Els jugadors del MoraBanc Andorra ja tornen a ser a casa. S’acaba l’aventura pels andorrans que tornen amb aquella sensació agredolça d’ haver fet un paper impressionant a la Copa però que a l’últim minut s’escapi tot per culpa d’una errada arbitral.
Els jugadors poden estar contents, el que van fer va ser de 10, posant l’adrenalina pels núvols a tots els seguidors (propis i forans) i posant contra les cordes a un dels millors equips d’Europa, sense que els tremolés la mà, tractant-los de tu a tu i jugant al seu nivell.
Però l’atzar és capriciós, i resulta que tenia una última sorpresa (per dir-ho d’alguna manera) reservada pels darrers instants del joc. Amb les normes a la mà el MoraBanc hauria de seguir a Vitòria i no pas a casa, però en casos així queda clar que la sort sempre està del costat dels mateixos, així que avui els nostres s’ho poden mirar des de la televisió del menjador de casa. El paper de l’equip va estar molt més amunt del que en diríem a l’alçada, ni els més optimistes s’imaginaven el partit que va jugar el MoraBanc, demostrant que aspira a ser un dels grans del bàsquet, encara que hi hagi molt de camí per recórrer.
L’esport d’elit és curiós, perquè tothom sap que està fet a cop de talonari, però als seguidors segueixen uns colors que van molt més enllà del màrqueting que hi ha darrere de la venda de bufandes i samarretes, i s’arriba a crear un vincle entre afició i equip que fa que ahir tothom (fins i tot als que no agrada el bàsquet) vibrés amb l’equip.
Les cares llargues de l’autobús de tornada no són pas justes, perquè el paper fet hauria de veure’s reflectit en cares de guanyador, cosa que ens demostra que a vegades no és del tot cert allò  que l’important és participar.