Ens toca aprendre
Aquest ha estat el primer cop que, en acabar l’avaluació -ara ja m’he acostumat a dir-li’n semestre-, no ha arribat el butlletí de notes a casa. Les qualificacions dels exàmens ens les van penjar al blink, la plataforma de què disposa la universitat per comunicar alumnes i professors. El paper, tan anhelat per alguns i tan resignat per altres, que mesurava en una escala de l’1 al 10 el rendiment escolar, que amidava el grau de treball i, en definitiva, acabava determinant el futur -imminent i a llarg termini- no ha estat ni imprès, ni entregat, ni firmat. La importància que havia tingut el gest d’entregar les notes als pares ja l’he oblidada. I no és pas perquè l’exigència hagi disminuït, o desaparegut. Simplement hem substituït la transcendència del número per l’aprenentatge.
Durant la primària, vaig odiar els fulls de càlcul amb les seves sumes, restes, multiplicacions i -el més pesat de repassar- divisions. Vaig avorrir les classes de verbs i pronoms, vaig aprendre’m de memòria, per poder recitar al pati, «Las preposiciones» sense ser conscient del seu ús. A l’ESO, la frase que més sentia pel passadís era «de què em servirà la Segona Guerra Mundial, si jo vull ser metge». Mirant-ho des d’una perspectiva prou àmplia, estudiàvem per treure nota.
Obviarem que és culpa del sistema, que ni professors ni alumnes podíem canviar l’educació, però el Batxillerat va estar marcat per les qualificacions, pels decimals i dècimes que van fixar les nostres carreres, que van desdibuixar els nostres somnis.
En arribar a la Universitat, les xifres han perdut -una mica, no pas gaire - l’interès en la mesura que no baixen del 5, perquè repetir l’assignatura comporta haver de pagar el doble i, sovint, en tenim prou d’aconseguir els crèdits corresponents. Però en arribar a la facultat, un s’adona que aquell 8 no servirà de res si passats els mesos no recorda com ha de fer un càlcul de distàncies o un canvi de perspectiva.
Un s’adona que l’aprenentatge acaba sent més valuós que una simple nota que ens ha posat al sac dels bons o dels dolents quan encara ens quedava molt per a saber què seríem.
Durant la primària, vaig odiar els fulls de càlcul amb les seves sumes, restes, multiplicacions i -el més pesat de repassar- divisions. Vaig avorrir les classes de verbs i pronoms, vaig aprendre’m de memòria, per poder recitar al pati, «Las preposiciones» sense ser conscient del seu ús. A l’ESO, la frase que més sentia pel passadís era «de què em servirà la Segona Guerra Mundial, si jo vull ser metge». Mirant-ho des d’una perspectiva prou àmplia, estudiàvem per treure nota.
Obviarem que és culpa del sistema, que ni professors ni alumnes podíem canviar l’educació, però el Batxillerat va estar marcat per les qualificacions, pels decimals i dècimes que van fixar les nostres carreres, que van desdibuixar els nostres somnis.
En arribar a la Universitat, les xifres han perdut -una mica, no pas gaire - l’interès en la mesura que no baixen del 5, perquè repetir l’assignatura comporta haver de pagar el doble i, sovint, en tenim prou d’aconseguir els crèdits corresponents. Però en arribar a la facultat, un s’adona que aquell 8 no servirà de res si passats els mesos no recorda com ha de fer un càlcul de distàncies o un canvi de perspectiva.
Un s’adona que l’aprenentatge acaba sent més valuós que una simple nota que ens ha posat al sac dels bons o dels dolents quan encara ens quedava molt per a saber què seríem.