Parlant de coprínceps
Eer motius ben diferents aquests dies s’ha parlat molt del copríncep francès. Els va costar establir el bon costum de venir al seu altre estat. Ho va encetar el Genral De Gaulle fa més de cinquanta anys. Aquell dia no va poder (ni voler) trobar-se amb el copríncep-bisbe Iglesias-Navarri i aquest va programar una oportuna visita pastoral al Pallars o a la Vall d’Aran. Del seu discurs i del seu viatge, caldrà escriure’n quelcom més que una breu ressenya com aquesta.
El copríncep Pompidou no va poder venir fins a Andorra per la malaltia que tenia, però va fer la primera trobada de coprínceps a Cahors, a mig camí d’Andorra i de París, amb el copríncep-bisbe Joan Martí Alanis.
El copríncep Giscard-d’Estaing i el mateix Martí es van trobar, per primera vegada a Andorra, l’any 1978. Els promotors de l’Andorra-7 vam aprofitar aquella data històrica per emetre el número 1 de la nostra revista que, per cert, publicà l’única foto que hi ha del Consell i els coprínceps a l’escala de la Casa de la Vall, feta pel Casi Arajol de la finestra estant sobre la porta. Havia resultat que el gran Valentí Claverol tenia instal·lat el seu trípode i la seva càmera al davant, però els molt barroers i ben mal educats reporters gràfics que acompanyaven el president Gisgard es van posar a fer fotos just al davant. No van respectar ni els anys ni el saber fer del mestre Claverol.
François Mitterrand fou el primer a venir dues vegades, una a cada mandat. I així com el copríncep Gisgard va haver de ser informat a la Casa de la Vall pel seu company Martí Alanis del que era això d’Andorra, molts pensem que el Mitterrand ja va saber on anava quan va venir l’any 1986. Empès pel seu tarannà, pel Consell d’Europa, pel cas dels txecs-eslovacs i també per molts andorrans, durant el seu segon mandat de set anys es va oblidar de la reformeta, va nomenar com a delegat seu el Sr. Caullet i es va afegir a l’empenta del copríncep-bisbe per tal de permetre la Constitució, tot fugint de les absurdes teories del Quai d’Orsay, pels qui érem una mena de protectorat. Els qui vam tenir la sort de ser-hi, recordarem sempre el seu «testament andorrà», dit sense cap nota ni paper, a la sala gran de l’Elysée. Va ser un discurs històric. Va atendre totes les autoritats andorranes durant molt de temps i, al cap de molta estona ens va dir al Síndic Josep Dallerés i a mi que ens havia de deixar per ordre dels metges. El seu color ja denotava l’estat de la greu malaltia que va patir. I malgrat tot era molt valent i va demostrar que estimava molt Andorra.
Després va venir el copríncep Chirac, de qui tant es parla aquests dies, després de la seva mort. Va venir més aviat que cap altre en el seu mandat i va ser el primer que va voler fer nit a Andorra. Al sopar conjunt amb el bisbe-copríncep Joan Martí, i segurament a demanda d’aquest, va dir que ell tornaria a rebre tots els ambaixadors per Andorra, tal com ho feien pels que presentaven, al president Chirac, les seves cartes credencials com a ambaixadors a França. Allò, que podia semblar poca cosa, era ben important pel tradicional equilibri. I potser semblava tan difícil pels de protocol, que algú dels seus serveis, que ja ho era dels del seu predecessor, quan ho va sentir, va dir, en veu baixa: «il est fou». Però el copríncep Chirac, ho va dir i ho va fer.
L’endemà va visitar totes les parròquies, amb una familiaritat i apropament que només ha repetit ara el copríncep Macron. Més endavant no va voler faltar a la inauguració de l’ambaixada d’Andorra a França, a la plaça d’Andorra núm. 1, que el qui era llavors alcalde de París, el Sr. Bertrand Delanoë, ens havia permès de batejar així. Ell ja va conèixer el nostre actual copríncep episcopal, l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives i Sicília que d’ençà de l’any 2003 ha anat rebent a Andorra tots els coprínceps francesos.
Després de la visita llampec del copríncep Sarkozy, en la qual va tenir prou de temps, això sí, per llançar-nos tota mena de diatribes a la plaça del Poble, després d’haver dit a TF1 que França tenia un problema amb Andorra «... que és un paradís fiscal, mentre que Mònaco no ho és...» (sic). El copríncep François Hollande va tornar a visitar totes les parròquies andorranes, en una diada molt diferent per a ell que les que havia de viure a França, tal com ara ho ha fet el copríncep Macron amb l’èxit de públic que tots hem constatat, ben entrada l’era dels mòbils i, per tant, de les selfies. Emmanuel Macron va demostrar en tot moment saber on era i a quin cònsol s’adreçava a cada parròquia. Fins i tot, l’havien informat tan bé que tant a l’Hotel Hermitage de Soldeu com al Comú de la Massana va citar els germans Molné i els republicans espanyols que van convertir l’Hotel Palanques en el centre de la cadena d’evasió de soldats polonesos que fugien dels nazis cap a Àfrica.
No podem esperar que el copríncep francès ens resolgui els problemes amb la vella i burocràtica europea, això no. Però ha estat bo que hagi vist directament qui són els seus súbdits d’Andorra. Qui forma aquest estat únic, que ja hi era molts segles abans de cap idea d’Europa i que en molt menys d’un segle ha multiplicat per quinze la seva població i per més de deu el seu cens electoral, fet que no ha succeït en cap altre estat democràtic. I tot això, també malgrat o gràcies fins ara, a un aïllament que va fer que França i Espanya ni se’n recordessin d’aquest racó amb el seu Tractat ben mal dit «dels Pirineus». Un aïllament del qual el copríncep De Gaulle ja en parlà l’any 1967 dient que s’havia de fer un túnel a Envalira. Ara ja hi és, construït per la gent d’Andorra, i com que el copríncep Macron hi va passar anant i tornant, potser sí que ens podrà donar un cop de mà per a millorar les comunicacions amb França.