principal motivació.

I això a causa que les infraestructures constitueixen l’esquelet base, mínim i necessari, en el qual se sosté o s’ha de sostenir qualsevol de la resta dels sistemes, també necessaris per articular un cos funcional sobre d’un territori.
La no consideració, per desconeixement o negligència, d’aquesta idea motriu en la provocació de la producció i successió d’una sèrie d’accions posteriors a la mateixa, garanteix amb molta probabilitat el fracàs d’aquesta infraestructura.

Així una infraestructura pot servir un sol punt del territori. Pot articular dos punts o parts del territori. Pot també vertebrar un territori i, finalment, amb altres elements pot participar a la modernització d’un territori.

L’ideari del projecte de la infraestructura és important, tot i que no es trobi gairebé mai dibuixat i la majoria de les vegades molt poc o gens explicat.

La industrialització i la millora de les comunicacions per terra i per mar, prop de les gran ciutats i els eixos fluvials, de l’entorn andorrà, produïda al segle XIX i les creixents necessitats d’energia, minerals, aigua, salut, lleure, etcètera, van fer mirar cap al Pirineu per aprofitar els seus recursos.

Aquesta mirada fou feta tant per la gent de la ciutat que hi veié possibilitats de desenvolupament, com pels pirinencs i, concretament els andorrans, que no es conformaren només en ser emigrants i partícips d’aquest creixement fora de casa seva.

Aquest escrit, tot i analitzar el cas de l’electrificació i de retruc l’obertura de carreteres a Andorra entre 1929 i 1934, indispensables per poder iniciar amb èxit la desitjada modernització del país, anhelada des de feia més de 63 anys abans, des de la nova Reforma de 1866, vol ser una reflexió general aplicable a qualsevol altre moment, especialment l’actual, en que nous reptes de futur  es plantegen amb força i  en que cal encertar i saber preveure quines han de ser les infraestructures del segle XXI, que necessitem els andorrans, que possibiliti disposar d’un territori estructurat que possibiliti poder continuar existint en l’escena internacional al segle XXII.

 Les primeres carreteres cap a la nova Andorra es començaren a realitzar 15 anys després del 1866.
El 1881, el Ministeri de Treballs Públics francès concedeix una subvenció de sis mil francs per a l’elaboració d’una carretera entre França i Andorra.

El 1889, un camí uneix Soldeu al Pas de la Casa.

El 1901, amb la col·laboració de tècnics del copríncep francès, s’inicien els estudis per a la construcció d’un camí carreter entre Soldeu i el Pas de la Casa.

El 1902, el Consell General crea un impost a les càrregues de blat i farina que entrin a Andorra per a pagar les despeses de la carretera Andorra – La Seu d’Urgell. Així com estableix quatre jornades de prestació a tots els homes entre 16 i 60 anys.

El 1903, se subhasten els treballs de construcció de la carretera Andorra – La Seu d’Urgell.

El 1903, el copríncep episcopal Laguarda obté el costejament del Govern espanyol d’una carretera que arrenca de la que passava per la Seu d’Urgell, i que només s’inicià i no es va acabar fins al 1916 pel copríncep episcopal Benlloch.
L’any 1904, el Govern francès inicià una carretera petita d’enllaç entre l’Hospitalet i Soldeu.
El 1913, s’inaugurà la carretera d’Andorra – La Seu d’Urgell.

El 1924, el Govern espanyol estudia un traçat de carretera entre Andorra i Llavorsí.

Caldrà esperar però les carreteres fetes en la concessió de les forces hidràuliques del país el 1934 per a disposar d’una primera xarxa de 41 quilometres i amplades entre 5 i 7 metres. Aquesta primera trama vertebradora es convertirà a l’any 2000 en una xarxa de 280 quilometres de carreteres nacionals amb unes amplades de 10 a 20 metres.
(Continuarà).

Arquitecte. Membre de la Societat Andorrana de Ciències

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT