Jaqui i Janet Capdevila van néixer a  Lleida fa 22 i 24 anys respectivament tot i que la major part de la seva infantesa l’han passat a Andorra. La Jaqui està acabant Filosofia a la Universitat de Barcelona, estudis que compagina amb la seva carrera musical com a cantant. La Janet és llicenciada en Cinema i Televisió i fins ara ha treballat com a reportera a Barcelona. Les dues han estat recentment protagonistes del programa reality de Cuatro «Quiero ser monja»

 

–Som persones molt espirituals que hem descobert un món interior del que abans desconeixíem moltes coses. Amb el pas del temps, hem anat evolucionant com a persones íntegres i hem anat descobrint que el millor que es pot fer és proclamar tot el que has descobert dins teu i compartir-ho amb els demés. Sense esperar-ho ens ofereixen l’oportunitat de viure una experiència religiosa amb altres noies i compartir el nostre testimoni públicament, quan a la vegada estàvem en una situació personal de la que inconscientment volíem viure una nova i enriquidora experiència. Així que, parlant espiritualment, Déu ens va posar en el camí allò que tant desitjàvem.

 

–La productora del programa no va fer en cap moment un càsting públic buscant a aspirants per viure una experiència religiosa sinó que va anar directament a parròquies religioses a buscar noies que realment haguessin tingut aquesta crida o vocació de ser monja o, en el nostre cas, la crida espiritual.

Una coneguda es va posar en contacte amb nosaltres explicant-nos aquest nou projecte en saber quines eren les nostres creences i ideologies, i ens va proposar d’anar a fer el càsting a Madrid juntes. El cert és que hi van haver bastants candidats fins que finalment nosaltres vam ser unes de les escollides. 

 

–Ha sigut un mes i mig molt intens. De fet, amb una setmana teníem la sensació de que havia passat un mes. L’experiència ha sigut molt positiva, tot l’equip s’ha portat de meravella amb nosaltres, han estat molt professionals en la seva feina i a la vegada molt respectuosos. És el nostre primer docu-reality en el que hem estat perseguides per un equip de càmeres constantment, cosa que al principi no hi estàvem gaire acostumades, però a la setmana ja era ‘pan comido’ que en diuen. Al final t’acostumes als horaris, a haver de microfonar-te, etc.,  i ja actues amb plena normalitat. En tot moment han respectat les nostres decisions i ens han deixat una via bastant oberta per realment poder viure l’experiència com volíem.

 

–Bé, el nostre paper no era ben bé el d’una novícia ja que encara no havíem pres la decisió d’entrar a formar part d’una congregació. Però en tot cas, l’experiència religiosa també ha estat molt intensa. Els primers dies ens vam haver d’acostumar als horaris que tenen les religioses per anar a resar, als moments de silenci, ens vam haver d’aprendre pregàries, costums abans de fer els àpats del dia, en definitiva, vam haver d’entrar per complet al seu estil de vida. No es fàcil de sobte haver de canviar de vestuari, d’horaris, i renunciar a certes coses com el mòbil, la família, la música, entre d’altres. Però el més important i el que més hem après és que en tot moment ens hem sentit protegides, tranquil·les i en pau. No necessitàvem res més que escoltar la veu que parlava dins nostre.

 

–Pel que fa als nostres diàlegs tot era espontani. En tot moment érem lliures d’expressar-nos com volguéssim, de preguntar tot allò que ens inquietava i de reaccionar al nostre impuls. Sí que hi havia un guió de programa per organitzar totes les activitats que fèiem, però un cop arribàvem on haguéssim d’estar nosaltres ens havíem d’oblidar de les càmeres per complet i actuar com ho haguéssim fet en la vida normal.

El que volien plasmar era la veritat de cinc noies que viuen una experiència religiosa, pel que era molt important transmetre en tot moment el que passava per dins nostre, les inquietuds que teníem, quins temes de debat sortien, què estava canviant en nosaltres, etc. I aquest era també el nostre objectiu, mostrar la realitat d’una vida que també existeix.

 

–El fet és que un capítol era el resum d’aproximadament una setmana de gravacions, pel que era quasi bé impossible que es pogués emetre tot. Les seqüències més significatives s’han vist majoritàriament totes, després hi ha hagut més converses o temes de debat que no s’han pogut adjuntar. 

