Són les 9.05 d’un fred però assolellat diumenge 1 de març del 2015. Estic dins un dels vestidors del Centre de Congressos d’Andorra la Vella. Davant meu a l’esquerra, hi tinc situats un parell de sobres de tamany petit i de dos colors diferents. Més cap a la dreta, es troben dipositats en poselles de plàstic, paperetes dels diferents partits polítics disposats a aconseguir el poder, en aquestes sisenes eleccions generals democràtiques de la història d’Andorra.

Alguns diaris del país, han qualificat aquests últims dies, el fet que és el primer cop on l’electorat pot triar entre dos opcions més conservadores i dos de més progressistes. A hores d’ara, puc afirmar que he fet els deures i que com a bon ciutadà, m’he llegit totes i cadascuna de les propostes dels programes de les quatre opcions polítiques. En resum, puc dir que aquestes s’assemblen en molts punts.

En aquest sentit, és curiós observar com els programes dels blaus i els taronges, contenen moltes propostes semblants, sobretot en mesures socials, més pròpies dels vermells. Com també, poder copsar com els fúcsia, en proposen d’algunes més pròpies dels taronja-blavós, i altres més semblants a les dels vermells. Als vermells, se’ls critiquen les seves propostes, no obstant, no se’ls hi pot criticar la coherència.

Com a estudiant de dret, hi ha un terme recurrent que expressa el fet de viure en un Estat de Dret. Aquesta és el de la «seguretat jurídica». Aquesta, com el seu nom indica, aporta al ciutadà la seguretat prèvia que determinats comportaments, situacions, actes,... estan reglats pels diferents instruments jurídics previstos dins l’ordenament.

Com a estudiant també de ciències polítiques, se me n’acut un que normalment no se li dóna el significat al que ara faig ús. Parlo de la «seguretat política». El seu oposat, la «inseguretat política». Situació que defineixo com la presència de diverses opcions polítiques (entenent aquestes personificades dins la figura del partit polític), que determinen propostes electorals i un programa contraris a la seva ideologia, i que suposen una inseguretat de la seva acció futura, un cop obtinguin el poder polític.

Arribats aquest punt, la frase que sempre m’han dit, que “a Andorra no es vota una ideologia, sinó la persona”, entra un segon i marxa ràpidament del meu cap. Ho fa amb tanta celeritat, ja que acabo concloent que per fidelitat als meus valors, per coherència, no puc pensar així. Per fidelitat a aquests valors, triaré un producte de “marca”. Una marca, que m’aportarà la confiança que estic elegint una opció  que presenta unes propostes coherents amb les meves i que a més, estic segur que es portaran a terme.

Presa la decisió, retiro la cortina, em dirigeixo a la urna, dono la mà i voto. H