PUBLICITAT

La insolència: una altra especificitat

Adolfo Bioy Casares, es preguntava al seu llibre de memòries (Descanso de caminantes) si la civilització arribaria algun dia. Clar i sense embussos, responia: «La civilització ens haurà arribat quan els nostres governs perdin la insolència del càrrec».
Les mentalitats col·lectives ancestrals que han imperat en el nostre règim tardo-feudal –que la Constitució de 1993 hauria d’haver certificat com a «liquidat»– inverteixen la sentència de l’escriptor argentí: aquí, l’insolent és el ciutadà que no admet l’arbitrarietat dels poders públics, que no admet «favors públics» per a ell ni per a ningú i que exigeix que es respectin els seus drets.
S’ha arribat a un punt en què els ciutadans trobin natural que l’administració pública i les empreses parapúbliques incompleixin les lleis que ens obliguen a tots, sense que hagi cap senyal de rectificació o intenció de fer-ho. Els que discrepem som les «ovelles negres».
El tema de l’adjudicació directa dels manteniments del maquinari i programari de Govern, ha tingut aquests dies un segon capítol, que demostra la facilitat (insolència) amb la que els manaires, que s’han apropiat de l’Estat, gestionen el bé comú sense la mínima cura i a les antípodes dels més elementals principis de control.
Encegats com estem en descobrir les mentides (repetides i evidents) del cap de Govern, passem per alt altres aspectes escandalosos que queden provats en la darrera adjudicació: la de la CASS.
Anem a pams, el 29 de maig de 2018 el president del Consell d’Administració de la CASS adjudica per la modalitat d’urgència el contracte dels manteniments del maquinari i programari quina durada va (està anant?) del ….. 01/01/2018 al 31/12/2018.
El Sr Rascagneres ho deu trobar molt normal. Jo, que tinc una certa idea del difuminat espectre ( vegi’s Hamlet) polític en el que s’ha mogut, sense concessions als situats a les seves «antípodes», el president de la parapública, veig algunes coses rares, molt rares.
És prudent (i legal) estar cinc mesos sense contracte de manteniment del maquinari i programari? El sistema de gestió de la CASS no té cap sistema d’alerta per posar en marxa la tramitació dels contractes periòdics que arriben al final del seu període de vigència? Un president –i no oblidem tampoc el vicepresident– que no s’estan d’alliçonar (fer por) els afiliats sobre els mals que vindran en vint o 25 anys, no podien ser més curosos en fer la feina diària i planificar –sense urgències tardanes– la renovació de les eines imprescindibles per dur la gestió de l’empresa que se suposa «administren»? O les dues parts ja donaven per fet que el contracte es reconduiria (semi)automàticament? Ja no és qüestió de legalitat, ni d’ètica. Manca la estètica: els «millors» no saben o no volen rebaixar-se a fer el que habitualment fem milers d’empresaris i ciutadans del país. Seria acceptable presentar una declaració a la CASS amb cinc mesos de retard? Ens eximiria de sanció? Massa insolents preguntes als big men de l’establishment.
A la dècada del 80, va fer fortuna entre els mitjans dretans francesos un acudit que preguntava: «Què és el sector privat?: el que està controlat pel sector públic; i el sector públic, què és?: el que ningú no controla». A Andorra tenim un sector públic que ningú no controla: ni interventors, ni Tribunal de Comptes, ni Fiscalia. No són «casos aïllats», és la norma; el nostre país és, pels insolents manaires, un autèntic paradís del laissez-faire.  
L’esquerra, des de temps immemorials, ha estat excessivament condescendent, sense matisos, amb el sector públic, amb les seves arbitrarietats i ineficiències, deixant a la dreta el monopoli de la crítica a les burocràcies paràsites i insolents. Segurament alguns aspectes de la crítica de les dretes (antípodes de les esquerres com agudament descobria el columnista Jean-Michel) són interessades i passades de moda, però almenys la dreta s’ha pres la molèstia d’elaborar una crítica. La darrera crítica a la burocràcia de les esquerres data del fundador del marxisme, amb les excepcions de l’anarquisme i d’alguna branca minoritària trotskista (Mandel).
Fa uns mesos, un diplomàtic estranger no s’avenia a creure’m quan li vaig dir que a hores d’ara no s’ha modificat ni una coma la llei de contractació pública de novembre de 2000. Als països del nostre entorn (ja sabem, molt corruptes) l’han canviada gairebé íntegralment dues vegades; la darrera amb la transposició de la directiva europea 2014/24/UE. Unes lleis que tenen, a més a més, els seus reglaments d’aplicació i els plecs de clàusules administratives generals per garantir una major eficiència en la despesa pública, la transparència, el lliure accés a les comandes i la igualtat de tracte entre els candidats.
L’adjudicació del casino promet ser una definitiva prova del cotó del nostre antiquat i deficient sistema de contractació pública.
No hi haurà acord d’associació amb l’UE sense compromís d’adaptar la legislació de contractació publica a la directiva europea. Però si continua la insolència dels manaires i dels seus còmplices, les lleis serviran de ben poc. O, haurem d’anar rutinàriament als tribunals europeus?

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT