Alonso és el primer i únic mexicà al món amb el títol en guitarra flamenca. El portava a Andorra un projecte grupal per arrelar-hi un restaurant típic del seu origen que, malgrat no haver fructificat, l’han conduït a desenvolupar una altra de les seves originals iniciatives: versionar des de copla fins a trova, passant per la rumba. El projecte és diu Jarana i no és l’únic en què l’artista Manuel Alonso es troba immers: juntament amb el pianista andorrà Jordi Barceló, clausuraven l’últim Eurojazz a Mèxic. El duo, a més, s’uneix en ocasions per crear a través de la guitarra i el piano sonoritats flamenques i llatines. Alonso compleix el somni de molts artistes: es dedica al 100% a la guitarra.

 

–És un projecte que va sorgir fa tres anys de la mà de la comunitat mexicana a Andorra. Es volia obrir un restaurant, projecte que finalment no es va concretar. Aleshores vam formar un equip, el Grup Gong, en què cadascú té un rol; ara compta amb tres restaurants. Jo sóc l’encarregat de la direcció d’espectacle.

 

–Només puntualment. Al darrer que es va obrir, per exemple, hi vaig actuar juntament amb el pianista Jordi Barceló, fent jazz flamenc.  Però ha estat una de les úniques vegades.

 

–Tot el que es pugui tocar amb la guitarra, ho interpreto. 

 

–Vaig fer la meva carrera a Mèxic, a l’Escola Nacional de Música, tot especialitzant-me en guitarra clàssica.

 

–Ja des de nen adorava la guitarra. Però el què realment em va dur a professionalitzar-me va ser escoltar Paco de Lucía. Ara fa 10 anys vaig arribar a Barcelona per especialitzar-me en guitarra flamenca a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). 
 

–Sóc el primer i únic mexicà al món amb aquest títol.

 

–Doncs precisament el tema mexicà. En un dels projectes de restaurant que finalment no va sorgir, em van trucar per una substitució. Mai no havia estat en un restaurant mexicà tocant i cantant ranxeres. I aquí estic.

 

–Si no hagués inclòs el registre entre les meves peces, no hauria sorgit un dels meus principals projectes.

 

–De fet, va ser el meu projecte final a l’Escola. Tracto la relació entre el flamenc i la música mexicana.

 

–Durant segles d’intercanvi mercantil, des de la conquesta i principalment a la colònia, també va viatjar música: instruments, lletres i també músics. Les relacions amb Espanya van ser sopa primitiva per al naixement de sons com el flamenc però també el son jarocho o el huasteco. Són branques d’aquest ancestre en comú que es va donar al segle XVII.

 

–De la música mexicana, el que es coneix –en general, no només Andorra sinó també els voltants-  és la música de les pel·lícules: Pedro Infante, Jorge Negrete... Als anys 50 van ser un boom i la gent s’hi va quedar. Quan toquem a Lleida, Girona o Pamplona, si vols, sempre ubiquen aquesta mena de cançons.

 

–Precisament intentant donar la volta a això, utilitzant l’estructura musical instrumental del mariachi, una agrupació musical amb la qual pots tocar el que sigui, intento apropar-vos la música mexicana. El mariachi es presta a fer de base de qualsevol altre estil: tradicional, de banda...

 

–Ja tinc algunes peces gravades, ara al setembre sortirà a la llum. La idea és fer música amb la qual la gent d’aquí s’identifiqui, però a partir de la instrumentació mariachi. 

 

–He agafat alguna copla, La bien pagá, alguna rumba de Camarón de la Isla, el Mediterráneo de Serrat... Tot plegat adaptat al mariachi. El projecte es diu Jarana.

 

–Toquem latin jazz i flamenc. Ens vam trobar casualment a Andorra després d’haver-nos conegut a l’Esmuc, quan estudiàvem. 

 

–M’hi dedico al 100%. 

 

–Això és un somni complert.

–Amb els seus alts i baixos, però no em puc queixar.

 

–A quin escenari vol acabar?

–He tingut l’oportunitat de participar en varis festivals importants del món amb escenaris increïbles. Però clar, El Carnegie Hall de Nova York, a Sidney, el Teatro Real de Madrid, el de les Belles Arts de Mèxic... Jo crec que estic en el camí; sempre vaig fent coses noves i millorant en tots els sentits: musical, personal...  H