NADIA GHULAM AUTORA D'EL SECRET DEL MEU TURBANT
NADIA GHULAM: «La guerra destrueix la teva manera de viure i de ser»
Nadia Ghulam té 30 anys i en fa nou que viu a Catalunya. Parla un català perfecte i està a punt de graduar-se en Educació Social. El seu passat però, està ple d’adversitats: va viure una guerra, va perdre gent molt propera i va suplentar la seva identitat per sobreviure. Ara, per fi, és una dona lliure tot i que encara lluny del seu país. En un futur, té previst tornar a Afganistan i ajudar a totes les persones que, com ella, han sobreviscut a un conflicte bèl·lic.
–Ve a presentar el seu llibre ‘El secret del meu turbant’.
–Sí, faré dues conferències sobre el llibre que explica la meva biografia, la meva història fins als 21 anys que vaig viure a Afganistan. És una història de superació i d’esperança, que malgrat la meva vivència i les dificultats que m’he pogut trobar al llarg de la meva vida, la il·lusió que tenia per poder estudiar i trobar llum a la meva vida m’ha fet mourem i buscar la meva llibertat per arribar als meus objectius.
–Al llibre també parles de la guerra.
–Clar perquè per mi era molt important que aquest missatge pogués arribar a la gent. No és en forma de denúncia perquè estem acostumats a veure desgràcies de la guerra. Amb la meva història poden veure que malgrat la guerra i la bomba que va caure a casa meva, no hem perdut l’esperança i que com jo hi ha milers de persones, milers de noies, que necessiten una oportunitat. Aprendre, poder anar a l’escola i reconstruir el seu país.
–Com li ha canviat la guerra la visió de la vida?
–La guerra no únicament destrueix la teva terra, la teva casa, les teves coses. La guerra destrueix la teva manera de viure i la teva manera de ser. Per això he tingut molts obstacles al llarg de la meva vida.
–Vostè es va canviar d’identitat per poder sobreviure.
–Sí perquè les dones no tenien llibertat i vaig decidir vestir-me de noi per poder treballar i ajudar a la meva família.
–Quant de temps va mantenir la identitat masculina?
–Durant deu anys.
–Al llarg d’aquest difícil camí, s’ha trobat amb gent que l’ha ajudat?
–He tingut tres pilars molt importants. El primer, la meva fe. Sóc musulmana i n’estic molt orgullosa. Totes les coses que avui en dia estan passant arreu del món i que estan generant molta fòbia als musulmans és ignorància perquè l’Islam no és això. És una religió de pau i de comprensió. El segon va ser la meva mare que, amb totes aquestes dificultats que jo vaig viure, em va acompanyar. Moltes vegades la gent em diu que sóc una persona valenta i jo penso que no sóc jo la valenta, són aquelles dones que m’han recolzat en els moments difícils. Per això, l’última novel·la que he publicat, La primera estrella del vespre, parlo de la vivència d’aquestes dones a l’Afganistan. I després, la meva educació. Sempre m’han ajudat perquè pugui buscar una possibilitat de tirar endavant i això ha sigut una esperança per mi. Una il·lusió a través de la qual he pogut seguir i ara només em queda un mes per acabar la carrera universitària.
–Li ha costat adaptar-se al país?
–És molt difícil perquè he vingut d’una cultura molt diferent i unes vivències super difícils per poder tornar a començar de zero. A l’Afganistan he tingut dificultats per anar a l’escola, també m’he trobat amb molts obstacles per ser dona. I quan arribo a Catalunya em trobo amb dos llengües diferents, el català i el castellà, i amb una cultura molt diferent. A més, quan vaig arribar estava malalta perquè vaig venir per tractaments mèdics després de la bomba que va caure a casa meva.
–Es pot superar la vivència d’una guerra?
–Ningú pot. Superar no pots. Pots viure amb això buscant el costat positiu de les dificultats. Dius m’ha passat això, no m’en puc oblidar perquè és massa dolorós. Però per altra banda dius, jo no vull que això li passi a una altra dona i per tant, has de lluitar i conscienciar als altres que la guerra no porta res, destrueix les persones.
–Té intenció de tornar a Afganistan?
