Posem en situació el lector: finals de la setmana passada, tots els diaris (d’aquí i d’allà), informatius, publicacions econòmiques, televisions i ràdios informen del cas BPA. Parlen d’intervenció, de solvència, de diner negre, de supervisors o de corresponsals. El sistema financer andorrà és a la corda fluixa, especialment l’entitat afectada i corren falsos rumors (sembla que volguts) d’altres bancs.
Un home s’acosta a una de les sucursals de BPA, hi ha cua, gent neguitosa a treure diners. Ell es mostra molt tranquil entre tota aquella gentada inquieta, a una cua que sembla que no avanci mentre els gestors van atenent un per un els clients i explicant-los pacientment la situació, una, dos, vint vegades. La cua va lenta però l’home, finalment, arriba al taulell. El gestor li pregunta quants diners vol treure, ell respon que no vol treure diners, que no té cap compte al banc, precisament és el que vol: obrir un compte. A l’oficina corre la veu. Tothom al·lucina. L’home tranquil només vol una cosa, contribuir a netejar la imatge del país, dels treballadors honestos del banc, de la gent bona d’Andorra. És un petit heroi quotidià que aporta el seu gra de sorra i ho fa actuant, sense grans declaracions ni columnes al diari, sense faristol ni entrevistes a la tele, ho fa amb sinceritat, convençut que si ell confia en el país, i ho fan tots els que hi viuen, aquí no cau res, aquí tot torna a funcionar com Déu mana, que ho passarem malament uns dies però que les aigües tornaran al riu sense més problemes.
No és l’únic. Mentre centenars de persones han anat a les entitats on tenen els diners a treure’ls, n’hi ha hagut d’altres que han anat a posar-ne, que creuen en la solvència d’aquest sistema financer i en el país com a plaça econòmica. Poques? Sí, és clar, però malgrat tot es mereixen el títol d’herois quotidians.