Els grans consensos
Enguany el tradicional discurs de Cap d’Any del cap de Govern va tenir per escenari la central de FEDA. Del discurs em va agradar la idea que serveix de fil conductor: que els andorrans, en diferents moments de la nostra història, hem sabut prendre les decisions adequades per tal de tenir un país que ofereixi oportunitats. Per a il·lustrar-ho, el cap de Govern va citar dos exemples claus de la nostra història recent: el primer, la concessió de Fhasa, que va suposar un pas inequívoc i decidit cap a la modernitat i l’obertura al món del nostre país. I el segon, el moment en que l’estat va decidir comprar Fhasa en una clara aposta per la nostra sobirania com a país.
Però el que més em va interpel·lar del seu discurs va ser el moment en el qual, parlant de la negociació de l’acord d’associació amb la Unió Europea, va manifestar que «el 2018 pot ser un any de grans consensos al tomb d’aquesta qüestió».
En política, es parla sovint del consens com a un objectiu important. Des d’un punt de vista teòric, els consens és de fet un «acord produït per consentiment entre tots els membres d’un grup o entre diversos grups». El lògic és pensar que s’arriba a aquest acord mitjançant un procés de discussió en què els diferents membres del grup diluciden un assumpte particular aplicant al mateix criteris o lleis generals comunament acceptades. És a dir, es parteix de diferents postures, a priori, per arribar a un consens a posteriori, normalment mitjançant la cessió per una o diverses parts d’algunes de les seves exigències inicials. Cal, doncs, que les diferents parts cedeixin per arribar a un mínim comú denominador acceptable per tots.
Andorra, malauradament, no és un país massa propens als grans consensos polítics a diferència d’altres països. I és, al meu entendre, un error. El nostre és un país petit i fràgil en que algunes qüestions de vital importància pel nostre esdevenir haurien de ser consensuades entre les diferents forces polítiques i socials del país. El cap de Govern al·ludia en el seu discurs al futur acord d’associació. És evident que aquest acord marcarà de manera determinant el nostre futur econòmic i social per a les properes dècades i cal, per tant, que tingui el més ampli suport possible.
Però no hauria de ser una excepció. Totes les formacions polítiques comparteixen, en essència, els mateixos objectius i caldria, doncs, que les grans qüestions d’estat poguessin ser abordades des de l’òptica del consens, deixant de banda els legítims interessos polítics de cada formació. Per fer-ho cal, és cert, una manera més oberta d’entendre la política.