Ho sento però no acabo d’entendre els mitjans de comunicació espanyols. Què volen? Què pretenen? Per què ho fan? 
 

És evident que qualsevol mitjà de comunicació té un punt de partidista, té una línia editorial cap a un costat o cap a l’altre i fa més incidència en certes coses, passa en aquest diari on escric de tant en tant però passa a tots els del món. Però el cas espanyol fa fredat. 
 

No ho dic jo, ho diu La Universitat d’Oxford a través del seu Institut Reuters de l’Estudi del Periodisme (trobareu el link de l’informe aquí: https://reutersinstitute.politics.ox.ac.uk/sites/default/files/Reuters%20Institute%20Digital%20News%20Report%202015_Full%20Report.pdf ): A Espanya només un 34% de la població té confiança amb com expliquen les notícies els seus mitjans de comunicació. 

És més, només el 46% dels que mira un canal de televisió, o llegeix un diari, creu que pot tenir confiança en el que aquest diu. 
 

Així que el que ha passat aquests dies no és d’estranyar. A les eleccions de diumenge el vot independentista va aconseguir 72 escons (JuntsxSí + CUP), el que no es manifesta ni a favor ni en contra 10 (Catalunya sí que es pot) i el que es manifesta en contra 52 (Ciutadans, PP i PSC). 

I si ho mirem, això mateix sumant Unió al bloc que no es manifesta, en percentatge de vot, el Sí a la independència aconsegueix un 48% dels votx, el No a la independència un 39% i els que no es mostren ni a favor ni en contra l’altre 11%.  
 

Però quin és el missatge que donen els tres partits del No a la ciutadania? Que el Sí ha perdut. Malgrat tingui més escons, més vots i haver aconseguit més del 50% dels vots a totes les comarques menys 8 de Catalunya, l’única dada a la que es poden agafar és que només han aconseguit el 48% dels vots i per tant no arriben al 50% i el No el supera. Autosumant-se els vots d’Unió, de Catalunya Sí que es Pot, els nuls i els blancs com a vots en contra la independència. I la majoria dels mitjans de comunicació a Espanya han comprat el missatge com a bo. 
 

I això és així i no ho podrem canviar-ho, deia George Orwell el 1943: «A Espanya vaig veure, per primera vegada, informacions periodístiques que no guardaven cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que sol existir en una mentida normal... Vaig veure, de fet, que la història s’estava escrivint no pas en termes d’explicar què estava succeint, sinó en termes d’explicar el que havia de succeir segons la línia del partit».