D esprés de 27 anys al capdavant del Patronat de Dames de Mertixell, Pilar Díez va deixar el càrrec el passat mes de gener. Un cop acabat el pitjor de la crisi econòmica, vol passar el testimoni a la gent jove malgrat que no se n’ha desvinculat del tot. Actualment és presidenta de la junta rectora de l’Escola de Meritxell i segueix amb un munt de projectes de futur per convertir-la en un centre punter del sud d’Europa.

Per què creu que ha estat nominada al premi Andorrà de l’any 2015?
Per mi mateixa no he estat nominada. Crec, senzillament, que després de tots els anys que he estat al Patronat en sóc el cap visible. El cap visible d’un equip de persones que intenta fer la seva feina el millor possible i donar el millor de cada un de nosaltres.

Fa poc que va deixar la presidència del Patronat. Ho troba a faltar?
En realitat, com que segueixo al Patronat, segueixo tenint la sensació que en formo part. I per això no tinc tant el sentiment d’haver-ho deixat o de buit. Diguem que continuo encara que no com a presidenta. No ho he acabat de deixar del tot.

Què li han aportats tots aquests anys al cap davant del Patronat de Dames de Meritxell?
Tocar de peus a terra. I a més m’ha deixat molt bones amigues i la satisfacció d’haver fet la feina ben feta.

A què es refereix amb ‘tocar de peus a terra’?
Vull dir que si no surts de la teva família, els teus fills, el teu entorn, pots quedar-te només en el teu món. Amb el Patronat veus realitats diferents i et permet quedar-te dins del món real. Veus els problemes que hi ha i et fa tocar de peus a terra.

Quin és el pitjor moment que recorda com a presidenta del Patronat?
El segon any de la crisi. No teníem diners i la gent començava a donar-se de baixa. Vam passar uns anys horribles. M’havia tret el son més d’un dia. Em sabia molt de greu que la primera ONG del país que treballava única i exclusivament pel país i creada per gent del país, desaparegués.

I el millor moment?
Moltes coses. Dir que sí cada vegada que et demanen alguna cosa, poder ajudar. És una gran satisfacció. El retorn que té aquesta feina és importantíssim. A part del grup d’amistat que hi he fet.

Creu que hi ha desigualtats a Andorra?
Sí, moltes, però com a tot arreu. Andorra no té res d’especial vers els altres països que tenim al voltant. El que passa és que Andorra és més petit i ens coneixem tots. Sobretot hi ha desigualtats econòmiques però també hi ha una desigualtat molt important quant a la cultura de l’esforç i el treball ben fet. Caldria lluitar des de les institucions per inculcar la cultura de l’esforç. A Andorra a més tenim un afegit: no hi ha indústria. Què hi ha? Comerç. Però no tot s’acaba aquí.

Reben una bona resposta per part de la societat?
La resposta és sempre significativament positiva. Amb la crisi ha baixat moltíssim però mai et diuen que no. El que passa és que en comptes de donar-te’n 10, te’n donen un. Però un no, no el tens mai.

També presideix la junta rectora de l’Escola de Meritxell. Creu que amb els anys s’ha aconseguit un canvi de mentalitat de la societat vers els nens amb discapacitat?
Crec que sí. Els nens, no et diria totalment, però estan integrats a la societat. Fins fa pocs anys, només estaven integrats a les escoles. Ara ja ho estan també a les guarderies. També, per exemple, cal dir que nosaltres no parlem de discapacitat. Parlem, o de capacitats diferents, o mirem a la persona per les seves capacitats, no per les discapacitats. Per tant, mirem el que sap fer, no el que no sap fer. Fan vida absolutament normal dins de les seves capacitats.

Diu que estan integrats però encara no al 100%. Què falta per aconseguir la integració total?
Integrar-los al món laboral. Aquest és el tema que més ens costa des de l’escola. Penso que els empresaris no coneixen bé o nosaltres no hem sabut explicar bé en què consisteix. Amb els temps en què estem en què més aviat s’està fent fora gent, és difícil. Hem d’explicar als empresaris que és el que fem, amb quin tipus de persones treballem i com els introduïm al món laboral. Aquests nens fan uns mesos d’aprenentatge i nosaltres els acompanyem i estem amb ells fins que aprenen a fer allò que han de fer. De fet, en referència el que preguntaves, crec que hem de parlar més d’inclusió, que no d’integració.

Expliqui’s.
Les persones a les quals ens referim estan dins de l’entorn i aquest s’ha d’adaptar perquè hi puguin participar. Nosaltres hem de treballar per la seva integració però la inclusió és cosa de tots.

Hi ha programes de formació especials per guiar-los al món laboral?
Sí. Nosaltres tenim l’obligació de descobrir el que li agrada en aquella persona. I automàticament, si li agrada i posa interès. Un cop fet això, intentem trobar-los un lloc de feina i l’acompanyem fins que aquesta persona es pot quedar sola treballant.

Quins plans de futur tenen?
Ara et diré una exageració i no m’equivocaré de gaire: d’aquí dos o tres anys, la nostra escola serà puntera. I no a Andorra, sinó al sud d’Europa. Cap aquí anem.