–La meva intensió és formar-me aquí i després tornar a Afganistan. Seré una dona de fronteres perquè aquí tinc la meva família catalana i els meus amics. Per tant, estaré entre Catalunya i Afganistan, per això m’estic formant amb cooperació internacional. Allà hi ha moltes persones que necessiten professors preparats, psicòlegs, psiquiatres, metges... El 80% de la població té problemes psicològics i necessiten acompanyament.
–Ve a presentar el seu llibre ‘El secret del meu turbant’.
–Sí, faré dues conferències sobre el llibre que explica la meva biografia, la meva història fins als 21 anys que vaig viure a Afganistan. És una història de superació i d’esperança, que malgrat la meva vivència i les dificultats que m’he pogut trobar al llarg de la meva vida, la il·lusió que tenia per poder estudiar i trobar llum a la meva vida m’ha fet mourem i buscar la meva llibertat per arribar als meus objectius.
–Al llibre també parles de la guerra.
–Clar perquè per mi era molt important que aquest missatge pogués arribar a la gent. No és en forma de denúncia perquè estem acostumats a veure desgràcies de la guerra. Amb la meva història poden veure que malgrat la guerra i la bomba que va caure a casa meva, no hem perdut l’esperança i que com jo hi ha milers de persones, milers de noies, que necessiten una oportunitat. Aprendre, poder anar a l’escola i reconstruir el seu país.
–Com li ha canviat la guerra la visió de la vida?
–La guerra no únicament destrueix la teva terra, la teva casa, les teves coses. La guerra destrueix la teva manera de viure i la teva manera de ser. Per això he tingut molts obstacles al llarg de la meva vida.
–Vostè es va canviar d’identitat per poder sobreviure.
–Sí perquè les dones no tenien llibertat i vaig decidir vestir-me de noi per poder treballar i ajudar a la meva família.
–Quant de temps va mantenir la identitat masculina?
–Durant deu anys.
–Al llarg d’aquest difícil camí, s’ha trobat amb gent que l’ha ajudat?
–He tingut tres pilars molt importants. El primer, la meva fe. Sóc musulmana i n’estic molt orgullosa. Totes les coses que avui en dia estan passant arreu del món i que estan generant molta fòbia als musulmans és ignorància perquè l’Islam no és això. És una religió de pau i de comprensió. El segon va ser la meva mare que, amb totes aquestes dificultats que jo vaig viure, em va acompanyar. Moltes vegades la gent em diu que sóc una persona valenta i jo penso que no sóc jo la valenta, són aquelles dones que m’han recolzat en els moments difícils. Per això, l’última novel·la que he publicat, La primera estrella del vespre, parlo de la vivència d’aquestes dones a l’Afganistan. I després, la meva educació. Sempre m’han ajudat perquè pugui buscar una possibilitat de tirar endavant i això ha sigut una esperança per mi. Una il·lusió a través de la qual he pogut seguir i ara només em queda un mes per acabar la carrera universitària.
–Li ha costat adaptar-se al país?
–És molt difícil perquè he vingut d’una cultura molt diferent i unes vivències super difícils per poder tornar a començar de zero. A l’Afganistan he tingut dificultats per anar a l’escola, també m’he trobat amb molts obstacles per ser dona. I quan arribo a Catalunya em trobo amb dos llengües diferents, el català i el castellà, i amb una cultura molt diferent. A més, quan vaig arribar estava malalta perquè vaig venir per tractaments mèdics després de la bomba que va caure a casa meva.
–Es pot superar la vivència d’una guerra?
–Ningú pot. Superar no pots. Pots viure amb això buscant el costat positiu de les dificultats. Dius m’ha passat això, no m’en puc oblidar perquè és massa dolorós. Però per altra banda dius, jo no vull que això li passi a una altra dona i per tant, has de lluitar i conscienciar als altres que la guerra no porta res, destrueix les persones.
–Té intenció de tornar a Afganistan?
–La meva intensió és formar-me aquí i després tornar a Afganistan. Seré una dona de fronteres perquè aquí tinc la meva família catalana i els meus amics. Per tant, estaré entre Catalunya i Afganistan, per això m’estic formant amb cooperació internacional. Allà hi ha moltes persones que necessiten professors preparats, psicòlegs, psiquiatres, metges... El 80% de la població té problemes psicològics i necessiten acompanyament.