Jordi Casellas President de la FADEA
JORDI CASELLAS: «Una discapacitat no t’inhabilita per fer coses»
L’any 2000 va quedar-se sense visió, però lluny de quedar-se aturat va decidir mantenir-se actiu i treballar per a que la gent amb una discapacitat també ho faci. Acaba de guanyar el torneig de Nantes de tir amb arc per a invidents en la distància de 18 metres en la categoria V1.
–S’esperava aquesta victòria?
–L’any passat vaig guanyar en la distància de 30 metres, però no era oficial, era oficiós. En 18 m sí que ho és i la veritat és que no m’esperava assolir aquesta victòria. Els entrenaments anaven bé, però quan estàs en una competició has de tenir en compte altres factors, com els nervis.
–Vostè no té visió. Quines referències té per fer les tirades?
–Tenim un trípode, amb una base al terra i posem els peus sempre de la mateixa posició. També comptem amb una mira tàctil que et permet tocar sempre al mateix lloc amb l’arc tensat. L’ajudant que tenim ens diu la puntuació que fem i llavors ens fem la idea mental i regulem el següent tir. L’equilibri i controlar el cos és el més difícil de tot plegat.
–Quan comenta que fa tir amb arc que li diuen?
–No s’ho creuen. Em diuen que com ho puc fer sense veure-hi. Se’ls fa difícil imaginar-ho.
–L’esport és un element inclusiu i el ventall de la Fadea cada cop és major...
–Quan vaig entrar-hi només es feia esquí. Ara en tenim més d’una desena. Des del 2012 tenim un coordinador a temps complert i ens va permetre fer moltes més activitats, des de ciclisme, a natació, tir amb arc o trekking. Ens agradaria fer més coses, però tenim els recursos molt limitats.
–I animen a que qualsevol persona amb una discapacitat faci esport...
–Primer de tot i el més important és que la pròpia persona vulgui fer esport. És una elecció igual per a que els que tenen una discapacitat com pels que no. L’esport va molt bé per normalitzar la socialibització de la gent.
–Quins són els objectius que es posen a la federació?
–Intentem captar esport de base, encara que per sort la proporció respecte la població del país és baixa. Donem a conèixer l’esport de la discapacitat al màxim de persones, perquè si no estàs dins, no es coneix i és del tot invisible. És una vàlvula d’escapament per superar una discapacitat vinguda. És com la integració laboral però a nivell esportiu. Fins que no normalitzes la situació una vegada has tingut el cop, penses que ets una càrrega per a tothom i que no podràs fer absolutament res per tu mateix. Això no és així. Una discapacitat no t’inhabilita per fer coses. Jo mateix en sóc un exemple. Porto una empresa i treballo com qualsevol altre. I faig més esport que no pas abans.
–Cada cop es poden veure més elements adaptats en la vida diària. Però algun dia serà manera complerta?
–No serà mai. És una quimera. No és possible perquè el percentatge de gent amb una discapacitat és baix. Si tothom tingués la mateixa potser a la llarga es podria aconseguir perquè tot apuntaria cap a una mateixa direcció, però havent-hi tants tipus diferents és molt complicat.
–S’esperava aquesta victòria?
–L’any passat vaig guanyar en la distància de 30 metres, però no era oficial, era oficiós. En 18 m sí que ho és i la veritat és que no m’esperava assolir aquesta victòria. Els entrenaments anaven bé, però quan estàs en una competició has de tenir en compte altres factors, com els nervis.
–Vostè no té visió. Quines referències té per fer les tirades?
–Tenim un trípode, amb una base al terra i posem els peus sempre de la mateixa posició. També comptem amb una mira tàctil que et permet tocar sempre al mateix lloc amb l’arc tensat. L’ajudant que tenim ens diu la puntuació que fem i llavors ens fem la idea mental i regulem el següent tir. L’equilibri i controlar el cos és el més difícil de tot plegat.
–Quan comenta que fa tir amb arc que li diuen?
–No s’ho creuen. Em diuen que com ho puc fer sense veure-hi. Se’ls fa difícil imaginar-ho.
–L’esport és un element inclusiu i el ventall de la Fadea cada cop és major...
–Quan vaig entrar-hi només es feia esquí. Ara en tenim més d’una desena. Des del 2012 tenim un coordinador a temps complert i ens va permetre fer moltes més activitats, des de ciclisme, a natació, tir amb arc o trekking. Ens agradaria fer més coses, però tenim els recursos molt limitats.
–I animen a que qualsevol persona amb una discapacitat faci esport...
–Primer de tot i el més important és que la pròpia persona vulgui fer esport. És una elecció igual per a que els que tenen una discapacitat com pels que no. L’esport va molt bé per normalitzar la socialibització de la gent.
–Quins són els objectius que es posen a la federació?
–Intentem captar esport de base, encara que per sort la proporció respecte la població del país és baixa. Donem a conèixer l’esport de la discapacitat al màxim de persones, perquè si no estàs dins, no es coneix i és del tot invisible. És una vàlvula d’escapament per superar una discapacitat vinguda. És com la integració laboral però a nivell esportiu. Fins que no normalitzes la situació una vegada has tingut el cop, penses que ets una càrrega per a tothom i que no podràs fer absolutament res per tu mateix. Això no és així. Una discapacitat no t’inhabilita per fer coses. Jo mateix en sóc un exemple. Porto una empresa i treballo com qualsevol altre. I faig més esport que no pas abans.
–Cada cop es poden veure més elements adaptats en la vida diària. Però algun dia serà manera complerta?
–No serà mai. És una quimera. No és possible perquè el percentatge de gent amb una discapacitat és baix. Si tothom tingués la mateixa potser a la llarga es podria aconseguir perquè tot apuntaria cap a una mateixa direcció, però havent-hi tants tipus diferents és molt complicat.