En tota l’edició i muntatge del programa hi ha hagut una persona encarregada de revisar-ho tot per tal de donar confiança a les religioses. Han volgut tractar-ho amb molt de respecte, sense fer mal a la institució de l’Església i molt menys a cap de les congregacions, i així s’ha fet. Molts crítics, fins i tot la pròpia productora, van dir que era un dels programes més blancs en la historia dels realitys.

 

–Doncs sobretot la família, el estar en contacte amb ells per explicar-los tot el que estàvem vivint, el mòbil en certs moments també, el poder vestir-te amb la teva roba, el poder utilitzar una mica de maquillatge. I el que més, l’esport!

Aprens a escoltar-te d’una altra manera i a valorar que no necessitem res més que sentir pau i tranquil·litat interna, amb això ho tens tot guanyat.

 

–El fet d’exposar-nos públicament i d’una forma tan personal comporta que la gent respongui tant de forma positiva com negativa, això no es pot evitar. Totes les crítiques que es facin amb respecte i siguin constructives les acceptarem i intentarem millorar-les, nosaltres som les nostres primeres crítiques de fet. Hem de dir que el que més hem rebut han estat missatges de persones agraint la nostra solidaritat a l’hora de fer públic el nostre propi testimoni, donant-nos gràcies per haver-los ajudat en les seves circumstàncies personals, moltes ens demanen consells o ajuda en determinats temes, i estan una mica a l’expectativa de saber què és de nosaltres en el dia d’avui.

La resposta del programa ha estat positiva en general. Molts deien, per fi es fa un programa on no es parli de parelles, discussions i temes banals. I és cert, és el moment de començar a despertar a ulls que no veuen i explicar la realitat i la veritat de temes tan importants com és el de la religió o l’espiritualitat. No és gens fàcil el paper que ens toca als que hi creiem, però si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

 

–El programa ha mostrat cóm és la vida consagrada des de dins, pel que totes aquelles persones que tenen vocació per ser monja però no estan segures de donar el pas, crec que els haurà estat de gran ajuda ja que no tothom té l’oportunitat d’entrar en un convent i viure amb les religioses.

I a les que no s’ho plantegin, també els haurà servit per saber realment quina és la funció d’una religiosa, com viuen, què proclamen i perquè escullen aquest estil de vida. 

 

–Tot en aquesta vida suma, i està clar que aquesta experiència ens ha fet créixer més com a persones i evolucionar espiritualment. Hem conegut un món al que des de fóra no se li dóna gaire importància i del que molta gent en desconeix moltes coses.

Quan tots actuem de forma quotidiana sempre repetim les mateixes rutines diàries, anar a la feina, quedar amb amics per prendre alguna cosa i sopar a casa, i si ens hi fixem estem actuant com a màquines, falta que ens prenguem el nostre temps i pensem en tot allò que ens ha portat a ser on som, que sapiguem d’on venim i cap a on anem, perquè el que està clar és que tots estem de pas.

Deixaria caure la pregunta: Què faríem si demà ens diuen que hem de marxar d’on som i emigrar a un país tercermundista?

Doncs aquesta és la missió de les missioneres, anar allà on Déu les crida per repartir i donar tot l’amor que tenen dins. Sentirem pau interna quan aprenguem a ser compassius i piadosos amb els demés.

 

–Cada vegada s’evangelitza més a través de mitjans de comunicació o xarxes socials. De fet, la majoria de religioses que hem conegut tenen facebook, instagram i twitter. És un mitjà més per compartir amb els demés i evangelitzar. Pels que ho vegin de forma negativa, no es tracta de no estar present en aquests mitjans sinó d’utilitzar-los de forma positiva per transmetre un missatge.

Sí que m’agradaria que es fessin més programes o hi haguessin taules de debat tractant temes com el de la religió, tal i com es fa amb la política. I sobretot, amb persones que tinguin alguna cosa a explicar. No es tracta d’explicar tota la història de la creació de memòria, sinó de compartir experiències.

 

–I tant! L’arribada a casa va ser com qui arriba a un parc d’atraccions. Vam haver de posar-nos al dia de tot, i a la vegada d’explicar tot el que havíem viscut a la nostra familia i amics. Tornar a la rutina normal de sempre va ser com aterrar a un altre planeta.

 

–Doncs actualment estem immerses en un projecte que volem començar a posar en marxa aquest estiu per seguir compartint vivències i temes a tractar interessants amb tots els cibernautes, ja que de moment ho volem expandir per internet. Aviat us anirem informant de tot el que anem fent.