PUBLICITAT

Democràcia als comuns!

Política comunal. Dues paraules tan maques i que, en certa manera, es complementen una amb l’altra. Política ve de polis (del grec, ciutat) i és l’estudi de les formes d’organització en una comunitat per assolir el benestar comú, com van definir Aristòtil o Plató. No cal anar tan lluny geogràficament (ni tan enrere en el temps) per la paraula comú; primer en el seu sentit més col·loquial: comunal és allò que ens pertany a tots. Els comuns (terme administratiu força habitual a diversos països europeus i sud-americans) corresponien a una forma de govern assembleària de determinats indrets, en contraposició als espais sotmesos al poder dels senyors feudals,
Fa temps que al nostre país la política comunal es vol presentar de forma menystinguda, traient-li importància, dient que a les corporacions parroquials es va a gestionar. Gairebé en termes de política de segona divisió, amb una clara intencionalitat però rebaixar-ne el control, la democràcia interna i, per tant convertir-la, en una eina efectiva per als interessos d’uns pocs. 
Res més lluny de la realitat. Els comuns assumeixen àmbits de tanta transcendència com el territori i tenen competències en educació –escoles bressol–, serveis socials –cases pairals, menjadors socials, habitatge per a joves...–, esport, cultura o en espais protegits. Si això no és política, què ho és, llavors?
Tenim un sistema electoral que fa que les oposicions tinguin molta menys representació que la que, vots a la mà, els pertocaria. Dos consellers de dues minories per 10 de la majoria a Escaldes, per exemple, o bé el fet que a Ordino o Canillo caldrà fins a un 20% dels vots per poder ni tan sols entrar al ple. 
I a aquestes minories, malgrat que representin un nombre important d’electors, se’ls fa treballar en condicions paupèrrimes: sense recursos per buscar assessoraments, convocades a corre-cuita a moltes reunions, amb tot just 72 hores per analitzar la documentació de cara a les sessions de comú (moltes vegades fàcilment superiors a cent pàgines) tot i ser persones amb la seva pròpia feina i altres obligacions familiars, etc...
I tot això, per què? Doncs perquè, simplement, es vol eludir el debat públic sobre decisions que ens afecten a tots així com el dret dels ciutadans a saber què passa als comuns. Un exemple ben proper –i molt onerós per a les finances públiques- el trobem en les adjudicacions de la reforma de l’avinguda Meritxell. El cost final s’ha elevat més de quatre milions per sobre de la previsió inicial. Uns diners que són de tothom. I què han pogut fer les minories d’Andorra la Vella que, per més gravetat de la situació representant molts més vots que la majoria? Gairebé res. La seva tasca de control ha estat gairebé impossible i tot just han pogut fer la denúncia pública al pertinent ple, poca cosa més. 
I com aquests, molts exemples de situacions anormals en una democràcia. A Canillo, acumulen dos mandats sense oposició, amb decisions de les quals encara és hora de veure les conseqüències; a Encamp, el cònsol va negar als consellers de la minoria l’ús de la sala de premsa; a Sant Julià, què poc es van tenir en compte les opinions contràries a Naturlandia i tots sabem el problema que suposa ara per a les finances parroquials... I podria seguir encara més.
El debat d’ahir al Consell anava de democràcia. De democràcia real, no de votar cada quatre anys i tornar a casa a esperar quatre més. De representativitat. De transparència. Del dret a la informació sobre el que és de tots. No ens volem carregar els comuns. Al contrari, els volem amb un funcionament realment democràtic, amb representativitat equitativa, on les minories no tinguin un paper simbòlic, on s’escolti i tingui cabuda la veu dels ciutadans, les seves opinions i les seves aportacions. Per ara, però, no serà possible. Altres el que volen és que els comuns siguin uns espais en què, amb els diners de tots, uns quants puguin fer el que els sembli i sense haver de perdre el temps en donar massa explicacions. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT