DANI DE LA ORDEN DIRECTOR CINEMATOGRÀFIC
DANI DE LA ORDEN: «El meu secret és explicar històries que porto dins»
Dani de la Orden, el jove cineasta que ha dirigit el díptic Barcelona, nit d’estiu (2013) i Barcelona, nit d’hivern (2015), i el seu últim projecte, El pregón (2016) amb Berto Romero i Andreu Buenafuente, forma part enguany del jurat del Festival Audiovisual de Joves Creadors del Pirineu, l’Ull-Nu, que té lloc aquest cap de setmana. / PER LÍDIA RAVENTÓS
–Enguany és membre del jurat del Festival Audiovisual de Joves Creadors del Pirineu. Quin criteri farà servir per avaluar els projectes presentats?
–El criteri que ha de prevaler és la qualitat, en general, que els treballs siguin originals, que la història funcioni i que el que t’expliquin t’arribi.
–És molt jove i ja ha destacat en el cinema català. Quin és el secret del seu èxit?
–No sé si és un secret o no però crec que la meva dinàmica és explicar històries que porto dins. Sigui un drama, una comèdia, i sobretot que et sentis còmode amb la teva història. Crec que el fet d’haver fet la meva primera pel·lícula als 22 anys sobre les relacions de parella m’ha anat a favor. No vull saber com m’hagués quedat un thriller si l’hagués fet sent un nen. El cine al final es basa en crear una realitat nova. Per tant, o coneixes molt bé aquesta realitat o estàs perdut. És important que el tema que tractis sigui personal.
–Els seus treballs són molt romàntics. És aquesta característica la que més agrada al públic?
–Més que romàntics crec que són d’amor. És a dir, més que una temàtica edulcorada jo crec que parlen sobre l’amor i són històries alegres o tristes. No és que només vulgui fer això però els començaments m’han dut per aquí. Ara estic preparant un thriller, també tinc una comèdia romàntica, tinc una mica de tot. Tampoc hi penso. Al final és simplement que tinc una història dins i la vull explicar. Crec que l’encasellament abans dels 30 anys és molt complicat.
–Hi ha una evolució de les històries que explica des dels seus inicis fins ara?
–Sí, hi ha sobretot una evolució formal. Al cap i a la fi comences a rodar amb més mitjans, amb altres tècniques, però també hi ha una evolució meva amb els guions, no per escriure però sí que sóc molt crític i faig molts canvis. Crec que en això sí que hi ha una maduresa per part meva. I que ja no tenen aquest punt tan naïf. El més bonic de Barcelona, nit d’estiu jo crec que era la seva innocència. La segona ja no ho és tant i ara ja estic preparant altres projectes sense aquest punt tan innocent.
–Un cop ha aconseguit arribar a ser conegut dins del món cinematogràfic, quina és ara la clau per seguir sorprenent al públic i tenir èxit?
–Treballar. I rodar i rodar. Ara per exemple porto un any que no és que hagi estat fluixet però sí de ressaca després d’estrenar i rodar dues pel·lícules en un any a part de tres anuncis. Ara estic en fase de relaxació, per tornar a començar a rodar l’engranatge.
–Quin consell donaria als joves que es presenten al festival?
–Que rodin. Amb el que sigui. I que posin en pràctica el que saben i que creguin en el que fan. Que facin el cine que a ells els hi agradaria veure en pantalla. Pensant en tu penses en el públic, perquè pensar en el públic en general és massa dispers per saber que els pot agradar. Jo faig el cine que gaudeixo com si fos un nen.
–Enguany és membre del jurat del Festival Audiovisual de Joves Creadors del Pirineu. Quin criteri farà servir per avaluar els projectes presentats?
–El criteri que ha de prevaler és la qualitat, en general, que els treballs siguin originals, que la història funcioni i que el que t’expliquin t’arribi.
–És molt jove i ja ha destacat en el cinema català. Quin és el secret del seu èxit?
–No sé si és un secret o no però crec que la meva dinàmica és explicar històries que porto dins. Sigui un drama, una comèdia, i sobretot que et sentis còmode amb la teva història. Crec que el fet d’haver fet la meva primera pel·lícula als 22 anys sobre les relacions de parella m’ha anat a favor. No vull saber com m’hagués quedat un thriller si l’hagués fet sent un nen. El cine al final es basa en crear una realitat nova. Per tant, o coneixes molt bé aquesta realitat o estàs perdut. És important que el tema que tractis sigui personal.
–Els seus treballs són molt romàntics. És aquesta característica la que més agrada al públic?
–Més que romàntics crec que són d’amor. És a dir, més que una temàtica edulcorada jo crec que parlen sobre l’amor i són històries alegres o tristes. No és que només vulgui fer això però els començaments m’han dut per aquí. Ara estic preparant un thriller, també tinc una comèdia romàntica, tinc una mica de tot. Tampoc hi penso. Al final és simplement que tinc una història dins i la vull explicar. Crec que l’encasellament abans dels 30 anys és molt complicat.
–Hi ha una evolució de les històries que explica des dels seus inicis fins ara?
–Sí, hi ha sobretot una evolució formal. Al cap i a la fi comences a rodar amb més mitjans, amb altres tècniques, però també hi ha una evolució meva amb els guions, no per escriure però sí que sóc molt crític i faig molts canvis. Crec que en això sí que hi ha una maduresa per part meva. I que ja no tenen aquest punt tan naïf. El més bonic de Barcelona, nit d’estiu jo crec que era la seva innocència. La segona ja no ho és tant i ara ja estic preparant altres projectes sense aquest punt tan innocent.
–Un cop ha aconseguit arribar a ser conegut dins del món cinematogràfic, quina és ara la clau per seguir sorprenent al públic i tenir èxit?
–Treballar. I rodar i rodar. Ara per exemple porto un any que no és que hagi estat fluixet però sí de ressaca després d’estrenar i rodar dues pel·lícules en un any a part de tres anuncis. Ara estic en fase de relaxació, per tornar a començar a rodar l’engranatge.
–Quin consell donaria als joves que es presenten al festival?
–Que rodin. Amb el que sigui. I que posin en pràctica el que saben i que creguin en el que fan. Que facin el cine que a ells els hi agradaria veure en pantalla. Pensant en tu penses en el públic, perquè pensar en el públic en general és massa dispers per saber que els pot agradar. Jo faig el cine que gaudeixo com si fos un nen.